UN TREBALL DE FINAL DE CARRERA... PLÀNOL I FOTOGRAFIES DE PERE J.NICOLAU LLOBERA

L’any 1984  Pere J. Nicolau Llobera va fer el seu treball de final de carrera d’arquitectura amb un projecte inspirat en les velles construccions industrials de s’Albufera. D’aquell treball en sortí un extens document fotogràfic i un plànol de planta aixecat també el 1984. 

Anys després l’arquitecte va presentar aquest projecte a un concurs d’idees promogut pel Parc Natural. En la seva proposta només s’esbucaven els edificis postissos i alguns afegits fets al llarg del temps a la fàbrica, però es conservava tot el conjunt històric, entre els quals els edificis del temps de la dessecació -entorn a 1863- de factura anglesa i els de la fàbrica de paper del 1917.  La idea era fer-hi un museu a la nau central i recuperar tot el conjunt històric relacionat amb la dessecació.

Com és ben visible i sabut, aquesta idea no va tenir èxit i les piquetes esbucaren les majestuoses xemeneies i el noble edifici de la fàbrica de paper, únic exemple d’arqueologia industrial envers aquesta activitat a les illes.

Aquest arquitecte es va posar en contacte a través de la plana web i ens oferí aquests materials per poder-los compartir.

Primer de tot vull expressar-li el meu agraïment i celebrar la incorporació d’aquests documents en aquesta plana que només té per objectiu donar a conèixer tot allò relacionat amb la història de s'Albufera.

D’altra banda ressaltar la importància com a document històric d’aquestes fotografies i plànol fetes un any abans de que s’Albufera fos comprada pel Govern Balear, quan el seu estat era de total abandó.

FÀBRICA DE PAPER

Plànol de planta de l'edifici de la fàbrica de paper i dels edificis annexes; en el marge dret l'edifici de màquines i caldera dels anglesos, avui conegut com Can Bateman.

EDIFICI DE CALDERES DE LA DESSECACIÓ


Imatge aèria de 1984, gentilesa també de Pere J. Nicolau. En ella es poden observar moltes coses d'interès. Per començar, tot el conjunt d'edificis existents en aquell moment, d'esquerra a dreta, la paperera, els edificis de la dessecació, una portassa, la casa del guarda i la vaqueria. També és interessant observar el recorregut sinuós de la Carrera del torrent, que era com es coneixia en aquell temps l'únic tram d'aigua lliure del gran canal, el qual anys després seria dragat en la seva totalitat. També es pot veure un Canal des Sol i Canal d'en Pujol ben nets i els camins des Senyals i de Ses Puntes. Probablement la fotografia està feta a l'estiu.

Detall de la imatge anterior, amb el conjunt de les edificacions de Sa Roca.


Els últims treballadors de la Fàbrica de paper

A la imatge d'esquerra a dreta: en Paco Ferre, Remedios, en Gabriel Llompart, Gerrer, Manuel Espinosa, geògraf i organitzador de la trobada i en Juan Argenta; en Salvador Argenta ja havia partit en el moment de fer la fotografia, però també va participar de la xerrada.

A baix reproduïm l'entrevista amb allò que fa referència a la paperera.

L'entrevista sencera i algunes aportacions de l'acte  celebrat a Sa Roca el 15 de desembre de 2018 en commemoració del centenari de l'inici d'activitats a la Fàbrica de paper, les trobareu a la pàgina Paisatge humà, subpàgina, Converses.


Vaig tenir la sort i el privilegi de conèixer -de la ma de Manuel Espinosa- els que foren els darrers treballadors de la fàbrica de paper. La seva experiència professional correspon al tercer període d'activitat de la fàbrica, que va de 1952 a 1966-67 o 68, segons les fonts. Encara que es registrà la seva dissolució l'any 1973(1)

Amb ells tinguérem una llarga entrevista a Alcúdia, el dia 3 de desembre de 2018, que és la que reproduïm més avall.

Posteriorment en un acte molt emotiu organitzat pel Parc Natural i celebrat a Sa Roca el 15 de desembre, en commemoració del centenari de la posada en funcionament de la Fàbrica de Paper, poguérem escoltar ja amb tothom, les explicacions i testimonis sobre el procés de fabricació del paper i les seves experiències professionals, així com moltes d’anècdotes viscudes aquells anys.

Aquesta feina de recuperació de la memòria històrica és fonamental i sens dubte la més agraïda; ens serveix per tenir referències directes de la gent que ho va viure; els seus coneixements i la informació transmesa no la trobarem mai en arxius o biblioteques.

Aquesta és una tasca contra rellotge, no podem defallir i hem de perseverar en la recerca dels darrers testimonis d'aquest món perdut que és s'Albufera.

 No podem més que agrair al Parc Natural i a Gaspar Guaita, educador ambiental, com a organitzador de la jornada, que tan bé va conduir i                                                                                                                                      presentar amb l'audiovisual d'introducció.

(1)Escartín Bisbal, J.Mª.Usos industrials dels recursos naturals de s'Albufera. L'exemple de Celulosa Hispánica S.A.2005 in s'Albufera de Mallorca. Aspectes geogràfics, històrics i socioeconòmics. I Jornades Científiques de Sa Pobla. Molina R. (ed.)


Els protagonistes: Gabriel Llompart, esquerra i Paco Ferre.         El grup d'assistents en la visita guiada;   L'autor d'aquesta web amb els protagonistes.


Extractes de l’entrevista a quatre alcudiencs que treballaren els anys 50 a la Fàbrica de Paper de s’Albufera(1)

 (dia 3 de desembre de 2018)

(l'entrevista sencera la trobareu a la pàgina Paisatge Humà, subpàgina Converses.)

 

Hi són presents Juan Argente Domingo, de 81 anys, Salvador Argente Domingo, de 84, Gabriel Llompart Bisquerra (Gerrer)  de 86 anys i Paco Ferre Ferre (Remedios), de 81 anys. M’acompanya Manuel Espinosa, que és qui coneix i ha convocat i organitzat la trobada amb els antics treballadors de la fàbrica de paper de s’Albufera.

El que du la veu cantant des de l’inici al final de la xerrada és Paco Remedios i els altres van assentint o puntualitzant alguns aspectes del seu discurs, molt coherent i ple de detalls.

 

Bon dia...!   dels que treballàrem a la fàbrica quedam els quatre que estam aquí, també l’amo en Jaume Barraquer, que té 90 anys, el tio Juan, que es va morir despús ahir, n’Esteve Matas, que té 90 anys i en Joan es valencià.

 

Paco Ferre, Remedios: Hem de partir de la base que tots els treballadors de la fàbrica eren alcudiencs; de Sa Pobla n’hi havia dos o tres que venien.

Jo vaig començar a la fàbrica el 2 de novembre del 52. Vaig començar com a aspirant a auxiliar administratiu cobrant 210 pessetes mensuals i jo venia d’un poble de fer feina a una fàbrica de teixits i en cobrava 120 setmanals –feia més hores que el rellotge - i quan vaig veure el que vaig cobrar li vaig dir a mon pare:- Jo me’n vaig a cercar feina a un altre lloc !. I ell me va dir:- Tu ten paciència i del cap d’uns mesos vaig cobrar ja 400 pessetes com a auxiliar administratiu, i ja eren 100 setmanals quasi, quasi.

Gabriel Llompart, Gerrer: Jo el 5 de febrer del 53... en aquells temps a Alcúdia no hi havia indústria ni hi havia res i jo feia feina a ca nostra de pagès i el rector don Toni Beltran va parlar amb son pare –d’en Paco Ferre- : -Tenc un al·lot que és molt serio...” i així va ser com vaig començar en el torn de 14 a 22 h, jornal base de 17 pessetes.

Torns de 6 a 14, de 14 a 22 i de 22 a 6 hs, i tant si plovia com si feia fred, en bicicleta cap aquí amb la carretera sense asfaltar i això era la nostra vida.

Paco Ferre, Remedios: Quan noltros venguérem aquí, ja era de Don Jaume Ensenyat Alonso, els Torrella és anterior; n’Ensenyat ja tenia la Celulosa Hispànica, que era la propietària de s’Albufera i posteriorment varen venir els fills, que eren en Vicenç Ensenyat, Jaume Ensenyat que se’n cuidava d’una fàbrica de teixits que tenien a Inca els Ensenyat, una fàbrica per cert molt bona, i Toni Ensenyat...

Paco Ferre, Remedios: Quan noltros vàrem arribar, s’entrava a les 8 del matí i se sortia a les 6 de l’horabaixa, i una fàbrica així no és rentable, la fabricació del paper ha de ser contínua.

(segons el parer de tots els que estan a la taula, quan ells arribaren, l’any 52, la fàbrica es va posar en marxa. No està clar si es trobava inactiva, abandonada o funcionant a mínims; el dia 15 a sa Roca, Remedios assegurà que estava tancada quan ells arribaren)

I a l’any 52 va ser quan Ensenyat li va proposar a un director que tenia a la fàbrica de teixits d’Inca i que era d’Alcoi: –A veure tu que vens de zona paperera perquè no mires si ve qualcú per posar això en marxa!. I així fou com va venir mon pare d’encarregat aquí, i en aquell moment només hi havia 8 o 10 homos que venien a les 8 del matí, posaven en marxa el vapor, encalentien, feien vapor i quan hi havia vapor, que eren les 11 o les 12, començaven a produir i la màquina marxava dues hores, però això eren proves per veure mem com anava això i quan va arribar el mes de gener que ja duiem dos o tres mesos d’aquestes proves, varen dir: -Ara anem a produir una fabricació de paper contínua i se varen començar a fer els tres torns.

 

Tot es movia amb transmissions, sistema de corretges i politges. Allà teníem taller de fusteria, amb tres fusters, en Llorenç, en Nofre i l’amo en Toni Servera de Sa Pobla.En Martí Goris feia feina a sa capoladora. Hi havia un taller mecànic i ferreria; en el taller mecànic hi havia l’amo en Tomeu Goris, en Macià Rebassa –que era dels veterans-, en Sebastià Simonet i en Serafín. Teníem torn i en Macià era molt bon torner; allà fèiem les peces de tot. De Palma ens enviaven perns, llavonses no hi havia telèfon com ara i amb la bicicleta anava qualque vegada dos o tres pics a telefonar perquè ens enviessin perns de tal o qual mida.

Els conductors de les màquines eren l’amo en Martí Maganet, en Pep Reverència i en Francisco Tugores; cada torn tenia un conductor, ajudant i pinxe. 

 

Accidents

Gabriel Llompart recorda que es va matar un home, que va caure a la Fàbrica, en Martí Maganet (Martí Riera Martí): “jo era a Madrid –això devia ser l’any 67- i me telefonaren i me digueren que havia caigut un home a s’Albufera i que estava molt malament i en un parell de dies va morir”.

Paco Ferre, Remedios: L’accident més gros –després del de la mort de Martí Maganet- va ser el que va tenir aquest homo (referint-se a Salvador Argente): era un dilluns i jo havia arrencat el motor (explica Gabriel Llompart) i el joc de corretges el va agafar i li va fer donar volta... Remedios explica: aquestes politges anaven estretes i es travaven amb uns presoners (argolles amb perns) perquè la politja no es mogués. Aquest presoner que sortia de l’argolla era rodó i va ser el que el va fer enganxar a les corretges. Mon pare el mirava de dalt i va cridar: - ¡Aturau tot d’una! i vàrem aturar la corrent. El presoner el va enganxar i a cada volta que donava ell pegava cop enterra...va estar un any i mig a l’hospital.

El vàrem treure i vàrem dir: -¡Sa cama l’ha perduda!, el duiem entre quatre i jo li aguantava la cuixa. El posàrem damunt unes mantes allargat, esperant que vengués el taxi, l’amo en Tofol Cuc des Moll i va estar un any i mig a la Creu Roja. I li salvaren la cama!. Però va quedar coix de per vida.

Un altre va ser en Pep Marineta que va anar a estirar un paper a la bobinadora i hi havia una roda que li va enganxar el braç amb els radios i li va espenyar per tres llocs i me’n record que li sortia el moll de l’os.

Juan Argente: Jo hi havia vegades que feia 24 hores seguides, venia son pare: -Juanín, Juanín, és que fulano té es grip, que li pots fer el seu torn?

Paco Ferre, Remedios: Amb en Miquel Ventayol fèiem les nòmines setmanals, llavonses es cobrava setmanalment, els dissabtes a cobrar. Un oficial 1ª que era el que manava la lleixivadora, el cap conductor de la màquina, cap de les lleixivadores, cobrava 69 pessetes amb cèntims setmanals; comptant-li quilometratge –es pagava quilometratge perquè anàvem amb bicicleta- que record que era de 8,44 cts setmanals- ; plus familiar, plus de carestia de vida, amb tots els plusos un oficial cobrava aquesta quantitat, que era un bon jornal per l’època.

Gabriel Llompart, Gerrer: Quan jo vaig començar vaig cobrar 75 pessetes i com que havia començat en dijous vaig dir- ¡Uep, t’has equivocat! I me va dir: -No, perquè aquí hi ha tots els plusos. Total jo més envant cobrava 153 pessetes cada setmana i era ajudant de motorista.

Allà no hi havia corrent i el primer que fèiem era arrencar s’Otto i el Mercedes Benz per produir corrent; el motor de cada màquina duia una dinamo acoplada i feia la corrent; eren de diesel i els arrancàvem amb aire comprimit; hi havia una màquina amb una roda i ens hi havíem d’aferrar quatre o cinc per fer-la girar i posar a punt el pistó (a 20 kg/cm3) i el motor donava una volta; si en la primera volta no havia arrencat, torna a posar a punt...

Joan Suau Serra: (de l’acte de dia 15 a Sa Roca): Jo vaig entrar en el 63 i tenia 17 anys.

 

Itinerari i transport a la fàbrica

Joan Suau Serra: Noltros veníem en bicicleta –en Toni Bisquerra i jo-  a les sis i mitja del matí i quan plovia molt tot era aigua fins a la platja i el camí no es veia; idò hi havia un arbre, que ara mateix el pintaria, amb el qual fixàvem la vista i ens posàvem un darrera l’altre mirant l’arbre per no perdre el camí, amb els peus dins l’aigua, perquè ens havíem llevat les sabates, però més de dues vegades el perdérem al camí. 

Guillem Llompart, Gerrer: Si hi havia nord, 20 minuts emprava jo.

Joan Suau Serra: Quan el vent bufava esteníem la jaqueta i amb el vent feia de vela.

Paco Ferre, Remedios: Pensau que la carretera estava sense asfaltar, sempre hi havia 2 o 3 homos, picant esquerda per arreglar-la; les bicicletes anaven per la vorereta, que va arribar un moment que de tant de passar es va fer un caminoiet de terra i com te despistàssis un poc ¡parche! Tothom duiem el paquetet per posar el parche i ja ho crec, enmig de la carretera desmuntaves la roda i au!, que no era qüestió d’arribar tard.

Joan Suau Serra: El primer que fèiem era fer un cafè amb llet perquè arribàvem congelats per molta roba que et posassis. El dia que feia molt de fred jo venia amb el Citroën d’en Sebastià Rosselló –en Sebastià Rosselló era fuster i taquiller en el cine els dissabtes i diumenges, recorda Remedios -  i arribàvem a les 7,15 i com que jo no començava fins a les 9, jo estudiava el magisteri aquí.

 

Ens encalentíem el dinar a la foganya de l’habitació que hi havia darrera la xemeneia ( Ca’n Pep Collcurt o actual Ca’n Bateman) i ens ajudava en Tomeu Goris, que ens feia el segon plat i cada setmana hi havia un dia de peix i un dia d’anguiles.

 

La importància de la indústria del paper per Alcúdia

Paco Ferre, Remedios: Directament dins la fàbrica devíem ser entre 70 o 80 i indirectament 10 o 12 homes que segaven el canyet: 2 a la capoladora, 2 a les lleixivadores, 3 a les holandeses, 3 a la màquina, 2 a bobinadores, 2 motoristes, o sigui, posa-li 14 o 15 que ja són 45, 47 o 48 si comptem els tres torns. Després hi havia 3 fusters, 4 en el taller mecànic, magatzem, oficines, etc.,en el torn de 8 del matí a les 6 de l’horabaixa  i ens anàvem a 70-80 homes.

Més els que feien feina defora, els 10 o 12 que segaven canyet i els que venien amb els carros que eren els que treien la cendra i una espècie de ferritja del carbó per la caldera de vapor; l’amuntegaven i amb un carro l’aprofitaven per arreglar els camins: de Son Carbonell, la Carretera d’Emmig, Camí dels Senyals, Ses Puntes...

El carbó el duien de Lloseta, de Sineu o de Felanitx

Hi ha que tenir en compte que Alcúdia era un poble petit en aquell temps i que 70 o 80 persones treballassin a la fàbrica directa o indirectament se notaven. A Alcúdia en aquell temps hi havia la fàbrica de paper i la fàbrica de tapissos - de Ca’n Vidal – i allà feien feina a lo millor 30 o 40 dones i aquí 70 o 80 homes i això tenia molta importància per Alcúdia, i els altres a fer de pagès i clar tots els que podien entrar a la fàbrica deixaven de fer de pagès.

 

La fabricació del paper

Paco Ferre, Remedios: la fabricació del paper és una producció curiosa, perquè si ho pensam bé el canyet que es fa aquí, el duen a la fàbrica i mitjançant un procés surten fulles de paper.

Els feixos de canyet s’acaramullaven a l’esplanada davant la fàbrica i s’havien de secar; llavonses s’anava passant a la capoladora que tenia uns rodillos amb unes cisalles que el capolava en trossos de 4 o 5 cm. i feien palla, i d’allà es passava a unes lleixivadores que eren unes calderes molt grosses, que tenien vapor i aigua i allà es bullia el canyet. D’allà passava a unes piques que es deien Holandeses, on donaven voltes i amb unes cisalles el capolava ben capolat i es refinava la pasta; quan aquesta pasta ja estava a punt passava a un dipòsit i d’aquest dipòsit a la màquina.

Al principi el canyet capolat el pujàvem a les lleixivadores en un covo, amb una corriola, fins que vàrem dir: -Aquí hem de posar una cinta! I va ser la primera cinta que vàrem tenir i així quan sortia el canyet capolat queia damunt la cinta i anava per amunt, i ens estalviàrem un homo i una feina que rebentava.

-       Mostrant-lis la fotografia de l’arxiu d’Andreu Muntaner Darder en què es veu el transport d’un gran dipòsit rodó fins a la fàbrica, ens diuen que és una lleixivadora, que n’hi havia de cilíndriques i de rodones i aquí hi bullien el canyet. “Això girava i s’omplia d’aigua, sosa càustica -  sovint quan era cuit, els nusos del canyet feia que el paper sortís tacat, unes taques marrons i va ser quan decidiren posar sosa càustica que desintegrava totalment la fibra i se va endevinar la solució -   i vapor i allà bullien el canyet.”

 

Altres fibres, altres recursos disponibles

Paco Ferre, Remedios: I també amb l’arròs, quan havien batut l’arròs, la palla de l’arròs també la duien allà i en feien paper. (Gabriel Llompart diu que té un llibre encara forrat amb paper d’arròs i més tard el va a cercar a casa seva i ens el mostra)

El càrritx no va anar bé, es va provar de dur-ne, però era més rígid i més dur que el canyet i se va provar de fer-ne també de la sesquera (o esquera, Cladium mariscus), però la pasta és molt negra, molt obscura i no va anar bé.

A la part d’Alcoi, la majoria de paper, que era paper d’estrassa, se feia amb palla d’arròs i ho duien de la zona arrossera valenciana, Cullera, Xàtiva i altres i tota aquesta palla anava per fer paper.

El paper d’estrassa no era de molt bona qualitat i només servia per fer les bosses de paper –que després foren substituïdes pel plàstic- i tallaven el paper d’una mida, que feien la bossa d’1/4 de quilo, de mig quilo, d’1 quilo i de dos quilos. Les bosses no les fèiem allà, les enviàvem a Palma a Cartonajes Mallorca, de don Bartomeu Oliver, que va ser regidor de l’ajuntament de Palma; aquest senyor tenia una fàbrica de bosses i després va posar Cartonajes Mallorca que feien el paper ondulat.

Gabriel Llompart, Gerrer: també compràvem sacs de pórtland buits per fer pasta de paper.

 

Cap a una major qualitat i rendiment

Paco Ferre, Remedios: Com que aquest paper d’estrassa donava poc rendiment, varen dir: - hem de fer un paper de superior qualitat! I varen fer un Kraft segona i aquí se va anar substituint el canyet, que tenia una fibra molt bona, però molt rígida i feia que no tingués flexibilitat i llavonses varen optar per introduir la pasta mecànica que li deien, que era pasta de pi, que venia de Celulosa del Pirineo i de per Rússia  fins i tot deien que n’enviaren de pasta de pi.

Això ho mesclaven amb un percentatge de canyet i després optaren per comprar totes les restes de sacs de ciment, que duia la Naviera Mallorquina, aquells motovelers que venien a vegades amb 30 o 40 Tm de sacs de ciment buids i mesclaven tot això i suavitzava la pasta i així varen fer el Kraft segona, que era una línia de paper de més qualitat.

En resum el procés era aquest: Segar el canyet, deixar eixugar, capolar, pujar, omplir la lleixivadora, aigua, la sosa càustica, l’Holandesa que el refinava...Posteriorment quan vàrem posar el kraft, després de l’Holandesa –abans d’anar a màquina- passava per un refinador cònic nou que dugueren i allà la pasta entrava i quedava ben fina. També per acabar de cremar el nus, afegírem àcid sulfúric.

Don Vicenç (Ensenyat) va canviar molta maquinària i va posar maquinària nova i va dur gent experta com aquell senyor alemany, Ecker, que venia de tant. A aquest senyor Ecker un dia la bobinadora li va agafar la corbata i quasi el va desnucar, menys mal que la corbata es va rompre!.

 I quan es va posar en marxa el Kraft segona, que era un paper de més qualitat, se va montar un laboratori. En ell s’analitzava la resistència del paper a la pressió –els quilos de pressió necessaris per foradar-lo -, la resistència del paper als dobles plecs (p.ex. 80 dobles plecs, etc.), després resistència del paper a l’estirament –hi havia una màquina que l’estirava, l’estirava fins que es rompia-, i així cada bobina duia una etiqueta grossa que posava “Paper Kraft segona”, amb la quantitat de quilos –segons el pes de la bobina -, tant de dobles plecs, tant de resistència, tant de pressió. Si aquest paper no reunia les condicions de l’etiqueta el podien tornar o deixar de pagar.

Un dels clients principals va ser una casa de Barcelona, Celograf, que subministrava el paper timbrat a Tabacalera; en aquest li servíem molt de paper, molt; llavonses venien caixetes de tabac i tal vegada n’hi havia 100 i anaven embolicades amb un fardell que posava Tabacalera, que la imprimia una impremta de Barcelona.

El paper de canyet no era cap tipus de Kraft, era paper d’estrassa, d’aquell que hi havia a les tendes i amb el que t’embolicaven les coses.

Les bobines de paper podien ser molt grosses, n’hem embarcades de fins a 300 quilos, bobines de 1,40 m d’alçada, que era l’amplada màxima. Amb el viatge es podien esclafar, i per això ens guanyàvem un doble sou posant un tap a cada part dels rollos de paper.

En el Museu del Paper de Banyeres hi ha una màquina de fer paper idèntica a la que teníem aquí.

He de dir que a Mallorca hi havia una altra fàbrica de paper, a s’Arenal, en el Torrent dels Jueus, d’un tal Jaume Salvà.

 

El procés

La màquina des paper té una historia curiosa: a més del que hem parlat del canyet bullit, quan se buidava se deixava refredar i hi havia un cilindre amb unes cisalles i la pasta anava voltant, i així com anava rodant i les cisalles fregaven a baix anava aprimant, aprimant la fibra; això se deien Holandeses i aquí s’hi tiraven dues o tres hores o quatre –depenia- agafaven la pasta: !Uep, ja està bé!; quan estava bé passava a un dipòsit, d’aquest dipòsit sortia amb un sifó i aquí hi havia una tela metàl·lica de bronze o coure –perquè no es rovellés- en la qual la pasta líquida passava per damunt i davall hi havia uns sifons que absorbien el líquid; quan arribava al final d’aquesta tela metàl·lica la pasta arribava sòlida, banyada, però sòlida. D’aquí passava a una manta de llana pura, amb un pel així... i aquí hi havia un cilindre metàl·lic i llis completament, perquè com tingués un granet te foradava el paper i se te rompia; a damunt hi havia el cilindre metàl·lic forrat de cautxú –de tant en tant se li donava paper de vidre- , aquest cilindre de dalt pesava 600 kg i el de baix.

D’aquí el paper ja sortia sòlid i sense aigua, però humit ; d’aquí passava a una bateria –per mi n’hi havia quatre- d’assecadors amb vapor; el paper passava d’aquí per un corró i d’aquí a un corró molt gros que li feia unes retxetes en es Kraft, a través d’una manta amb un teixit acanalat, i humit i al passar li creava una retxeta i sortia setinat a una cara (paper verjurat crec que se’n deia) i d’aquí ja sortia a la bobinadora que li dèiem, que és quan el tallaven segons la mida que el client ens demanava.

Celograf, el client tant bo de Barcelona ens demanava 1,10 d’amplada i bobines de tants de Kg. (havíem de calcular els metres que tenia perquè pesessin tants de kg) i era paper de 110 gr., perquè el paper es calcula per gramatge o gr./m2. El més primet que vàrem fer allà era de 80 gr. El de 60 ho vàrem provar i ja no va anar bé, era massa prim i es rompia. Se feia paper des de 80 gr./m2 fins als 160 o 180 gr. que ja era una espècie de cartó prim.

La pena és que quan es va tancar la Fàbrica no se conservàs la maquinària, se va vendre tot per xatarra.  

 

Els segadors de canyet per fer paper

Els que segaven canyet –en aquell temps- eren quasi tots alcudiencs; murer no en coneixia cap que segàs canyet, a la fàbrica no n’hi va haver cap de murer, ni segant canyet tampoc. Hi havia un pobler, un tal Pau, els altres eren alcudiencs, l’amo en Jaume Seguina, l’amo en Tomeu, en Pere Rotlet, en Toni Punyal, en Biel Colltort, gent de muntanya, perquè havien de ser bregats: en l’hivern amb l’aigua freda fins els genolls o més amunt i venga amb la falcella i a l’horabaixa treure una tona o tona i mitja de canyet segat, per guanyar 8 o 9 pessetes a què es pagava la tona.

El canyet es segava més bé tendre, perquè el vell produïa taques en el paper.

Duien un barquet sense quilla i amb la crossa o estirant amb una corda de la vorera, duien el canyet fins a la Fàbrica. Si trobaven camí preferien estirar que anar amb la crossa.

A l’esplanada on descarregaven el canyet, allà el pesàvem amb una romana i quan arribaven amb el barquet en pesaves 3 o 4 de garbes, perquè a lo millor en duien 30 o 40 i feies una mitja, perquè si els volien fotre pesaven les dues petites i si te volien fotre ells posaven fang a dedins o el que solien fer cada dia era amarar-les, però quan arribaven tan amarades li deies: -Posau-les i col·loqueu-les allà i ja les pesarem demà dematí. I a vegades quan veies una garba molt inflada li feies desfer i trobaves un terròs de 7 o 8 quilos de fang... com anaven a tant la tona, la qüestió era posar quilos.

 

Els escuradors:

Juan Argenta: Hi havia un grup d’homos en pèl que feien feina dins el canal, els escuradors; eren els que mantenien els malecons i els canals nets.

Explica Remedios: Hi havia 7 homos, que de cap a cap d’any, hivern i estiu amb un taparrabos - que dèiem llavonses - amb un fred que pelava se tiraven dins l’aigua a arrabassar l’herba.

La brigada dels escuradors eren 5 murers, 1 pobler i 2 alcudiencs (l’amo en Bernat Quartera i l’amo en Perico Barraquer).

 

El cessament de l’activitat paperera

La Fàbrica es va tancar pels costos de la insularitat: havien de pagar el transport a l’illa de la matèria primera, després l’havien de vendre a “portes pagados en Puerto de Valencia o Barcelona” ... el paper no sortia a compte... Amb el canyet ho teníem molt bé, però era un paper d’inferior qualitat; se va canviar perquè el paper d’estrassa només tenia sortida a Mallorca i quan es va voler eixamplar el mercat i es va canviar de paper, no es va poder competir perquè s’havia d’importar la matèria primera i s’havia de transportar el producte a Barcelona o València i això el va matar: s’hagués mort igual per mor del plàstic.

 

 (1). S’hi han afegit alguns detalls que aportaren Gabriel Llompart i Paco Ferre, junt amb Joan Suau Serra, el dia 15 de desembre de 2018 en l’acte de celebració dels 100 anys de la paperera que organitzà el Parc Natural.


Postal publicitària de la Fàbrica i s'Albufera. Arxiu Joan Llabrés, Sa Pobla.

Aquesta fabulosa imatge me l'ha feta arribar molt amablement Joan Llabrés, fotògraf de Sa Pobla, que ha sabut preservar de l’oblit un gran patrimoni d'imatges de Sa Pobla, s'Albufera i la seva comarca.

La imatge és un document excepcional perquè ens permet veure el procés industrial del paper fet a s'Albufera els anys cinquanta del segle passat.

 




EL CANYET/LA PAPERERA  (1)

 

El canyet (Phragmites communis) és una gramínia que viu dins l’aigua i que pot arribar a créixer fins als 6 m. Per la seva abundància a s’Albufera  i per la facilitat de recol·lecció va ser valorada i aprofitada secularment pels pagesos de la comarca com a matèria primera en forma de bagatge pels formiguers o per femar-lo en els corrals del bestiar i convertir-lo també així en adob.

 

Els anglesos saberen veure des del principi la importància econòmica d’aquesta matèria primera, i durant més de vint anys n’exportaren a Anglaterra en el “desitjat comerç de retorn”1. D’aquesta manera els vaixells que havien proveït de carbó les màquines hidràuliques de dessecació se’n tornaven amb un carregament de fardells de canyet premsat hidràulicament2, cap a les papereres angleses.

 

Amb la construcció de la fàbrica de paper de s’Albufera l’any 1917, per la família Gual de Torrella, s’aconseguia que la transformació industrial del canyet es fes totalment a l’Illa i més concretament a la finca que generava tota la matèria primera.

En un principi la fàbrica va mantenir la seva activitat durant 10 anys, però la societat “La Papelera Española” va aconseguir que Gual de Torrella acceptàs un cànon de 55.000 pessetes anuals per mantenir tancada la fàbrica: la productivitat de la petita paperera mallorquina era considerable i la seva competitivitat l’enfrontava a les grans companyies peninsulars, les quals no tenien la matèria primera a peu de fàbrica i l’havien d’importar. En la Memòria-Informe de J.Llimona de l’any 1939 es diu que “...mil hectáreas de cañizo representan veinte mil de bosque.../... se reproduce anualmente y no cada veinte años como otros puntos de fabricación basados en madera.”3

 

En el cas de s’Albufera el canyet es segava amb falcella i era dipositat en grans munts als costats de síquies i canals per carregar-lo en els barquets i amb l’impulsa de la crossa traginar-lo fins a sa Roca. Els salaris que es pagaven eren molt baixos i el preu de cost en conjunt era baratíssim.

 

El 5 de maig de 1929 es va constituir la companyia “Celulosas la Albufera”  en un intent de reprendre la producció, però mai va començar les activitats. Finalment el 1938 es va constituir la “Celulosa Hispánica” que va funcionar fins el 1966 i va donar lloc de treball a una mitjana de 50 treballadors/es. La fabricació principal era de paper d’embalar de molt bona qualitat.

 

Inexplicablement la nau central i altres dependències i edificis foren esbucades l’any 1990 a iniciativa del Parc Natural i es va perdre un magnífic exemple d’arquitectura industrial amb valor històric.

1.- ESCARTÍN BISBAL, J.Mª. Usos industrials dels recursos naturals de s’Albufera. L’exemple de Celulosa Hispánica S.A. (2005). In s’Albufera de Mallorca. Aspectes geogràfics, històrics i socioeconòmics. Ramon Molina (ed.)

2.- Arxiu del Regne de Mallorca. Secció: Arxiu Torrella 294.

3.- Arxiu del Regne de Mallorca. Secció: Arxiu Torrella 294.

 

(1) Del llibre S'Albufera, memòria i paisatge. 30 anys del Parc Natural de s'Albufera




Ex-libris o segell de Lee La Trobe Bateman