Les converses amb vells buferers són sens dubte la millor experiència i la més valuosa aportació al recull de la història de s'Albufera, al menys des de la meva perspectiva.
En els primers anys d'estada a s'Albufera vaig tenir el privilegi de conèixer molts antics buferers. Gent que havia treballat a la paperera, tallant canyes, o segant bagatge, de pescadors o perquè hi tenien llogada la cacera.
A tota aquesta gent que vaig tenir l'ocasió d'entrevistar els unia una passió per s'Albufera que es desbordava en discussions i debats en els cafès, majoritàriament de sa Pobla, però també de Muro i en algun cas molt concret d'Alcúdia.
És a aquesta gent a qui dec tot el que sé de s'Albufera i amb qui vaig aprendre a estimar-la des d'una altra perspectiva, des d'aquell espai immens i exuberant que només fa dues generacions era encara escenari de la gesta diària de centenars de treballadors i treballadores, pagesos, escuradors, pescadors, caçadors i recol·lectors de tota casta de plantes i animals.
No obstant això, avui mateix seguim a la recerca de gent que ens conti les seves experiències i coneixements d'aquell món, amb el propòsit de recuperar la memòria viva i transmetrer-la perquè sigui coneguda.
L'amo en Rafel Corró
Vaig conèixer a l’amo en Rafel quan ja tenia 90 anys i me va deixar admirat per la seva bona memòria i lucidesa. Crec que he entrevistat poques persones com ell.
Quan dubtava d’una cosa o veia que jo li demanava confirmació de tal o qual qüestió, sempre me deia molt seriós “Jo això no t’ho diré perquè no ho sé...” i d’aquesta manera elegant te donava a entendre que allò de què parlava algú o que era cosa que es donava per segura, ell sabia que no era certa.
Les seves mans manejaren moltes fitores i les seves espatlles carregaren estormies plenes de peix cap a Sa Pobla, i tot i que ell confessa que aquella feina no li xocava gens, sempre li vaig sentir alabances de s’Albufera tal com era en el seu esplendor.
Conversa amb l’amo en Rafel “Corró”; també hi eren l’amo e Joan Moranta i en Toni “Cabo”. Sa Pobla 10 d’octubre de 1986. (comentaris de l’entrevistador entre parèntesi)
"Vaig néixer l’any 1900. Jo encara hi he vist es valencians que llogaren sa Bufera per fer arròs i en feren i tot dins es Colombar Gran. Noltros n’hi teníem un bocí, que per ventura eren 7 o 8 quartons, i l’amo Andreu Felip tenia veïnat de lo nostro, que confrontava en es Canal Loco. Hi havia una síquia que feia sa partió dels arrossars amb ses pastures des bous, es deia sa Síquia de s’Alambrada, ja que n’hi posaren una perquè els bous no passessin. Aquesta síquia quedava enmig des Colombar Gran, pegava des malecó de Sa Siurana en es Canal Ferragut; d’aquesta síquia fins a la mar ja no s’hi feia arròs.
Es Colombar Petit es conrava quasi tot, en veles. Dins es Patrimoni noltros hi teníem dues veles: a una hi fèiem cànyom i a s’altra hi fèiem blat, civada, ordi i tot el que fos...darrera s’Almacen.
S’arròs més bo es feia dins Son Claret i també dins es Forcadet. Es planters les fèiem de tot d’una dins es Murterar, tirant cap a ca Na Lloreta.
Diuen que tot es Cibollar es conrava; jo no ho he vist.
Sa Carrera d’en Ravell desemboca dins es Siquiot d’en Felip, travessa tots els Rotlos, sa Síquia d’en Moix, sa Síquia d’en Manuel...i parteix des siquiot que hi ha ran des Camí d’en Molines. Estava entre el Canal d’en Moix i es d’en Pujol, però més a prop des d’en Pujol, passat sa Síquia de s’Arena.
Es Siquiot d’en Felip ve des Rotlos, ran des Canal d’en Moix i desemboca dins es Canal d’en Pujol, ran des Canal des Sol; tant aquí com a sa Carrera d’en Ravell hi passàvem bé amb es barquet."
El bestiar: "hi havia uns bous maleits, i a un d’ells li dèiem “es torero”, que ho era molt maleit. A n’es bous els tenien des Pont de s’Oberta (Pont dels Anglesos) a sa banda de Ses Puntes, dins es pinar. Hi havia un tancat de fil de ferro amb pues, passat per ses soques i es vespres les manaven a jeure allà. Quan sortien a pasturar, a sa banda de Ses Puntes i es Ras hi pasturaven es maleits i a sa banda des Cibollar es ximples. Es Torrent feia sa partió.
Don Pep Torrella les va comprar en aquests bous maleits, que eren de Son Sant Martí i els varen dura allà i lis feren aquest tancat de ferro dins es pins. Dins es Rotlos no hi anaven es bous. Jo en es Rotlos sempre hi he vist molta sesquera."
(L’amo en Llorenç) ens diu que ell va manar els darrers bous que hi va haver: “ Partíem de sa Roca, les dúiem per sa Carretera d’enmig o pes malecó de Sa Siurana per amunt cap a Can Blau, a sa Punta des Vent agafàvem es malecó des Canal Loco cap a Oriolet, carretera d’enmig, camí de Ses Puntes, pes Ras, per Ses Puntes. Agafàvem es camí de ses Puntes quan som a lo d’en Tomeu Gener, cap a sa Carretera; en es pins agafàvem aqueix camí de s’Aigo dolça on noltros hi fèiem arròs i fins a Sa Bomba, que era a s’enfront. Entre grossos i petits en manàvem noranta i pico; hi havia set vaques des Canadà vermelles, frondoses, baixes i amples, que s’aferraven allà on ses altres no hi havia manera; d’això fa quinze o setze anys. Diuen que els llevaren...sentírem a dir que es senyor havia de menester dobbers i va començar a escapçar..., no és que es bestiar anés gens malament, només es dies de mal temps no sortien...; aquests bous primer les va tenir en Tomeu Gener, però llavonses no s’entengueren amb es senyors..., i jo i en Joan Llecó ens en cuidarem des bestiar.
En es Colombar pasturaven davant Oriolet; de vegades agafàvem es malecó des Canal des Sol fins a Son Carbonell i cap a Sa Font pes Camí des polls.
Pegaven a tot lo tendre, en es bagatge, canyet, jonqueres, bova, sesquera. Sa sesquera no se segava tant per fer fems com lo altra; sa sesquera l’empraven molt quan sa paperera marxava i la cremaven per donar gas a sa maquinària que hi havia. En varen segar molta de sesquera dins es Rotlos, molta.”
(L'amo en Rafel Corró) : Màquines: "A Sa Roca hi havia una màquina, marxava amb un gas, tenia una roda amb unes pales, molt amples, que rodava i s’aigo se n’anava en es Canal des Sol. Jo no li he vista a sa roda ni l’he vista marxar en aquesta. Sa que he vist marxar moltes vegades és sa Màquina nova en es Pla des Pinar.
Llavonses n’hi havia una altra aquí on té es xalet en Bennàssar en es Lago (Estany dels Ponts), que se diu sa Màquina Vella; aquella treia aigo de dins es Lago – perquè es Lago se sembrava- Allà treien s’aigo dolenta que venia de per dins es Colombars i tot allò i li donava aigo bona des Canal des Riego.
També hi havia una altra màquina davant es portell de sa volta des camí d’Oriolet; treia s’aigo des siquiot de ran de sa carretera; encara hi ha es fonaments."
Els peixos: "Dins s’aigo de sa Bufera venia es Mújol, que és un peix que té es cap ample; llavonses hi havia sa Llisa. Es Mújol té s’escata més grossa i es cap ample, sa Llisa el té més estret. Llavonses n’hi havia un altre de peix d’escata, que era més prim i que li dèiem un agut, que era prim i llarg. Llavonses a dins es Lago, s’Orada, es Llop. Hi havia anys que entraven altres castes de peix amb una plena de mar, quan s’aigo corria molt de per alt, sa Sirviola,..."
El Moixó: (Gambussia affinis) "en es Moixó el va dur Don Pep Torrella, per mi abans del moviment, per ventura devers l’any 30 o 31."
El Cabotell: (Gasterosteus aculeatus) "té un bony a sa panxa, amb qualque espina damunt...igual que es moixó, però en diferent forma. ( En Joan Moranta diu que el varen dur, igual que es Moixó). No ho sé si el dugueren en aquest, des Moixó sí..."
Anguila: " S’Anguila és de sa mateixa casta tota; resulta que quan venia s’aigo i tocava engreixar li dèiem Anguila correguda, que se'n volia anar cap a la mar a desovar i ja no la vèiem pus i a s’altra li dèiem s’Anguila borda.
S’Anguila de “llevada” és sa mateixa que sa borda, però vol dir que està enterrada i quan ve es seu temps surt a defora per envestir, surt de dia. A dins sa Síquia d’Enmig des Colombar Petit, hi anàvem de dia, en venir ses primaveres, quan començava a encalentir-se el sol i amb sa fitora agafàvem ses que volíem.
S’anguila correguda té sa panxa blanca i és més curta de nas perquè ha engreixat; en canvi sa borda és groga. Emperò hi ha llocs en que sa borda no és igual degut a s’aigo. Aquí on s’aigo és més dolça sempre té sa panxa groga, en canvi vos n’anau dins es Colombar o dins es Patrimoni i és més negre, de molt i és perquè s’aigo és d’una altra casta. Encara no he conegut mai ni n’he vist cap mai que m’ho hagi fet veure, si això és un mascle o una femella, perquè quan l’escorxau no trobau res dedins.
Jo he sentit a dir a homos entesos en això, que no se mengen els peixos perquè van a morir dins un fondo comú i de s’anguila morta surten les angules."
L’Angula: "S’Angula és sa “nacci” de s’anguila. Fa vint o vint i cinc anys que venien uns pilots davall es Pont de Son Carbonell, però en venien moltes, moltes; venien per ses primaveres. Fins i tot venien valencians a agafar aqueixa angula, amb unes nanses aposta, amb uns morenellets –s’Angula venia per ses voreres- i quan tenien el que necessitaven se n’anaven llavonses."
Camp d’aviació: " Llavonses hi havia es Camp d’Aviació...; perquè jo hi he vist es Camp d’aviació dins Sa Manegueta, dins lo d’en Riera Marçà. Llavonses hi varen fer “greens” per jugar a golf, els hi deien “greens” en aquell temps; idò, venien aquells estrangers i amb aquell bastó se posaven a tirar sa pilota dins es forat."
Amfibis, rèptils i insectes: "També hi havia granots i calàpets. Es calàpets no ho són de s’aigo, no n’hi ha per sa bufera, eren per ses terres, per ses voreres, no vol dir que per dins ses veles...Tortugues n’hi havia moltes a sa banda de ses Mosqueres que hi havia es Riego que passa per davall es torrent... en es veïnat hi havia veles i ses tortugues se tiren dins s’aigo... a sa tortuga s’anguila li manava molta por, perquè les se menjaven."
Ses serps també se menjaven es peix petit. A sa carretera que va a sa Màquina nova - sa carretera de s’Empresa que deim o sa carretera de sa Bufera-, que llavonses no estava asfaltat, era pols i veus sa carrera...¡ n’hi havia de serps i culebres!
S’escarabat que va per dins s’aigo és s’escarabatera (Ditischus sp.)
Els jueus (per libèl·lules) tenen ses ales llargues, dos jocs d’ales a cada banda.
Aquí on amaràvem es cànyom li dèiem es Pla d’Amarador. Entre es camí que ve de sa Font i es Canal d’en Palet.
En es Turó de ses Eres hi he vist batre i hi he vist fer de tot aquí, i davant aquí on hi ha ara “Los Patos”, hi havia una era que li duien a batre quasi tot s’arròs de sa bufera, no li duien tot...
“Los Patos” era un almacen on hi posaven s’arròs que batien, perquè en aquell temps l’amo en Ros Corró i son pare tenien sa bufera llogada i quasi tots els arrossers duien s’arròs a batre allà i ell els ho comprava i el pesaven dins aquest almacen. I si no li venien, no li anava bé a ell...
¡Jo n’hi he duites de manades d’arròs en aqueixa màquina que el batia davant “Los Patos”! i les me prenien – perquè jo era jove- i el tiraven a d’alt i sa màquina el batia. Llavonses, un cop s’arròs batut el duien a estendre damunt ses eres i hi havia unes canaletes perquè si plovia, s’aigo anava directa dins ses canaletes i se n’anava per avall.
Sa Cortera (La Quartera) també pertany a sa bufera. Això ho va fer s’inglès."
Sa Roca: "Té aquest nom perquè a sa bufera hi ha una bretxa que va de darrera sa Quartera, de sa banda de Can Vauma, que tot és marès i passa per sa paperera, per sa Roca. A jo me varen dir, segons es vells, que s’inglès li posà aquest nom, perquè és fort."
(Toni Cabo) : "Per dragar es Gran Canal –que llavó era més brut que ara- deixaren un bocí de malecó i amb un motor gros eixugaren –era en s’estiu-, i amb una palera treien es fang i ho tiraven dins sa Siurana; llavonses de sa Siurana ho tornaven a tirar dins sa banda des Cibollar.
Transcripció parcial de la cinta de l’entrevista amb l’Amo en Rafel Corró. 86 anys. Sa Pobla. 12-XI-1986. (comentaris de l’entrevistador entre parèntesi). També hi era l’Amo en Llorenç Lloret.
"Vaig tenir sa pesquera i sa cacera dotze o tretze anys; hi vaig passar per mor des meu germà, que ho va tenir vint anys. Es primer pic que vaig pescar, noltros estàvem a una caseta que hi havia davant sa paperera, a sa banda de Sa Pobla. Llavonses varem fer sa parança dins es Gran Canal i mos varen fer una casa allà baix i estàvem allà.
Jo he estat dins s’Albufera quan no hi havia paperera ni res, quan jo era nin. Allà hi havia una màquina grossa que treia s’aigo amb unes pales, una roda... no l’he vista funcionar jo.
Es Canalet des Pins: quan som a baix de tot des Canal d’en Pep, de frente de s’arena, parteix cap en es Pont dels Anglesos. Aquí hi havia una màquina que no sé perquè servia i estava entre sa Síquia d’en Florit.../; Hi havia un camí ran d’aquest canalet. Es Canalet des Pins donava s’aigo bona a s’arròs que feien prop d’allà; en el mateix lloc hi feien els planters i llavonses s’arròs.
Canal de Riego: L’he vist quan arribava a dins ses Mosqueres; he vist córrer s’aigua jo! Aqueixa aigo sortia de sa Font i hi havia una màquina que la tirava dins es Canal de Riego i partia per amunt, per amunt i arribava fins a Can Blau i allà voltava per dins ses Mosqueres i tot allò se regava.
Travessa tot es Canal Gran per un sifon i passa en es Camí des Senyals i a s’enfront hi havia una comporta que donava s’aigo per avall i per amunt, i arribava fins a prop del cementeri d’Alcúdia.
Es Camí des Senyals té aquest nom perquè a s’enfront hi havia una comporta en es Riego, allà deçà des camí de s’Empresa; i hi havia una caseta amb una comporta i quan havien de canviar s’aigo giraven sa comporta i ho coneixien a Sa Roca.
Es Camí de s’Empresa és sa carretera que va cap a sa Màquina Nova; això era es camí principal de s’Empresa, el que ara és sa carretera.
Els ullals: sa Síquia des Polls ve de tots els ullals que hi ha devers Sa Font, a sa banda de dalt, dins Son Claret; ets Infernets també donaven molt d’aigo.
... Quan vens de sa Font de Son Sant Joan i quan ets en el primer revolt, que hi ha un pont, allà es diu es Pla d’Amarador.
Es canal que ve de Sa Font té quatre noms: es Canal de sa Font, que va de sa carretera des Polls a sa Font; de sa part de baix té es Canal d’en Palet; llavonses té es Canal de ses Puntes o d’en Molines i llavonses ve es Canal d’en Pep.
Sa Síquia des Tancadet ve de fora de sa Bufera, això està des Pont de Can Blau per amunt, seguint un camí –que està abans de sa caseta on hi havia un jurat – seguint, dic, aquest malecó anaven en es Tancadet, que surt en es Camí de ses Jonqueres.
Hi havia llavonses es Canal d’en Moix que tenia una carretera que venia de sa volta segona d’Oriolet; agafant aquesta per damunt es Canal Loco hi havia unes passadores per on passaves a sa Carretera d’Enmig – a sa Punta des Vent - ; llavonses passaves en es Canal d’en Moix i arribaves a Amarador...; Jo es nom des Camí des Cànyom no l’he sentit dir mai, ni sé que duguessin a assecar es cànyom a Can Vauma.
Noltros en es Patrimoni teníem dues veles que hi fèiem cànyom...; es cotó el fèiem a Oriolet...; Quant en es cànyom noltros mos en cuidàvem de tot es procés: quan el trèiem de dins s’Amarador el posàvem a mostres (...) i secava i llavonses amb un trencador, a trencar... ; ho posaven en remull, per ventura, per llevar s’estopa a sa soca i així llavonses amb sos trencadors era més bo de tallar; i ses dones llavonses amb una espadella, espadaven i llevaven tota sa borra i quedava es cànyom tot sol. Han d’esperar molt de temps per eixugar-ho en es cànyom, perquè li entra a dedins s’humit i ha d’eixugar pes seu sou.
Sa meva dona hi va anar a jornal de l’amo en Toni de s’Almacen, per ses canyes; canyes que hi havia pes malecons. ¡ N’hi havia moltes ! Era molt guapa llavonses s'Albufera, molt guapa, ... síquies, ¡ Jo ara que vos he de dir!.
Ara, ten vas dins es Colombar i sa primera síquia que ve, partint de sa carretera que va cap a sa Màquina Nova – hi havia un pont que travessava sa carretera i duia a sa Màquina Nova- , se diu sa Síquia des Colombar; llavonses ve es Canal Ferragut; llavonses n’hi havia un altre ran de sa Siurana, dins es Colombar Gran, que per mi era sa Síquia de sa Senyora.
Sa Síquia Nova està dins es Colombar Petit aferrada en es Canal Ferragut. Aquesta síquia la varen fer a Can Torrella; això ho donaren a una empresa, a en Xesc Forris; venc a dir que l’he vista fer, per ventura devers l’any quaranta, crec que sí, després des moviment si no vaig errat. Això era quan ho tenien a Can Torrella encara. Llavonses s’Albufera la va tenir D. Jaume Ensenyat, que era Sa Celulosa que ho va prendre a Can Torrella i D. Jaume Ensenyat era s’administrador, però era Sa Celulosa que era “duenya” de s’Albufera; llavonses va arribar a ser de D. Jaume Ensenyat perquè per mi va pagar lo que devien a Can Torrella, o no sé es què... i llavonses ho va prendre en Gili: eren tres que anaven plegats: n’Ensenyat, en Riera Marçà i en Gili.
Es Canal Ferragut travessa per davall es Canal Loco per un sifon. Aquest Canal arranca d’un ullal que hi ha dins ses Mosqueres... sa Siurana ve de dins ets Ullalets, per allà dalt.
En es Pont d’en Coram noltros li deim d’en Corem.
A sa Bassa des Molí hi havia una síquia que se deia sa Síquia de sa Bassa, que sortia de sa Síquia d’en Manuel. ¡ Hi he pescat més vegades aquí! Part damunt hi havia sa Síquia de s’Aigua Bona, just aferrada en es malecó (sa carretera des Polls). Ran d’aquesta síquia hi havia arròs i després venia sa Síquia des Purgant, que recollia s’aigo dolenta que sortia de dins s’arròs i llavonses venia sa Síquia des Bisbe. Eren ben grosses aquí ses anguiles i no n’hi havia de petites, perquè ses grosses se les menjaven -¡ n’he agafades d’anguiles amb una petita dins sa boca!- ; anguiles que feien una terça o una terça i mitja.
Quan agafàvem anguiles petites mos n’anaven en es Lago (Estany des Ponts) – llavonses es Lago era gran – i en fèiem bocinets, les passàvem a s’ham i tiràvem un palangre – no el tiràvem noltros, teníem un alcudienc que el tirava, pescava a mitges amb noltros – i moltes vegades enlloc d’agafar llops - perquè ho fèiem per agafar llops això - , agafàvem anguiles gruixades.
Estava tot tan net que podíem passar quasi per totes ses síquies pescant a l’encesa. Llavonses pescàvem amb un Petromatx – de tot d’una amb un llum de carbur- ; agafàvem per ses síquies amb sa fitora i quan vèiem una anguila o un peix ¡pegàvem!... i era sa nostra vida això. Tanmateix fèiem qualque duro, emperò és una mala feina això, no me xocava gens a jo.
Noltros dúiem es peix amb es carretó cap a Sa Pobla. També l’he duit dins s’estormia, a s’esquena, en bicicleta.
S’estormia era una bossa feta de garballó, amb uns tiranys a s’esquena; era una espècie de sàrria. Hi havia ses beiasses des muls i això eren ses beiasses dels homos.
Ets Infernets venen de dins sa marjal des murers. Hi ha lo d’en Neca i hi ha una síquia – sa Síquia d’en Neca- que travessa sa carretera – Camí des Polls- i se’n va dins sa Síquia d’en Moix. Al cap d’amunt d’aquesta síquia –sa d’en Neca- hi havia ¡que t’he de dir jo! ...sortia aigo d’aquí, sortia aigo d’aquí deçà, sortia aigo allà... i es murers feien un rotllo allà on sortia s’aigo, i el feien pujar més amunt que sa terra perquè no sortís s’aigo, i hi feien arròs, voltant, voltant. Per dins Son Mieres hi pots anar a peu i ho trobareu: hi ha créixens i gram.
En es Canal de s’Ullastrar hi ha un lloc, a se’n endret de on feien arròs, dins es Ras, que hi ha un canalet enmig, una regata feta dins sa roca, que per ventura té tres pams més fondo que es canal.
Crosses: Aquí també hi ha hagut temps en què ses crosses duien forcall, però si hi ha molt d’herbei i fang no pot anar mai bé. Sa crossa més bona és sa de poll; com més lleugera, més bona; tampoc no pot ser massa lleugera perquè no la domines. ¡ així de vegades també l’he duita amb una canya!
Un lloc on se feien anguiles bones –n’hi havia moltes, emperò eren bones- era a sa Síquia des Bisbe. Jo en aquesta síquia sempre la vaig veure bruta: hi havia cantonots com esbaldregats.
Jo l’he vist fer net en aquest torrent, des Canal de s’Oberta –Pont dels Anglesos li diuen- cap amunt fins en es Pont de sa Roca."
Caçades de burelles (Anthus pratensis) “ n’agafàvem un grapat de dotzenes: llum d’oli i un picarol; les agafàvem amb sa mà, i s’havia d’anar viu que no tenguessin temps de giscar, perquè no fessin fugir les altres.
Tords, Estornells, sempre han anat a jeure; ses Òlibes les vèiem quan anàvem a pescar i feien un escàndol quan pegaven en es estornells.
Polla de Ropit: Rallus aquaticus
Pigarda: Porzana porzana
Parda: Aythya nyroca
Pato – cap blau i rossa - , Fotja, Gallina d’aigo, Ugrons blaus i rossos, Orval (Nycticorax nycticorax); Torito (Ixobrichus minutus); Queca (Botaurus stellaris) – n’han mortes així mateix tant aquí com a s’Albufereta-
Pato xino n’hi ha un enbalssamat a certa casa que sap l’amo en Llorenç; el mataren a s’Albufereta.
Motetons, Ciguenya, Grues, Corpatassa, Cuer (Anas clypeata), Cel·les, Cegalls, Siulador, Juia, Farruell (per Fuell), Sibil·lins de prat –n’hi ha pocs-, solen habitar darrera sa Roca, més negrenc que s’altre i sibil·lins de monte.
Arnero: no n’he vist cap niu mai
Bereol: Els senten. No conec es nius
Aligues peixeteres
Moixeta: n’hi ha un parell de classes (per l’Arpella)
No he vist mai voltors a s’Albufera
Xoriguer ( no coneixen el nom de Falcó marí però sí l’animal)
Falcó
Corvalán (per corbmarí)
Animals de pèl: ratolins, rates, conills, llebres – se n’han mortes en es Camí des Senyals i per la urbanització, i fa poc se’n veié una per la Carretera d’Enmig; mostels, genetes per Oriolet i marts en es pinar; eriçons no n’han vist dins s’Albufera, però se pensen que n’hi ha; rata cellarda per Oriolet i per ses cases.
Herba salada per Salicornia; Sussores es segaven pe fer fems; Jonquera, Sussorí, Jonquet, Herbei, Gram, Oms –un temps no se morien tant-; Polls, Morers –n’hi havia molts-; Tamarell –que té sa llenya xerecota.
Foc: un temps no en pegaven tant.
Pla d’Amarador, tot se conrava.
Ca na Beatrís (Llorenç Lloret) o Ca la Beatrís (Rafel Corró), que eren les cases principals de s’Albufera. Devora hi havia el corral des bous simples.
Fragments de comentaris de l’amo en Rafel “Corró” durant un passeig en barquet pes Canal des Sol i de s’Ullastrar (any 1986)
Sa Maquineta: aquí hi estava l’amo en Pere Antoni “Dobles” de Muro que guardava es bous maleits i sa Maquineta era sa seva casa.
Es bocí de Canal des Sol que passa des Pont des Anglesos cap a la mar ho feren ets “hungaros”.
Peatge del Pont de Can Blau: En es pont de Can Blau feien pagar, per poder passar per anar a cercar alga, en aquell temps –any 15 o 16- 1,50, que noltros dèiem sis reials, o si no, quatre o cinc senalles de grava per tapar els clots de la carretera.
Un bou torero quasi va matar un homo que li deien Es Campanater.
Fragments de comentaris de l’amo en Rafel Corró: entrevista el juliol de 1987
Un temps per sa cacera lo millor era Son Carbonell. Això ho tenien llogat es “Petranos” i poc a poc a mida que se va cloure va anar perdent i ja no va ser bo mai més.
Es morenells (que no parances) es calaven en es pont que dóna en es Gran Canal, que era on sortia abans s’aigo.
En es Canal d’Estella hi havia unes comportes que es tancaven quan hi havia plena de mar..., eren de vaivé.
Sa Comporta de sa Síquia de Son Senyor s’obria quan venia plena des Torrent i se tancava quan venia plena de la mar, era una comporta de vaivé.
Sa Parança des Gran Canal la va fer fer don Pep Torrella i la va explotar només el primer any; llavonses els homos que tenia a jornal li llogaren. Un any en aqueixa parança d’anguila correguda n’agafaren més de 22000 quilos.
En es Canal Ferragut, en es pont des camí que du s’aigo cap a s’Estany des Ponts hi havia una barrera que impedia el pas cap a la mar i la feien anar cap en es Canal d’Estella per la Síquia des Tamarells.
Barquet: tenia 15 o 16 pams
Carrera d’en Revell: potser la fes l’amo en Pep Revell.
L'amo en Joan Moranta
Conversa amb l’amo en Joan Moranta el 7 de març de 1987
L’amo en Joan Moranta treballa actualment de jurat de sa Pobla, a la Cambra Agrària. Va ser el primer buferer que vaig conèixer el dia que vaig començar la feina, el 2 de gener de 1986. Record bé que havia quedat amb ell al bar del Mercat i era un dia molt fred. Quan havia demanat el meu cafè m’hi va fer posar un bon raig de canya, “per llevar el fred”, i allò va ser el meu bateig en terres pobleres.
Poc després ja trescàvem pel caminoiet obert pels caçadors al Camí dels Polls, en aquell temps totalment abolit, anegat i ple de sussores i canyet. Allà me va ensenyar a llegir en el fang i a l’aigua la fressa deixada per caçadors o pescadors. Ell ho sabia de primera mà.
L’amo en Joan Moranta és molt magre, sempre ho ha estat i té conversa i anècdotes per armar un bon feix de bagatge.
Aquesta conversa la vaig gravar damunt es malecó des Torrent de Sant Miquel, en el que hi tenia un tall de canyes i assegut en un banquet anava tallant a les mides corresponents.
“Quan tallàvem ses canyes cada any, saps que ho era de guapo, i podies passejar per dins es canyar.
Jo un any vaig comprar sa bova per un altre, que era en Joan LLecó, que també va estar de vaquer aquí i amb so mateix comprar ses canyes vaig comprar sa bova a en Tugores per aquest al·lot, que quan havia acabat amb ses canyes se posava a sa bova, ja que s’aigo se n’havia anat un poc dins es maig, juny...però ara ja no és igual.
A Campanet hi ha un homo que treballa sa canya , li diuen es Covoneret, aquest fa covos i paners...
Si jo ara anàs amb la intenció de fer-ho ben net, com abans, a cada lloc on serr faig un munt i li pec foc, allà on se cert que no passarà i queda tot es redol net...ara aquí no hi perd massa temps perquè és envantet...perquè mira, jo t’ho explicaré: ara, aquesta canya mateixa, de tallar-la d’hora a no tallar-la, veus tot això que ja ha tret és pes que jo he de traginar... tot això jo ho aprofitava, ara no, ara només agaf lo que necessit, lo que tenc venut; veus ara, aquesta que és dreta i llarga serà un espolsador... veus ara això que ha quedat d’1 m, això pelat –si ara l’hem vesis xapar amb so guinavet quedaries amb sos cabells drets -, idò aquesta pelada la serràvem a metro , agafàvem es xapador i fèiem tres esquerdes i llavonses ho fèiem teixit... teixíem amb uns telessos, ses dones, sa meva dona, sa cunyada i sa sogra... i així quedava amb quatre fils i fèiem rollos de 10 m , llavonses es guixaines hi posaven es guix. Això ho he fet durant vint anys, jo ara que sé...
Però així i tot, si no fos que és molt envant, totes aqueixes de ses que només trec un mànec de granera, per exemple aquesta me serviria, però ara no me serveix...però jo t’ho diré: ara aquesta, duita a n’és poble, serveix per emparrar domatigueres, per fer una encanyissada de sostre, en fin, llavonses l’aprofitàvem tota.
... des Pas d’en Franco per avall, damunt es malecó de sa Siurana, allà hi va passar sa pala per fer es camí net enmig, però perquè hi passaven es bous pen mig de ses canyes, i si t’hi fitxes veuràs com fa dues partions i enmig no n’hi ha de canyes.
... es canyet només s’aprofitava per fer paper, o per fer fems segons quina casta de canyet.
... en es malecó de sa Siurana m’hi vaig posar a tallar la setmana passada canyes per domatigueres, però ho trobàvem molt brut, molt de batzer i vaig veure aquestes d’enmig des torrent. Quan m’hi vaig haver posat vaig veure que eren massa bones per domatigueres i en trec mànecs de granera d’1,10 m i també vaig fer un altra pensament: un cop tallats i fets es manats seran molts bons de treure. Els d’espolsador són massa gruixats per fer mànecs de granera. Ses de domatiguera són més primes i fan 2,10, 2,20 m. Llavonses cada any en fèiem per planter d’ametler: a Moscari i a Selva cada any lis n’havia de fer un viatge de dos-cents feixos de seixanta canyes un, o sigui dotze mil canyes.
Una canya l’aprofitàvem tota, per exemple aquesta mateixa: sempre cercàvem allà on era més recta...s’idea és ara aquest primer tros serà per un mànec de granera i darrera serà per la resta, perquè ara aquest bocí que pareix que no serveix, un temps teníem sa mida de seixanta o de noranta i el tornàvem a tallar aquí, amb lo que només quedava es capollet; perquè fèiem segons sa mida que hi restàs: canyisset de noranta, de metro, de metro deu, metro vint i seixanta... ara això ho fèiem cinc esquerdes i ho teixien. Com que en aquell temps sempre feien els cels rasos i hi havia bigues o perllongues que no venien bé o quedava un tros de 60 o d’1 m, per això teníem diferents mides.
Per exemple d’aquesta podria treurer-nen tres mànecs de granera, però es primer és massa gruixat, per lo que farem un espolsador, des segon tros farem un mànec de granera i lo que queda una vegada passat pes borino (peladora)és una trossada d’1,20 m per encanyissada, o sigui només queda....”
... emperò els telessos ja els hem cremat... en teníem tres en aquell temps i jo feia graneres cada dia. Érem setze que fèiem feina: cinc dones, llavonses es cunyat i jo i quatre o cinc peladors i es sogre.
En es garballó per ses graneres també el segava jo. Mos posaven en es mes d’abril, vint-i- quatre o vint-i-cinc d’abril i segàvem dos mesos de palma i l’havia d’assecar, aplegar i traginar.
Entre ses canyes –que m’hi posava a primeries o últims de desembre per preparar-ho i passat nadal començava a tallar- i quan acabàvem amb ses canyes que érem en es març, no me n’adonava i érem dins Abril i cap a sa costa, a sa muntanya: Son Siurana, son Barba, Son Simó, son Siurana de baix, Can Faveta... tot això ho segàvem noltros, lo que havíem de donar es temps, si per exemple teníem cinc costes en marxa – Costa és un mont, un coster – perquè cada tres anys, quatre millor, no ho podies segar i havies d’intercalar ses costes per tal que reprengués. Idò me posava a últims d’abril a ses palmes i érem a s’agost quan acabàvem i no me tornava a donar compte quan érem altra vegada a ses canyes.
Sa canya que hi havia a sa Bufera no mos bastava, tallàvem a cas Bagot i tot es malecó fins es Pont Nou i anàvem a comprar motes de canya a Artà, Sant Llorenç, Capdepera, Son Servera, Son Corb... , amb sa moto, amb un homo llogat darrera i quedàvem a jeure a un sostre, i sopàvem allà i després d’haver sopat fèiem lligams de càrritx, per lligar els feixos, segàvem dues manades de càrritx i en haver sopar fèiem es lligams per lo se'n demà lligar. A Sant Llorenç ho fèiem de càrritx perquè no hi havia esquera; a sa Bufera fèiem lo següent: els homes mateixos que llogàvem feien els lligams ells, anava dins es tracte que els feixos havien d’estar lligats...es traginer era a compte nostro; idò venien aquí i feien dues dietes de segar esquera en es Rotlos, ho duien a sa Pobla, allà sa dona d’un d’ells- potser el cap d’ells- se’n cuidava de fer els lligams.
Per fer els lligams s’agafen ses fulles de sesquera des gruix que vulguis tu el lligam, el xapes pen mig i el capicules, una vegada capiculat, amb ses mans el fregaves fort, el giraves d’un cap, el te posaves davall es braç, un nuu enmig, i ja estava. En es càrritx l’havies de tupar primer un poc, l’agafes, li pegues dos cops i tot lo sec de baix fuig i queda guapo...
...per espai de cada dia menjar-se trenta feixos ¡Saps que anam de lluny! Inclús vaig dur un veler de València, de canya ¡de València!... vaig anar a Catarrocha se deia, mecagon s’història si hi torn. Això devia ser devers l’any seixanta tres o quatre; hi anàrem es cunyat i jo a comprar i es mateix temps passejàrem... i vérem com estava tot, perquè n’hi havia que feien mànecs de granera, igual que noltros...
Aquí, es que va posar en marxa això de ses canyes va ser en Torrens, són para des batle Torrens, que li deien en Mama, també va ser batle de Sa Pobla; també hi havia l’amo en Neca, però crec que era pes mateix temps... llavonses ho traginaven en carro.
Quan era bergantell, devia tenir devers 14 anys me vaig posar a pelar pen Porret, vaig xapar canyes un grapat d’anys i l’amo serrava amb una serra com sa que tenc jo aquí.
Llavonses em vaig llevar de can Porret i me'n vaig anar a fer feina amb so que seria es meu sogre, perquè anant a fer feina vaig moure sa dona i es sogre no em volia perquè li prenia set anys, ella en tenia catorze, i jo feia es servici, i jo estava emprenyat d’això i que faig!, deix ca seva i me’n vaig anar a aprendre a fer graneres, me pos de granerer... me vaig posar de socio amb un homo que era com qui ser el meu padrí i fèiem graneres tots dos a mitges i m’ensenya s’ofici i quan ja en vaig saber li vaig dir en es soci: .- m’he de casar l’amo en Miquel i quan me casi mos haurem de separar, perquè posaré graneres, canyes... i aniré a mitges amb so sogre, es cunyat deixarà de fer de picapedrer i vendrà amb noltros- , i me digué: - i jo i tot Joan que vendré!...- idò tots cap a ca nostra li vaig dir!
I així me vaig posar a fer graneres i graneretes, perquè es sogre només feia mànecs per vendre a Pollença i jo tallava sa canya i feia sa granera. Tanmateix els mànecs que mos sobraven les veníem perquè fèiem molts de mànecs, a lo millor quatre-cents feixos de 100.
Li vaig dir en es cunyat : hem de fer un invent... un borino, una transmissió, un motoret, una corretja, politges... vaig fer venir en Mascaró, un ferrer que fa fer es servici amb jo , i li dic hem de fer un “birombo”... mecagondell, li donaves es feix i el se menjava..., bé, era un motoret rex... teníem es feix fermat i li donàvem en es borino amb ses mides que volíem i serràvem ses que volíem... i poc a poc aprenguérem a col·locar-les de tal manera que aprofitàvem fins a ses puntes.
És que de tant de fer-nen un arriba que en sap i no fa falta que la miri a sa canya, sa canya mateixa si és corbada, quan l’agafes te va un moviment de sa ma que dius ¡uep!, és torta, i si és dreta no importa la miris.
Noltros no podíem anar segons ses llunes, perquè si n’haguéssim hagut de fer cas no n’haguéssim tallades ni la meitat...
HISTÒRIES D’UN FURTIU
Jo m’he vist una vegada, en què vaig convidar a un compañero que era novato –era fontaner- li vaig dir: demà a tal hora vens a cercar-me, i amb s’altre compañero amb so que anava de vegades vaig quedar també d’acord; Veiès si s’hi va presentar a les 4,30!; bandolera, escopeta... vaig deixar es cotxo a dins es Infernets, prenc malecó (de sa síquia d’en Neca) i ell darrera, arribam a sa síquia des Polls, travessam pes pas d’en Neca, agafam sa síquia d’en Moix i per endins -una roada, un blanquet...! trepijaves es canyet i feia crec-crec -, patatim patatam per endins; quan vàrem ser en es segon taulell o en es tercer sent es compañero –en Llorenç Puig, es que passetja lleixiu per sa Pobla, : Joan, Joan, torna enrera!; torn enrera i me trob es compañero que me diu: en Joan que per mi ha caigut dins sa síquia... jo i ell mos n’anam cap a sa síquia i ell ja havia sortit i havia deixat s’escopeta dedins, la va cercar una estona – amb aquell fred- i la va arribar a trobar. “Saps que pots fer, li vaig dir: tornes per aquí on hem vengut i dins es meu cotxo hi ha roba eixuta” “No, no, no ho trobaré, deia ell, és igual, per envant”.
Seguírem i quan clarejava jo vaig passar dins es Rotlos i ell va quedar en es malecó contrari, a s’altra part...bé, va prendre es trot i no s’agontava damunt es malecó. Vaig tirar un tro i en vaig matar set de siuladors, i es cus era jove, tenia set mesos i feia una miqueta d’oratget i els feia enllà de cada vegada. Quan me'n va haver duit tres, els altres quatre ja eren molt envant i es cusset venia amb sa llengo defora.../... quan me'n va haver duit dos més vaig entrar jo en es lliser des rotlos per ajudar-li mecandodell... posava un peu i no podia treure s’altra i cada vegada m’enfonsava més; saps que vaig fer?: agaf s’escopeta i l’hem pos davant, l’agaf amb ses dues mans i m’estenc damunt ella i poc a poc vaig poder sortir... te dic que vaig quedar regirat!
En es Canal d'en Pujol hi vaig anar una vegada, anava tot sol i vaig anar a Amarador i a s’enfront de tot des Canal d’en Pujol hi havia fotges – jo ho sabia que serien allà perquè hi havia anat es dia abans a mirar-ho; sempre hi anava un dia abans i així sabia on seria la caça. Me gir i pam, pam, pam...n’entaferr tres, setze n’hi va haver - hi havia l’amo en Sebastià, feia poc que havia vengut i era puta- per fer via me trec sa roba i me tir i vaig quedar tancat pes fred, no sabia nedar fins que vaig reprendre, perquè era en es mes de febrer i hagués pogut tenir un colapso, sa sang presa, ves... idò setze, sense comptar ses ferides!.
Una altra vegada me’n vaig cap en es Rotlos, en es Lliser Gran – jo ja sabia que vendria l’amo en Sebastià- i venia un tall de cel·les i siuladors, pam!... tres en caigueren i amb això es cus ja m’havia duit, just era en es lliser quan se’n tornava i ja vaig veure voltar es barquet a sa síquia d’en Moix –jo ja sabia cert lo que faria- el veig voltar –jo ja no vaig esperar es cus- arranc, i te dic que era falaguer, dic ell em veurà que partiré, tornarà enrere a agafar sa Gutzi, pujarà cap a Can Blau, Son Carbonell i pes Camí des Polls. Hi vaig esser jo primer que ell, me vaig asseure en es camí. El me veig venir i ja flastomava, però res va poder fer perquè no podia provar que era jo que hi havia estat.
Llorenç Serra Mariano, Lloret
Conversa amb l’amo en Llorenç Lloret, jurat de s’Albufera, a Ca na Beatriu, el 30 de maig de 1986.
He anat fins a Ca Na Beatriu on hi fa estada els dies de feina i a l’estiu amb la família, l’amo en Llorenç, el guarda de la part encara privada de s’Albufera, propietat de José Luna.
"A sa bufera ara fa set anys que hi som, in en fa deu que hi havia estat tres de seguits per escurar canals i guardar es bestiar: bous d’engorde i vaques, cent i pico de vaques.
De petit vaig trullar molt per s’Albufera amb mon pare, perquè ell segava bagatge per vendre, pes fems i per fer paper i jo anava amb ell, era molt jovenet i no feia feina."
La Pesca
"Pescàvem en es Lago, que se deia s’Estany a sa Pobla i ara se diu es Lago i hi feien pescades enormes: tres i quatre-cents quilos d’orades els han agafades."
L'anguila
"En es mes de desembre o gener s’agafaven tonelades d’anguiles. En sa temporada de s’anguila correguda, en anar-se'n per avall en podien agafar deu o onze tonelades. A s’entrada, a ses parances, en un vespre n’han agafades quatre i cinc tonelades. Quan s’acabava sa temporada s’agafaven cabots, cabots de tres i quatre quilos. Jo crec que això és una altra raça d’anguila –no ho sé emperò- en s’estiu és borda i en s’hivern correguda.
Sa Llisa hi ha una temporada , que no sé quina és que s’agafa molta llisa grossa.
Llops ja n’agafaven més pocs, però se n’han agafats de quatre i cinc quilos.
Marbres només estan pes tros de baix des Gran Canal i també els Mújols."
Arts de pesca
"Amb sa fitora se pescava d’encesa, amb un llum, un petromatx i de dins un barquet. Jo això ho he fet per la casa, sempre manant es barquet, no pescava - hi havia en Pep Coll Curt, que és una cosa fina, no n’he conegut d’altre!- ; això era per sa Síquia d’en Moix, es Canal d’en Pujol, es Canal des Sol, es Canal Ferragut, es prim des Colombar davant sa Central, i mos retiràvem damunt la una de la nit, les dues màxim i agafàvem 60 o 70 quilos d’anguiles.
Amb xarxa n’hi he vist pescar bastant, perquè manava sa barca. Posàvem sa xarxa en es Gran Canal i no havíem acabat de posar-la quan ja anàvem a s’altre cap a treure es peix.
Després hi ha s’arqueta o arquet. N’he vists. Això és cosa criminal, sa maia petita i ho agafa tot, gros, petit, moixó, gerret. És mal d’arrossegar perquè agafa també brutor, i a cada instant estiren de sa vorera. És com una espècie de llendera, perquè ha de ser fort. Això ho he vist a s’Albufereta, aquí mai.
És tanta sa diferència de sa pesca que hi ha ara a sa que hi havia llavonses com des trobar en es perdre. No sé si és que és molt brut i no se pot fer la mateixa anguila, o es per mor de sa pesta de s’anguila ... si sa netedat feia més menjar i se col·locaven altres animals, o si ses aigos han canviat. He sentit a dir que aquesta pesta ha vengut de per Itàlia."
Caça
"En aquell temps, un treia s’Albufera, comprava tota sa caça. Per cert, l’amo en Tomeu, es jutge de sa Pobla la va treure molts d’anys, llavors la venia a trossos : un agafava es Forcadet, un agafava es Colombars, s’altre agafava son Carbonell, un altre es Ras i un altre ses Puntes i així se resolia sa caça a s’Albufera i aquells homos en aquell temps els dissabtes i els diumenges de dematí hi anaven i a veure com se presentava sa caça.
Cada qual tenia un barquet i ses síquies se manaven ben netes, per port que un canyet no fregàs es barquet, ho manaven molt net, molt. Els aguaitadors no hi eren d’antic, això és fet des que hi ha Don Joan Gili, això és fet de poblers.
Sa gent se veia a s’hotel o a Los Troncos, per ventura devers les 4,30 o les 5,00, preníem es cafè amb llet i llavors cotxos i barquet, a col·locar es senyors, un a cada aguaitador i ses barques pegaven a s’enfront des Canal Loco, fins que Don José tocava una trompeta – devers les 9 diguem- “piiiip”, se acabo!. Jo sempre vaig entrar una barcada de senyors però mai els vaig treure –jo tenia un bon ca en aquell temps – i llavors quedava darrera amb so ca a recollir amb un parell més els animals.
Hi ha hagut pics que hem tret quatre-centes i pico de peces: caps blaus, moretons, siuladors, cuers, cel·les, fotges poques. Fotges en es Lago amb un matí se’n mataven més de tres mil. Tot estava enrevoltat de caçadors dins s’aguait. Pareixia una guerra i papim, papam, papim, papam!, i moltes per sa vorera –perquè ses voreres eren de canyet i jonqueres- i llavonses en haver acabat de tirar amollaven els cans a arreplegar lo mort, però així i tot en quedaven moltes de vives i ferides.
Hi havia una casa –de jovenet ho he vist- amb un carro amb portelles ple de fotges, empinar en es carrer perquè sa gent compràs fotges. En Miquel de Gaieta ha mort quatre-centes i pico de peces de caça grossa –cap fotja- tot sol!... era un dia criminal de temps, i aquests dies volen baixos."
Neteja
"En aquell temps segaven bagatge, tenien cent i pico de vaques que per sa part des Ras mataven molt de canyet i això feia menjar pels animals. Ara tot és brut, fer es canals nets no basta. Si hi hagués bestiar ja seria una altra cosa. Fa falta fer net i que s’aigo corri per damunt."
En Franco
"En Franco va venir un pic, que jo sàpiga, i el seu gendre tres o quatre. A sa Punta des Vent li feren un pontet per passar cap a n’es Canal Loco: es Pas d’en Franco."
Francisco Portell Buades
A la imatge, Francisco Portell Buades manant el barquet ple de morenells retirats dels canals
Conversa amb Francisco Portell Buades, garriguer de s’Albufera i que va treballar molts d’anys per l’empresa propietària de s’Albufera. Dia 30 de maig de 1986.
Pesca
"Sa pesca de s’anguila ha canviat un mil per u; diuen que en un any se’n pescaven de 25 a 30 tones, i ara ben duit no te vull dir que no se’n pugui agafar una tonelada.
Aquí s’agafava Llisa, Llop, Orada (aquestes sobretot en es Lago, i també se n’agafava alguna en es Canal des Sol); Mújol, qualque Palomina...
Ses anguiles s’agafaven amb morenells tot l’any i quan se n’agafava més era quan sortia a la mar, s’anguila correguda. S’anguila de llevada és ara, per aquest temps. També hi ha s’anguila borda, que no se mou de ses síquies. Ara en tornar a canviar es temps de sa calor entren de la mar cap aquí dedins, a últims d’agost o setembre."
Arts de pesca
Morenell de potada: "Era un morenell gros, que duia un ferro en terra per poder arrossegar i una tela de devers tres m de llargària, que feia una bossa; entràvem dins una síquia, potejàvem i fèiem brut i arrossegàvem es morenell per terra i al cap de 150 o 200 m el trèiem, per veure si en dúiem; hi havia qualque dia que agafàvem 140 o 150 kg, no el podíem aixecar!"
Pesca a l’encesa: "Una barca amb un llum davant, es pescador també a davant i es que manava sa barca darrera...
També se buidaven síquies i es treien ses anguiles que hi havia; se tancava un tros de síquia, amb posts i amb poals o amb un motor s’eixugava; en s’estiu quan venia es juliol o en s'agost n’hi havia molts que ho feien així."
Conversa amb l’amo en Joan Pau i Toni Pere de dia 30 de setembre de 1986
JOAN PAU:
“ … A sa Siurana quan passa sa carretera d’Alcúdia li diuen sa Síquia des Molí.
Ets Infernets estan a Ca’n Neca, això era a fora de sa Bufera; sortia un braç d’aigo que feia por.
Es Clot de Mosson Guiem està a dins Son Serra, davant es polls des Canal den Pujol; aquí hi ha un camí que se’n va cap a baix de tot, idò aquí abans d’arribar en es cap, jo hi vaig segar bagatge –segàvem sesquera- i passàvem amb sa barca per dins es Canal d’en Maroto, davant es Clot de Mosson Guiem…
Aquí en es Clot de Mosson Guiem te tires dins es clot i te’n vas així, nedant per davall i no arribes en es cap, passes per damunt es rabasser i no ten dones compte tu, però per davall té collons d’haver-hi 50 m… Hi ha llocs que sa sesquera té 40 pams, que tu passes segant i treus ses garbes i no t’enfonses, però de vegades trobes una mica de forat i passes i quedes fins a sa forcada.
… A sa Bassa des Molí en varen treure un amb una fitora; potser d’això faci 70 o 80 anys – perquè jo li sentia contar a mon pare- ; llavonses era tot net i hi havia molt de peix i els homos s’hi tiraven amb una fitora a davall es rabasser; idò aquest es tirà davall es rabasser per treure es peix, allò se va despistar i envers de sortir cap en es forat, no el va trobar, va acabar s’alè i hi va quedar, i el cercaven i no el trobaven i pegaven amb sa fitora per veure si el trobarien i el varen embolicar per una anca i el varen treure. I quin llop! Aquest homo era murer.
... Noltros fèiem arròs aquí, a sa vorera de mar; el trèiem per sa Síquia d’en Florit, devers es Pi Gros, i el trèiem amb ses barques des canyeter de sa Bufera.
... Els jurats no se solien posar amb sa gent que anava a segar bagatge; si te veien tenien s’obligació de demanar-te: Què fas aquí? Amb quin permís pesques...? Ells coneixien els que ho feien per negoci o els que ho feien per menjar ses anguiles a puesto; llavors agafar un kilo d’anguiles era més bo de fer que treure aquest permís ara, perquè n’hi havia moltes d’anguiles i era tot net, no hi havia canyet.
... Jo he segat bagatge per tota sa Bufera; veníem a aguiar aquí devora es Pont de Sa Roca. Dos anys el vaig segar dins es Colombar i aguiàvem a s’altre part des pont, perquè els bagatgers aguiàvem en es lloc on mos trobàvem. Damunt es malecó des Canal des Sol per tot veies pedres des foc que fèiem; ho fèiem amb arrels de canyes, a ses canyes lis trèiem ses rabasses i aguiàvem amb elles i ben bones que eren per fer foc."
TONI PERE
"..Aquí hi havia una bàscula grossa per pesar es canyet i els mos pagaven a set duros sa tonelada; qualque dia només podíem segar una tonelada i mitja i era molt poc per guanyar es jornal.
... Jo aquí hi he vist fer una casta de paper, un paper moreno, paper molt bast, molt bast, per embalar, i se feia de canyet.
De sesquera jo no en vaig segar mai, ni sé que en segassin per fer paper.
És canyet bò, que dèim – un canyet molt prim- era emprat per fer canyíssos; ho tallaven amb una màquina, ho pelaven un poc i llavonses ho tallaven en línia recta, suposem que de set pams d’amplària i feien canyíssos que enviaven a Barcelona per tapar rosers perquè sa gelada no els cremàs, perquè no hi havia plàstic en aquell temps. Per treure es jornal -70 o 80 pts- havíem de fer molta feina."
Conversa mantinguda amb Martí Goris, el 4 de febrer de 1988
En Martí Goris ha vengut amb l’amo en Llorenç Lloret i els tres hem mantingut una profitosa conversa sobre el moviment de les aigües i el seu origen, així com altres temes.
“A mi me diuen en Martí Goris; vaig néixer l’any vint a sa Pobla i vaig fer molts d’anys feina a s’Albufera”.
El Pont de Ca’n Blau
“Devers l’any 1962, don Vicenç Formiguera m’envià a fer unes proves perquè volien enfondir una carrera a n’es Torrent de Sant Miquel a sa part de la dreta. Això es feia a mans, és a dir homos cavant i nins que treien ses senalles, perquè en aquells anys encara no havien duit ses “Caterpillar” des Puig Major ni cap altra màquina.
Vaig poder veure que es Pont de Ca’n Blau està assegut damunt estaques grosses de nord, que van entrescades una dins s’altre. En total són tres...on va assegut es pont."
Sifó de Ca’n Cirer
"És de ma d’obra, en peces de marès. Primer passa per davall sa carretera i després travessa es Torrent de Sant Miquel per damunt, és a dir, sobre el llit des Torrent; després per davall es malecó i surt a sa Siurana. Aquest sifon treu s’aigo de per son Salat i en dóna fins s’estiu, però s’arriba a eixugar."
Sa Siurana
"Dóna s’aigo – quan no ve sa torrentera de Son Siurana- de ses Jonqueres Veres i des Ullalets, emperò quan es trespel baixa s’eixuga i només la rep des Sifon de Can Cirer."
El Malecó de na Ventall
"És es que va a la dreta de sa Siurana quan miram cap en es Puig de Massanella, i separa ses aigos de ses Jonqueres Veres i ets ullalets de ses de Ses Mosqueres. Hi ha un canalet devora sa caseta de Can Blau i que parteix ran des camí de Cas Biscaí, que recull gran part de ses aigos de ses Mosqueres i les du cap en es Canal d’en Ferragut."
Canal Ferragut
"Neix just darrera sa carretera i recull ses aigos de ses Mosqueres i és fort abaix, és de copinyes."
El Sifó de la Punta des Vent
"Du s’aigo des Gran Canal a n’es Canal Loco i està dins sa Siurana. Arranca just darrera sa regana i acaba a s’altre costat des canal, és a dir, a sa boca des Canal Loco. Només funcionava quan hi havia plena des torrent.
Segons conta, ell mateix el va tapar a la banda des Canal Loco amb una porta de sa caseta de n’Antonio i reforçat amb material.
Un dia que s’hi va aficar i duia un llop a cada ma i un a sa boca, es va trobar la sortida taponada amb trossos de marès i com va poder va tornar enrera. Les orelles li esclataren."
El Canal Loco
"Es canal Loco s’alimenta des xaragall d’Oriolet i du s’aigo a sa Siurana. Es malecó des Canal Loco el tallaren per agafar peix."
Síquia de sa Senyora.
"Sa Síquia de sa Senyora arranca de sa volta de ca’n Mateu Sant."
Clot de Mosson Guiem
"S’aigo des Canal d’en Pujol ve des Clot de Mosson Guiem.
A sa banda de Son Serra només hi ha dues síquies mestres: es Canal d’en Maroto i es canalet que duia s’aigo a sa maquineta de darrera s’Illot."
De la conversa de dia 25 de maig de 1988
A sa Siurana és on es fa més rèbola (Chara vulgaris); d’herbei de fil (Potamogeton pectinatus) no se n’hi fa gens, o no se n’hi feia. A n’es Canal des Sol s’hi fa més herbei de fil que rèbola. Ses Orelles de Llebre (Potamogeton crispus) es feien devora ses cases des Senyor: té una fulla llarga i n’hi ha de dues classes.
Es Llop més gros que he agafat amb sa mà feia 4 kilos. (Per agafar llops m’explica que s’aficaven dins el canal o síquia i coneixien els llocs on hi havia forats o enfonyalls en el talús i anaven palpant fins que el tenien dins la ma. Moltes vegades, segons conta i ja m’han contat altres persones, sortien d’al·lots amb un llop a cada ma i un a la boca.)
Gabriel Perelló
Conversa amb Gabriel Perelló, pescador. Dimecres 27 de gener de 1987
"D’Anguila n’hi ha: correguda, estiuenca o borda (que és sa groga); cabot, n’hi ha de dues classes –una ja neix per ser cabot- i s’altra és una anguila que pesa molt i amb el temps torna cabot i aquest cabot després de molts d’anys tornarà pellasso.
Quan torna cabot, ja torna prima i no surt; quan torna cabot cada any li surt una tira de dents i si té 30 anys en té 30 de tires i un pellasso té collons a tenir-nen 30.
Es cabot té es morro llargarut i s’anguila correguda té es morro xato.
Es pellasso sempre està dins es fang, no en trobaràs mai cap dins un pou... Es pellasso té es cap gros i sa coa ampla, com un ventall i es còs prim.
S’anguila més grossa que he pesada a s’Albufera feia 5,200 kilos."
Conversa amb l’amo en Pere “Llecó” el 4 d’agost de 1987
Ullals: "entre els 100 darrers m (el primer taulell) començant pel camí a la dreta hi ha una festa d’uials, aferrats a n’es malecó. (Canal des Sol)
A sa Síquia d’en Moix, davallant des camí a l’esquerra devers mitjan lloc des primer taulell, hi havia un uial ben gros que donava s’aigo ben freda, molt freda.
Llisers: Es Lliser llarg estava aferrat a sa Carretera d’en Marquet i començava devers es tercer taulell i tenia devers dos taulells de llarg.
Aucells de prat:
Cegall Ros: Gallinago gallinago
Cegall sord: Lymnocryptes minima
Cegall negre: com una guàtlera de gros i és blanc per davall i negre per damunt, bec curt (?)
Cel·lot: un tipo d’Orval. Plegadis falcinellus
Grisa collerada: Anas acuta
Cuer: Anas clypeata
Picarda: Porzana porzana
Queca: Botaurus stellaris. Se posaven més per veles de moniatos i per allà dalt. Per devers sa Font de Son Sant Joan ja seria un bon lloc. En venien un parell cada any, però no era una cosa freqüent."
Converses amb vells de Muro. (1987)
Es Valencià: “...Jo som un rompinyoner ..., molts no saben que és un rompinyoner... idò. I diu així... jo som un rompinyoner, tres graus menos que pagès...
Jo te n’ensenyaré una dels moscards, diu: “ Els moscards que molt fort piquen ara molt han prosperat, fa molt que no han escurat, a noltros mos han perjudicat, però ells sen beneficien”.
Es moixó es varen dur en barrals d’Alemania. Als planters d’arròs hi havien de posar rejilles perquè tot mos ho remolcaven. Sempre estan a punt de parir."
Un home vell ha llegit: "Maldement s’Albufera estigui dins es terme de Muro, no varen poder posar ses oficines aquí, perquè en aquell temps que vengueren els anglesos, a lo primer intentaren posar ses oficines a Muro, però a Muro en aquell tems es “mando” ho tenien es senyors de Ca’n Massanet; hi havia un senador, don Juan Massanet Ochando, padrí del que va ser batle de Palma fa poc. Aquest tenia un germà que era es bisbe Massanet Verd, i aquest bisbe Massanet encara té una placeta a Muro..., com que els anglesos eren de religió protestant, el bisbe i els senyors que mandaven en aquell temps no varen voler dar permís per instal·lar ses oficines aquí, per això anaren a sa Pobla i es va donar es cas trist de que Muro tenguent s’Albufera dins es seu terme, la gent de Muro que volia anar-hi a fer feina, no tenia més remei que anar-sen a sa Pobla; anaven a sa plaça de sa Pobla. D’aquí que noltros haguem perdut fins i tot es nom de s’Albufera."
Conversa amb l’amo en Rafel Gener, el 22 de maig de 1988.
Conversa amb l’amo en Tofol Escolà, el 28 de febrer de 1989
L’amo en Tofol Escolà diu que té els vuitanta fets –no vol dir quants emperò- i que va estar dins s’Albufera des que va néixer fins a l’edat de vint-i-tres anys; estava a Can Torrella i feia un poc de tot.
-Ullal d’en Matxet o d’en Garrut: està dins Can Cirer i dona l’aigua cap al sifó de sa Siurana. Va tornar salabrosa i encara ho ha de ser. Està a l’enfront des Camí d’en Picolín.
- Estrelleta: llentia d’aigua (Lemna sp.)
- L’any 1903 hi va haver una plena de mar grossa que va matar tot l’arròs de dins ses Puntes i es Ras.
- Si es tallàs el malecó de sa Siurana a Can Blau es podria fer anar aigua cap a dins es Patrimoni perquè el rost està cap al Moll d’Alcúdia. La mar empeny l’aigua de vegades i fa recular l’aigua de sa Siurana fins a Can Blau.
-Davant el portell de Cas Pover, a l’altra banda de sa carretera hi havia l’escorxador, que estava destinat a la gent que feia feina a s’Albufera; només hi havia una barraqueta i a l’aire lliure es mataven els animals.
A l’altra banda, o sigui ran del portell, hi havia sa Maquineta que eixugava l’aigua xereca de ses Mosqueres i part des Patrimoni.
-A tot el llarg del Canal Ferragut, del camí dels Senyals fins al Patrimoni, a cada banda hi havia plantades figueres que eren famoses per lo bones que eren.
- Hem anat a la volta d’Oriolet i ens ha contat que de l’altra part de la carretera sortia l’aigua que era salabrosa. Ell diu que si donàssin sortida a aquesta aigua tendríem aigua pels Colombars a voler perquè 15 possessions donen aigua cap aquest vessant de la falda de les muntanyes.
-La Senyal del Camí (del Camí des Senyals): La comporta era manejada des de alt per un home que estava a una garita feta just damunt la paret del Canal Riego; la comporta tenia dos colors, blanc i vermell i segons es col·loqués mostrava un color o l’altra. Normalment es regava els matins de les 8 a les 14 h cap a Can Blau i el cap vespre cap a la banda d’Alcúdia. Això es feia durant tot l’any, ja que hi havia gent que tenia cànem, altres arròs, moniatos, carabasses...
-Arròs: davant “Los Patos” hi havia dues màquines grosses de batre arròs i al costat de “Los Patos”, cap a la Quartera hi havia tres o quatre quartons d’eres. Hi havia un magatzem aquí mateix on ara hi ha “Los Patos” i un altre un poc més amunt, cap a ca na Lloreta.
A tot aquest tros, incloent-hi la Quartera es deia Ses Canteres.
-Aigua pollada: es diu de l’aigua que comença a ser dolenta.
-“S’anguila de sa Bufera és sa millor d’Espanya, no hi ha Valencia ni Maó que valgui, i no tota és bona; sa millor és sa des Patrimoni, sa des Colombar petit i es Murterar, perquè s’anguila per ser bona s’ha de crivellar quan se fregeix, emperò s’espina ha de quedar sencera; quan te l’has menjada li has de poder donar s’espina a n’es moixet tota sencera, si no, no és anguila ni és res”.
Ens va xerrar d’un home i d’altre gent que coneixien si l’anguila havia estat agafada al Canal des Sol o a sa Siurana, que destriava si havien viscut a una aigua o a l’altra.
-El peix de s’Albufereta és millor que el de s’Albufera Gran, però l’anguila no.
-El peix dels Colombars té la butza blanca i és bo, en canvi el que se fa a la banda de Son Carbonell la té negra i no és gens bo..
Conversa amb Jaume Cuca el 13 de juliol de 1989
Passeig amb Jaume Cuca per les zones urbanitzades de l’antic Estany des Ponts i tota la zona d’Alcúdia fins al cementeri.
Hem topat amb un home vell que nom Jaume Alenyar Pascual Ferrerico i Torero i que va néixer l’any cinc; amb ell hem xerrat una estona sobre els límits de s’Albufera.
El Camí de Taraina és el que va des d’Alcúdia fins a sa Pobla vorejant s’Albufera i passa per Can Vauma.
A la zona de prat inundada tot l’any l’anomenen sa Pleneta i Maristany, no quedant massa clar on comença una i on acaba l’altre ja que no són el mateix.
El que més recorda és la construcció de l’Hotel Golf i tot el que va suposar per la gent d’Alcúdia que hi anava a fer feina.
Ens fa un comentari dient que la desgracia de s’Albufera va ser que passés a mans dels Torrella.
Els dos molins de pedra que hi ha enmig de les urbanitzacions es varen fer l’any 33 per l’Hotel Golf “per fer vista”. Hi havia una bomba devora el molí de més prop de l’Estany des Ponts.
“Sa Columna estava entre l’Hotel Golf i Can Pujades; abans d’arribar a sa Columna hi havia un pontarró que tenia una campana davall , que era per cridar a la gent de s’Albufera i d’al·lots la tocàvem”.
D’en Jaume Cuca:
Quan sa Bufera era dels italians (40, 42 o 44) –Ramponi- volgueren sembrar –la de ricí perquè els Cant Z-506 es lubrificaven amb oli de ricí; davant Ca na Beatriu hi tengueren un planter d’aproximadament mig quartó.
Després hem anat a Alcúdia i prop de les runes romanes hi ha una possessió gran i preciosa que segons m’ha dit Jaume l’ocupava en Bateman.
De nou a s’Albufera, devora el Pont dels Anglesos o de s’Oberta me conta una feta: Un dia de molta calor li va voler gastar una broma al garriguer de s’Albufera, l’amo en Sebastià, que tenia molt males puces: “vaig aturar la moto devora es pont i li vaig treure la bugia; vaig agafar la canya des pescar que duia darrera i li vaig llevar l’ham i hi pos la bugia. M’assec i tir la bugia dins l’aigua; no va estar gaire estona a comparèixer l’amo en Sebastià amb la seva Gutzi i ja ho crec, treia foc pels queixals quan veia que jo no m’alterava. Me diu: - què te creus que fas aquí? - tu saps que no s’hi pot pescar, au, ja la pots treure a la canya!. Ja ho crec, dit i fet, trec la canya i li pos la bugia dins la mà.- “És que l’he posada a refredar, que s’havia encalentit molt”. Llavonses si que se va posar a flastomar i pegar potadetes, estava furiós i me va enviar a porgar fum, però no me pogué denunciar.
L'amic i company de feina Joan Mayol fa molts anys que me va passar unes fotocòpies de gravacions fetes seves a vells buferers l'any setanta set (del mil·lenni passat). Rebostejant per la paperassa acaramullada de coses de s'Albufera, fa poc les vaig trobar. Li vull agrair la gentilesa de deixar que les penji en aquest web, perquè són dels testimonis de gent més vella que jo conec, parlant de s'Albufera. Amb l'edat que tenien l'any setanta set, varen tenir temps de veure s'albufera dels primers anys del segle XX, que mantenia encara el llegat agrícola dels anglesos i en la seva memòria aquests són encara un referent.
Joan Mayol va tenir el privilegi de conèixer de ben jove aquests homes que havien caçat o caçaven i pescaven dins s'Albufera i té el mèrit d'haver enregistrat les seves paraules que formen part de la memòria oral tan important i tan preuada pels que estimem s'Albufera.
Molts d'anys després d'aquelles entrevistes, Joan Mayol seria nomenat el primer Director del recent creat (1988) Parc Natural de s'Albufera de Mallorca. Des de l'any 1986, foren molts els anys i els jornals compartits en aquella aventura de posar en marxa el parc natural.
NOTES SOBRE LES GRAVACIONS DELS ALBUFERERS. Albufereta, 14/10/77
GUILLEM POU GALMÉS, 84 anys (c/ de sa Plaça i c/ de ses Forques)
“ Als quatre anys ja anava a s’Albufera. Escurava dins els canals, conrava veles devora ses Cases de s’Albufera (Es Jardí). Fèiem moniatos, fesols, melons...en es centro, això ja no anava i abandonaren tot d’una. Allò se conrava de llogat an en Torrella, que ho havia pres a s’Inglès i ho conrà cinquanta anys. S’Inglès havia manllevat dobbers an en Torrella i no els hi va poder tornar, i li prengué sa finca. A més, llogava sa pesca; els pescadors feien 20-40 arroves d’anguila i un pagès que agafava fitora, mig quilo, un quilo... Lo millor era s’anguila correguda, que se tira a la mar amb el mal temps.
Ses màquines de treure s’aigo (sa Màquina nova, sa Màquina de sa Roca) eren posades de s’Inglès. Jo no les he vistes posar, però els he vistes marxar molt de temps.
Tenia un retrato d’en Bateman, però un fill meu el se’n va dur. Ara tot és en el museu, en Bateman, sa seva senyora, s’inglès vell. El temps de s’inglès se pagaven jornals de 2 reals, 1 pesseta i 2 pessetes. 2 pessetes eren jornal de carro i bisti, el de pesseta d’aquests mestres de pinyol vermell...així esta la cosa.
S’Albufera era un puesto no molt sà, però ho arribaren a enamadir. Donaven aigo bona, llevaven sa dolenta...tant a sa Pobla, com la gent que feia feina allà solien patir terçanes i coses d’aqueixes. Aquest peixet que hi ha, el va dur en Torrella fa una cinquantena d’anys, abans des Moiment. Abans no n’hi havia de cap tipo.”
XESC COMPANY. 76 anys. Caçador de l’any 34 al 62 (28 anys)
Es primer any, 1934, matàrem 2800 patos. Llavonses venien 3 o 4000 fotges més que ara. Amb qualque mota en mataven 7 i 800 de fotges, moltes les agafaven els cussos. Una mota és fer una carrera, segar es canyet i quan la fotja travessa, tiràvem. O la maten o no la maten. Havia ca qui agafava cent fotges (un cas concret de 106 fotges). A dins Son Carbonell, que hi vaig caçar quatre anys, mos n’anàvem a un programa de 2000 patos cada any. Dins es Colombar gran i petit hi vaig caçar catorze anys i no té fi ni cap d’allà els animals que matàvem.
L’any 36 teníem es Lago i hi havia més de 14000 o 15000 fotges i el mos varen requisar, per mor des Moiment mos feren entregar ses escopetes. I llavò varen voler fer sa tirada des cap de devers un mes i mos enviaren a demanar i mos donen ses escopetes, a tirar. Teníem fins a les quatre de temps per tornar ses escopetes. I saps que mos va dir es sergent de sa Guàrdia Civil? Idò mos va dir, “que no hi hagi ningú que s’atreveixi a guardar cap fotja perquè dirà ‘oli m’hi ha caigut’, però així i tot...
En aquell temps hi havia tants d’animals perquè hi havia llisers, perquè un animal volia lliser per nedar i un fortí per amagar-se.
Comentaris a espècies
- Oques: venien cada any. Un dia en vaig matar tres, i dos poblers un altra any cinc en un dia. Tot lo més, en venien 15 o 20. N’hi ha de més grosses (14 o 15 terces) i més petites.
- Cuer o cuerer seria el Clypeata.
- Moretons estelats, no identificats
- Barberesques, idem; pato una mica més petit que una ànnera, com a rossa, amb una mica de puput darrera, coa llarga com sa grisa.
- Grisa, An. acuta
- Se Cel·les venien a batzet
- Es Bec vermell no el va veure criar mai.
- D’Ugrons en criaven molts, molts...n’omplien sacs de polls. Pentura hi havia nius a tres o quatre quartons, que podia de serps, rates, anguiles mortes...hi havia més de mil nius.
- Es dia que se tiraven ses Pardes, omplien es canal (Canal d’Estella, molt bo). Tenien el costum de tirar-se allà on s’havien aixecat. En un vespre de lluna, caçar 40 o 50 Pardes era bo de fer.
- Sa Queca (Botaurus) era molt bo per menjar. Ara no en veuen (cada any se’n maten un o dos, segons en Miquel de Gaieta, 2 l’any 1976).
- Torito, a Ixobrichus, o Quequí.
- Hi havia Ugró d’hivern i Ugró ros o d’estiu.
- Grues en solien venir cada any.
- Orval a Egretta
- Corpatasses, un temps en venien moltes.
- Cigüenyes poques, n’hi hem morta qualcuna.
- Senyalen haver caçat alguna Barnacla cariblanca, insistint.
- A Porzana l’anomenen Gallina d’aigo de ropit.
- Circus poc conegut (!) l’anomenen Moixeta i no recorden cria.
- Pandion, Àliga peixatera, ben coneguda. N’hi havia moltes.
- A Himantopus li diuen Cegall de Mosson Guiem, i recorden que crida molt.
- Recorden dues castes de cegalls (cegall i cegallet). N’hi havia a carretades, no se caçava.
- No recorden: Tadorna, strepera, Cignus, Pelecanus, Fulica cristata, Plegadis falcinellus, F. Eleonorae, Numenius ni Porphirio (aquest podria haver descomparegut amb les obres de s’Inglès? J.M.
El 31 de març de 1931 o 32, amb una gran gelada, com es dia rompia decidim anar a goitar en es Lliser de sa Sola. Agafam es barquet i tira endavant! Canviam sa crossa i un cop tu i un cop jo, venga envant! Es companyero bota, que havia d’anar a peu dos-cents m. Jo volia anar en es nius des ugrons (a finals de març no hi ha nius d’ugrons,J.M.) Ell va agafar 29 patos i jo vaig matar 13 ugrons, 2 cel·les i 4 patos.
Es patos van a pasturar pes prim, voreres d’Albufera. Ara fins i tot a sa depuradora de Pollença (un caçador actual).
En es Lago fèiem quatre o cinc caçades, però sa primera era sa bona, de 5 a 6000 fotges, i se’n devien robar 1000 més i per ventura en quedaven més de 1000 perdudes dins es canyet.
Record un dia que va venir D. Manuel Sales i un altre senyor de Ciutat, que per cert va caure dins s’aigo, i en una dematinada en es Lago D. Manuel matà 40 caces grosses (patos) i fotges no sé quantes. I mos regalà sa caça i vint duros per hom, que eren mil d’ara, perquè mos va dar més dobbers que tenia jo dins ca meva.
Sa caça la veníem, a força de passejar-la pes poble. Una fotja valia set peces i mitja, dos reals, un pato, sis reals, dues pessetes. Un cartutxo mos costava vint cèntims o un velló. Caçàvem per vendre, i si no mos ho menjàvem o ho guardàvem sofrit.
ANDREU SOCIES CLADERA, 77 anys. Pescador de 1940 endavant.
A sa Gambussia li diu Mossó de moscard, i diu que la dugueren el 1938 o 39.
Pescaven anguila, peix d’escata, llops i orades.
Es novembre entra s’anguila correguda (panxa groga), es temps millor és per sa Puríssima. Es senyor va fer una parança a dins es torrent (ara només hi ha parancetes). Es primer any se n’agafaren 17000 kg, d’anguila correguda, en 5 o 6 vespres, que se venia a sa Pobla i Muro. Surt es vespres de temporal, quan més llamps i més fosca, més en surt. No vol llum ni bon temps. Aquesta parança s’emprà 5 o 6 anys, però va fer ull.
S’angula entra, a milions, quan agafam l’anguila correguda. Llavonses paràvem morenells en es Canal des Sol. Se podien agafar 5000 kg (un bon any fins a 7000)
També pescàvem a l’encesa, amb fitora. Érem quatre pescadors i fèiem dos llum, i agafava cada llum 30 o 40 kg d’anguila en so vespre.
De peix d’escata (Llissa i Mugró) se’n agafaven un parell de mils de quilos cada any en tota s’Albufera.
S’orada se feia dins es Lago sobre tot, i una mica dins s’Oberta. La tancàvem amb xarxa, i en trèiem tres o quatre dies. Se’n podien agafar 4 o 500 kg. cada pic i ho fèiem 2 o tres pics en s’any.
També agafàvem molta d’orada a l’encesa.
S’anguila la veníem a 4 pts/kg ; s’orada, quasi en es preu des peix d’escata, 2 pessetes, 6 reals...
Sa tortura cria a ses voreres des canals, jo he vist ous. Sa banda més bona és sa Siurana, de pont a pont, però també era molt bo es Canalet des Pins (devora es Canal d’en Pep), ara abolit. Quan anàvem a pescar de cuc, de vegades s’hi aferrava una tortuga i la podíem treure, perquè no amolla.
De llisers n’hi havia de quatre quartons, i agontaven (no els escuraven) Hi ha una bassa molt fonda que surt aigo salada, que se diu sa Bassa des Molí (part SO, visible a la foto aèria)
Es Lago, es Rotlos...tot això s’ha sembrat. Jo no ho he vist. He vist cànyom i civada dins es Colombar. El darrer any que ho vaig veure sembrar, jo tenia dotze anys, i catorze es darrer any que vaig veure arròs en es Colombar. Se collien 7 o 800 kg d’arròs per quartó.
Ara en fan 1400 o 1500, però llavonses qui feia 1000 feia bo. Per un quartó se porien pagar 12 o 13 duros de renda (1914). Es temps de veda, molts d’anys, es governador havia de donar permís per tirar en es propietaris dins els arrossars, perquè si no els esbarts d’animals feien net.
Dins es Patrimoni jo hi he vist civada.
JAUME RAYÓ SERRA, 84 anys.
Me deia mu mare que edat de 15 dies de ser nat, me duia dins s’Albufera i me penjava d’una figuera.
Edat de 15 anys record que s’hi feia blat, faves, civada, ordi, cànyom,... i d’estiu carabasses, moniatos, fesols, llegum de cara negra,... i ara tot és canyet.
I he vist vinya dins es Cibollar. Sa vinya la va treure un homo que ara ja és mort, perquè no madurava sa verema de massa grassa. En deixà una tira de ceps, que és lo que vaig veure.
Ses rodes que hi havia, de dos metres de pala, desaigaven es terreny en 24 hores, i sa plena prenia ses carabasses i les duia dins es Patrimoni; s’aturaven en es malecó des Canal Loco, que diuen, o sigui, sa Síquia de sa Senyora. Allà s’aturaven i cada qual anava a cercar les seves perquè es seu senyal, es nom, una escala de peu, segons...així hi anava tota sa collita de carabasses. Fèiem una llegum, sa llegum de cara negra, però va arribar que no en volia fer pus, tot se fonia en esponera,...
Sa Carretera, tirant de ca’n Blau a s’Albufera hi havia una gran tira de morers, i una altra devora es Canal des Sol. I magraners en es malecó de sa Siurana, posats des valencians.
Sa primera companyia de valencians va venir l’any cent, i va arrencar es Cibollar, es Colombars i part de Patrimoni. I llavó va venir una altra companyia l’any ú, i arrencà ses Puntes i es Ras. A jo me tiraren allà dedins edat de vuit anys a fer feina.
A ses Puntes vaig ver arròs 40 o 45 anys, fins l’any seixanta que se va abandonar s’arrossar de ses Puntes i es Ras. Pagàvem de lloguer deu duros abans des Moiment (es quartó) i después des Moiment mos arribaren a pujar ses rendes fins a 400 pessetes es quartó. Amb això es senyor escurava ses síquies, etc....
A ses Puntes se feia arròs Bomba, que era especial. Se’n feien menos quilos, però era més bo i se pagava més car. Fa vint o trenta anys un murero va fer una classe d’arròs que li va posar Bombita, una llavor escollida dins Mallorca mateix, escollint manats distints dels altres dins una finca d’arròs Bomba. És lo millor que s’hagi conegut. Abans se feia Mancolí, Mancolí xato, Balilla, Pelussa, Panxa blanca, Salmeron i de mil castes. Es Bombita pegava a 1000 kg es quartó si venia bé. A Son Claret, que sa terra du més força pegava a 1300 kg.
Es temps des valencians s’arribaren a fer 1000 quarterades d’arròs de ses 4444 que té sa finca. Els valencians estaren 4 o 5 anys, i els tragueren per falta de pago. Pagaven per trimestres, fallaren un trimestre o dos, i els tragueren, perquè ja tenien es terreno arrencat.
Can Torrella vengueren s’Albufera a una companyia italiana, que anava mesclat amb sa Celulosa.
Es temps de s’Inglès, quan hi havia morers a ses voreres, llogava dones a jornal per coir fuies de morer, perquè va posar cuques de fer seda (devers l’any 85 o 86, o l’any 90)
Hi he vist fer cotó, remolatxa, tabac (es temps de sa fam), ...
Posaren una màquina de trencar cànyom, quan ho manejava s’inglès, però quan ho va llogar, ho abandonaren.
Ses fotges ja mos han fuites
Sion, si les vas a cercar
no vagis dins es Colombar
perquè es vent les se n’ha duites.
Ses juergues s’han acabades
a dedins es Colombar.
Ara no porem pescar
aquelles anguiles gruixades,
ni pegar aquelles panxades
de peix i llavó orades
que no mos poriem acabar.
...no basta una setmana per contar ses que hem fetes...
El naturalista i també compilador d’històries de la gent del camp i de la mar, Jaume Adrover, de Felanitx, fa temps que publica entrevistes i articles en una tasca contra rellotge per preservar la memòria i recuperar les paraules definidores de la nostra essència com a illencs.
En Jaume m’ha fet arribar dues entrevistes que realitzà ja fa anys a dos vells buferers i que publicà a l'Ara Balears; per gentilesa seva les penjam també aquí perquè aquesta és una tasca compartida i que volem compartir amb totes les persones que saben apreciar i estimen la nostra història.
Entrevista publicada a l'Ara Balears l'11 de maig de 2014 (Jaume Adrover)
"Vaig treure set persones de dins els pous".
Antoni Serra Crespí "De Can Panxa" (Sa Pobla, 1923). L'amo en Toni va compaginar les feines de forner i bussejador. Arriscà la vida desenes de vegades amollant-se dins els pous per arreglar montures i treurer-hi persones. Pescador d'anguiles, caçador, i per damunt de tot buferer.
Heu fet molta vida dins s'Albufera, no és cert?
L'he trescada molt tota la vida perquè hi he pescat, hi he caçat, hi hem conrat arròs... L'hem viscuda molt a Sa Bufera (1). És molt gran, pensa que té 4.444 quarterades (2) i molts de racons. Crec que els he trepitjat tots.
És cert que hi havia tantes anguiles a s'Albufera?
N'hi ha que no ho creuran, però en un sol dia en vam pescar 14 tones. D'allò fa poc més de 60 anys.
Les pescàrem amb la parança: És una síquia modificada que tenia una comporta. Les anguiles hi entraven, però no podien sortir perquè les tancàvem amb una comporta. Quan n'hi havia moltes buidàvem la síquia d'aigua i les trèiem.
Qui vos comprava tantes anguiles?
Normalment es venien a Mallorca, però aquestes les va comprar totes un vaixell italià, per fer-les fumades a Itàlia. Férem molts de viatges amb un remolc i les carregàrem al vaixell, a dins el Gran Canal. Hi havia anguiles escampades per tot el camí, botaven del remolc.
No tots els anys se'n pescava tanta supòs.
No, però altres anys en trèiem 3 o 4 tones de dins la parança. Llavors pescàvem molta d'encesa també. El vespre s'encén un fanal dins un bot, un rema poc a poc i l'altra dona fitora al peix que veu. També es pescava anguila amb moranell i de cuc, o cucada (3), sobretot els vespres de mal temps. Quan fa trons i llamps i el torrent ve ple, elles se mouen més.
Hi havia altres maneres de pescar-les?
N'hi havia tantes que dins un siquió de qualsevol vela (4), en treien per menjar les que volien. Amb un llençol i 4 canyes n'agafaves. Hi havia gent que caminava per dins les síquies i canals palpant el fang i agafant-les amb les mans, n'aguantaven amb les dents i tot.
Hi ha moltes castes d'anguila?
Hi ha l'anguila correguda, és la que ja se'n van a la mar a criar, té la panxa blanca i la carn és més fluixa. Després hi ha el cabot, que és una anguila gruixada, i també hi ha la borda, que s'agafa d'estiu. També record que d'al·lots trobàvem pilots d'anguila molt petita. Jugàvem a desfer-les amb les mans per desbaratar-les. És anguila que just arriba a s'Albufera.
Es pescava altre peix?
Orada sobretot. Amb la parança en trèiem molta, de fins a 4 quilos. També amb l'arquet (5) se'n agafaven. Quan els pescadors veien ruer (6), era que les orades feien esbart per sortir cap a la mar. "Allà hi ha ruer!", i les paraven l'arquet per mirar d'agafar-les. També agafaven pelaies (7) i llops, i dins el fang trèiem molta copinya (8) amb les mans.
Com és que ja no hi ha tantes anguiles?
Perquè l'aigua ja no és neta. La brutor del poble pega a s'Albufera i a més els hotels xuclen l'aigua bona que hauria d'arribar-hi. Llavors, ja no se sembra arròs, i l'albufera s'ha closa i està massa bruta. Aquí on noltros sembràvem arròs, ara just hi ha canyet i les síquies ja no hi són.
Com va ser que vos vau fer bussejador?
Un conco meu s'hi dedicava professionalment. Es tirava als pous a arreglar les montures (9), sense botelles. Vaig acompanyar-lo a un pou i me va dir: "He deixat una clau al fons, m'hauré de tornar a tirar perquè tu no hi arribaràs, hi ha 20 pams d'aigua". M'hi vaig tirar i la vaig treure. Va ser una prova que em va fer, jo tenia 14 anys. L'endemà però, ell va morir al pou de Can Llebre, que feia gas (10). De llavors en vaig agafar el relleu.
A banda d'arreglar montures, quines altres feines fèieu dins els pous?
Vaig treure gent que moria a dins. Vaig treure set persones de dins els pous. El primer pic, jo i un amic traguérem tres homos. Hi havien tirat dinamita. Dins el pou hi havia gas, i allò els va matar un després s'altre. També vaig treure una dona que s'havia penjat d'un, la corda es va rompre i caigué dins el pou.
Com van ser els altres casos?
Una altra dona que havia desaparegut feia 8 dies la trobaren dins un pou i em demanaren per treurer-la. Llavors altres dos homes d'un altre, també per haver alenat gas. Mai vaig voler cobrar un cèntim a ningú per treure un mort. També vaig treure un bomber a punt de morir i el vam reanimar. Varen ser moltes situacions de perill, però sempre vaig estar tranquil i per això ho podia fer.
Com es podia saber si un pou feia gas?
Jo anava baixant i a mitjan pou encenia un cigarro. Llavors baixava poc a poc, si el cigarro s'apagava, era que hi havia gas i havies de pujar tot d'una.
Cucada. Manat de cucs de terra fermats a una ginya i una canya.
Vela. Bocí de terra que es conra.
Arquet. Ormeig d'arrossec que fa una mànega, semblant a l'artet.
Ruer. Quan el peix es mou i rua la superfície de l'aigua en calma.
Pelaia. El peix pla Solea vulgaris.
Copinya. Enclotxa de l'espècie Ruditapes decussatus.
Montura. Enginy mecànic per treure l'aigua dels pous.
Molts de pous generen gasos toxics mortals.
Entrevista publicada l'1 de març de 2015 (Jaume Adrover)
“Voldria que la pesca amb cucada no es perdés”
Llorenç Perelló Gost (Sa Pobla, 1942) va començar de pagès amb la seva família, però als 20 anys començà a fer de picapedrer i enrajolador. Els diumenges continuà fent de pagès per ajudar als de ca seva. Un cop jubilat ha pogut reprendre una pesca ancestral que l’apassiona, la pesca de l’anguila amb cucada, un art que sols practiquen dues dotzenes de persones a Mallorca.
Quan començàreu a pescar dins s’Albufera?
Quan era jove i volíem menjar peix d’escata (1) mos aplegàvem 10 o 12 joves i anàvem a s’Estany des Ponts a pescar. Si vèiem ruer (2) de peix un poc gros, mos llevàvem sa roba i anàvem caminant per dins s’aigua, empenyent es peix de cap a s’herba salada (3). Quan es peix se veia estret quedava aturat i pegàvem grapada, o palpant, i l’agafàvem amb ses mans. També teníem una cusseta ratera ensenyada, quan veia peix per ses voreres mos avisava lladrant.
A quina fondària pescàveu?
Això ho fèiem dins es prim (4). Hi havia llops i mújols sobretot, en canvi ses orades ja estaven allà on hi havia més aigua. Aquí on pescàvem, a dins es prim, se va urbanitzar tot i just va quedar sa part més fonda. Sa central des murterar duia totes ses cendres des carbó que cremaven a tirar aquí on pescàvem es peix d’escata. Allò tornava fort com a ciment i amb un parell d’anys se va edificar tot.
Sou pescador de cucada, podeu contar com és aquest art?
Amb sa cucada se pesquen anguiles només. Han de cercar cucs de terra i passar-los un fil per dedins. Se fa un manat de cucs i sa fermen a sa llinya de sa canya. Han de posar un gambaner dins s’aigua, a 30-40 centímetres d’on tenen calada sa canya. Quan passa una anguila i mossega els cucs has d’estirar. S’anguila no vol amollar, però com que no té ham, has de tirar s’anguila dins es gambaner abans que ella amolli.
Sense ham, quin és el secret?
Pescar de pens! Amb això vull dir que quan passa una anguila i mossega sa cucada, has de saber com mossega. De vegades han d’estirar fort, de vegades més fluix, segons com pega s’anguila. No te pensis que n’agafam moltes, molts de vespres tornes a ca teva sense haver-ne sentida cap i si va bé una o dues, tres ja són moltes.
Hi anau molt?
Ahir vespre hi vaig anar, en vaig dur una. Hi vaig anar de jove amb mon pare i amb so padrí, però ho vaig deixar bastant per mor de sa feina. El dia que me vaig jubilar vaig tornar a Sa Bufera (5) a pescar anguiles. Sa llàstima és que hi ha poca anguila, en canvi un temps saps que n’hi havia. Ha minvat molt.
Quines condicions ha de fer per ser una bona nit de pesca?
No hi ha d’haver gens de lluna, si n’hi ha s’anguila se mou poc i no pega. Quan hi ha hagut rotxada (6) també va millor, quan s’aigua està remoguda, o quan hi hagut una plena (7). Avui dia però, sa rotxada du molt de verí, de tot aquest herbicida i tot lo que esquitxen a a Sa Pobla. Això no ha fet gens de bé, tot se’n va cap a Sa Bufera amb so temps. Quan jo era jove no existien aquests productes.
Peguen altres peixos a banda d’anguiles?
No, tanmateix no s’agafarien sense ham. Posam cucs de terra perquè són forts, si posàssim trebolitges (8) s’anguila les espenyaria i no s’agafaria, o es moixó (9) s’ho menjaria.
Quants de poblers sou que hi anau?
Només en quedam una dotzena, ara mateix casi tots som jubilats. Hi ha un parell de murers i un d’Alcúdia. Voldria que sa pesca amb cucada no s’esvaís. Me sabria greu, perquè és molt guapa i no cerca agafar molt de peix, sa cucada cercar guanyar a s’anguila, que és molt viva. Sa gent ja no n’aprèn anant-hi amb son pare o es padrí, m’agradaria que es Parc Natural fes un curset per engrescar joves, abans no se perdi.
Hi ha moltes castes d’anguiles?
Hi ha s’anguila correguda, que te sa panxa blanca, i és sa que parteix llavors a la mar i se’n va a criar allà deçà s’Atlàntic. També hi ha sa groga o borda, que té sa panxa blanca, i es cabot, que és una anguila gruixada.
En posàveu dins ses cisternes un temps?
Sí, a totes ses cases de la vila hi tiraven una anguila petita, perquè se menjàs es cabotells de moscard. Aquestes anguiles no creixien mai, de tan poc que menjaven. A tot Mallorca es feia això, per tenir s’aigua neta.
Ha canviat molt s’Albufera?
Un temps no hi havia tant de canyís (canyet), i estava molt neta. Els poblers anaven a tallar-ne feixos grossos, feien 60 quilos. A Sa Pobla ses cases eren petites i es corrals grans perquè sa gent hi feia es fems per fer hort, comprens?. Ses bísties i ets animals estaven dins es poble. Sa gent vivia dins es poble i sortia per fer feina fora vila. Matí i horabaixa veies una filera de carros que entraven i sortien.
Com usàveu el canyís idò?
Entràvem feixos de canyís a ne’s corral i els capolàvem amb una màquina aposta i l’esteniem en terra. Cada setmana se treia es fems dels animals i se tirava a damunt. Allò s’anava podrint i al cap d’un any fèiem viatges de carro de cap a s’hort. Allà en fèiem un caramull gros, que agafava molta temperatura. En estar fet s’escampava, era molt bo. També usàvem sesquera (10), que se podria més aviat.
Un temps es menjava molt sa rata a Sa Pobla, no és vera?
Sí, i bona que era. Les caçàvem dins Sa Bufera. En veure un forat hi anàvem amb so ca rater. Tenen dos forats es caus de rata, punyíem amb un ferro per un i sortia per s’altre, i es ca rater la agafava. Se menjava molt amb un sofrit amb porro i tomàtiga. Ara sa gent ja no en menja, ha agafat manies, pensa que posen verí de rata per tot.
En aquest lloc vull inserir les dues entrevistes que m'ha fet arribar Miquel Àngel Tortell, publicades a la revista Algebelí de Muro, en el núm. 179 de gener de 1990. Sens dubte dues joies a afegir en aquest petit recull d'experiències i vivències relatades pels vertaders protagonistes de la història quotidiana de s'Albufera.
Quan jo vaig fer l'entrevista anterior (1988) l'amo en Rafel encara va poder venir fins a ses Puntes, tot i que la vista ja li mancava molt.
Jo no en sabia res del seu germà Joan Cladera Carbonell, ni de la seva vida dedicada a la pesca de l'anguila, primer de nin, després com a professional llogant la pesquera i d'ençà dels anys cinquanta com a furtiu.
Dues entrevistes que reflecteixen la duresa de la feina per sobreviure, al temps emperò que manifesten una enyorança per un món i un temps perduts.
JOAN CLADERA CARBONEL (A) «GENER» PESCADOR D'ANGUILES
Nom: Joan Cladera Carbonell
Mal nom: Gener
Estat civil: Casat amb Coloma Pericás Vidal
Fills: Deu - Tomeu (difunt), Tomeu, Vicenç, Maria, Francisca, Joan (difunt), Joan, Rafel (difunt), Jaume i Coloma. També té 10 néts i 2 renéts.
Professió: Pescador d'anguiles jubilat.
Edat: 88 anys. Nasqué el 20/11/1901.
Seguint es nostro propòsit d'oferir-vos vivències i records d'aquells murers que ja han viscut molt d'aquí sa seva gran experiència—, i als qui desitjam encara més temps de bona vida, guanyada a força de treball i sacrificis.
Feim visites sovint al local de l'Associació de la Tercera Edat —a on sempre som ben rebuts—, per parlar amb qualque membre que allá poguem trobar. Sempre ens decidim pels de més edat.
Hem tengut sort aquesta vegada, ja que l'amo En Joan Gener (88 anys), segur que té moltes coses que contar, encara que senzilles i sense molta de pompa, paró sí molt interessants i quasi sempre alliçonadores.
D'entrada a l'amo En Gener Ii demanam: — Quina va esser realment sa vostra professió al llarg de molts d'anys de feina?
— Pescador d'anguiles.
— Contesta. Calla i es queda mirant com si no entengués perquè a noltros aquest ofici no ens paresqués tal. Però no, el que noltros pensavem era amb sa fermesa, convicció i orgull com ho havia dit.
A quina edat començareu a fer feina?
— Als 12 anys. Mon pare me va llogar de porqueret a Inca. Quan vaig tenir 13 anys, l'amo En Sebastià Cero me va agafar per guardar vaques a Amarador, ja dins s'Albufera.
— Recordau que cobraveu cada mes?
— El mateix que cada any. Res, ni una pesseta, només hi anava per a sa manutenció, que Ilavors ja era important.
Dos anys vaig fer aquesta feina, que me va servir per començar a conèixer s'Albufera i també per guanyar qualqua pesseta, per altres coses que ens deixaven fer.
— Com per exemple?
— En aquell temps, s'Albufera era un lloc molt freqüentat, tenia vida i moviment. Allá es sembrava arròs, hi havia sa fábrica de paper, es podia caçar, pescar, es sembrava canyom, hi havia guardes d'animals... tot això i més, feia que passás molta de gent. Durant s'estiu venien es conradors de Petra i Vilafranca que es dedicaven a sembrar canyom.
Sa Senyora de Can Torrella, que tenia cinc o sis possessions per allá i també s'Albufera, els va donar permís per posar es canyom en remull a Amarador, situat davora es canal que du es mateix nom. Aquesta gent anava duent viatges. En Toni de «ses rates» i jo, per una pesseta posavem es canyom en remull, tapat de pedres grosses. Al cap d'un cert temps, tornavem treure es canyom per posar-lo a secar.
— Tot aquest trull per una pesseta?
— I gràcies. L'amaravem baix de cinc o sis pams d'aigua.
— Totes aquestes coses ara ja no subsisteixen ni pareix haguin pogut passar mai, encara que sabem cert que així eren. Seguiu contant, per favor...
— L'amo En Joan Foc, de Sa Pobla, tenia llogada tota sa pesca de s'Albufera amb tres socis més. Vaig passar amb ell a pescar anguiles.
Vaig començar amb 50 pessetes cada mes, fins a cobrar 250 pessetes per dia i sa manutenció. I no creguis, a l'amo no li sobrava molt. Ell pagaya a n'es Senyor, mil-docents duros per any i li venia just.
Vaig estar fent aquesta feina fins que vaig complir 22 anys, que me cridaren a servir.
— Quins records teniu des temps que servireu?
— Vaig servir en Artilleria a sa ciutat de Maó. Jo anava recomenat pel senyor i es Tinent General de Menorca me va agafar com a pescador. Sempre sortia a calar palangres amb ell i es seus amics. I així durant tres anys, fins que me varen llicenciar.
— I tornada a s'Albufera?
— Sí, era lo meu. Però va resultar que l'amo En Joan Foc ja no tenia es drets de pescar ses anguiles. Ho tenia Ilogat en Biel Panxa de Sa Pobla, que ho tornava a llogar una altra vegada, per troços, a altres pescadors.
Un parell de Muro: Nadal Copiya, Tomeu Sarreta, Biel Maganet i jo, Ii varem llogar quasi tot.
— Recordau quins doblers vareu pagar?
— Ja ho crec. Mira, des Pont de Son Carbonell al Mollet des Anglesos, en feiem 60 pessetes (dotze duros) durant s'any.
— I qué feieu amb ses anguiles?
— Les veníem. ¿Qué te pareix qué podiem fer?
— Teniu memòria de preus?
— Per acurçar, te diré que tinc record que es primer any de lloguer, les donavem a sis reals, o sigui, a 150 ptes./Kg. Sí en 1950 les pagaven a 18/20 ptes./Kg. En aquells temps vaig deixar de pescar, en 1950, i em vaig dedicar i convertir en pescador furtiu, o sigui pel meu compta i sense pagar lloguer de cap casta.
— Com era això?
— Jo coneixia molt bé s'Albufera. Ses coses ja no eren com abans, i endemés, haver de pagar pes pescar anguiles, que Ilavors podies vendre o no, tampoc m'interessava.
— I de quina manera vos arreglareu?
— Ara ho contaré tot. Agafava sa bicicleta i partia en direcció a s'Albufera, amb s'astormia a s'esquena. Més endavant vaig comprar un Mobilette. Jo m'eficava per endins i com que tenia tanta práctica i coneixia tots es terrenys i malecons, no hi havia perill que me trobassin. Pescava de cuc i també amb morenell.
— Podeu explicar-vos un poc més?
— De cuc: Ho feia amb un sistema d'ams que preparava amb cucs que cercava i sempre tenia. Es morenell és un aparell de pesca que s'assembla a una nansa de pescar llagostes, pero no és de jonc, sino de fil de pescar. Hi cabien uns 90 Kg. d'anguiles i el me varen fer al Port d'Alcúdia per 30 pessetes. Ara en costa davers 5.000.
— I tot això, ¿ho traginaveu sempre?
— Pots pensar que no. Mira, jo tenia sa clau d'una caseta de Can Biel Bossa a Amarador. Allá quedava a dormir quan havia pescat i també hi guardava es meus trastos. Pero lo cert és que quasi sempre deixava ses meves eines de pescar, amagades en es darrer lloc que havia fet es dia abans. Jo arribava a s'Albufera en bicicleta s'horabaixa, l'amagava i cap a sa pesquera a peu. Me posava un sac davall sa camisa i es «jac» damunt s'espatlla, tot per a disimular, com si anás a veure una finca. Quan tenia ses anguiles dins es sac, les duia a sa caseta, dormia fins a sa matinada —perquè sempre pescava quan començava a fer fosca, fins que trobava que me bastava— i possava ses anguiles dins s'estormia i cap a Muro. Sempre me trobava amb sa gent que anava a fer feina a Marjals.
— Qué feieu amb ses anguiles?
— Sa meva dona les passejava pel poble ¡les venia així com podia. De carrer en carrer, tocava es corn com a reclam.
Si en gafava moltes o no les acabavem, qualque dia, llogava en Miguel Vellet o en Llorenç Serena (per 70 pessetes) i les duia a vendre a Llubí o Sta. Margalida. Duia a vendre ses anguiles amb taxi.
— No vos varen agafar mai, es jurats?
— Només una vegada i ja era l'any 80. Me varen possar una multa de 2.000 ptes.
— Per acabar, ¿me podrieu contar quatre coses que vos pasaren en tants d'anys a s'Albufera?
— Sí, en tenc molts de fets contadors. Es paper no bastaria. Però, així i tot, te'n contaré un parell.
Moltes gràcies i endavant.
— Quan me vaig posar pel meu compta, però llogant sa pesquera, començàrem a vendre es peix amb aquests preus:
Anguiles - 1'50 ptes./Kg.
Peix d'escata - 1 ptes./Kg.
Orades i llops - 3 ptes./Kg.
Actualment, ses anguiles no baixen de 2.000 ptes./Kg.
— Es senyor d'Oriolet, de nom Joan Ramon, sempre anava a pescar a s'Albufera. Un dia, es senyor D. Xim Gual de Torrella li va prohibir pescar més. Es d'Oriolet s'enfadà tant que li va posar un pleit perquè no hi havia temps de veda per a sa pesca. Allò va arribar al Suprem de Madrid. Mentres, varen decretar tres mesos de veda i a Madrid va guanyar D. Xim, i mai més hi va haver temps de veda.
— Te puc dir, que gràcies a ses anguiles, vaig poder surar sa barcada de ca nostra (dona i set fills vius). Ara estic molt orgullós de tots, perquè si bé començaren a fer feina ben jovenets (quasi no pogueren anar a escola), tengueren molta d'experiència que les ha servit per sebre lluitar dins sa vida i viure bé. Som una família ben avenguda i unida.
— Mon pare ja era pescador, però va morir als 33 anys i noltros ens hagueren d'espevilar. Es meu germà major, Rafel, també pescava. Es meu oncle Jeroni Gener sempre va estar per s'Albufera; era des de cuiner des senyors, a encarregat general i home de confiança dels Torrella.
— Vaig fer moltes bauxes i coneixia molta de gent bona, que sempre m'estimaren i me tractaren bé. No me va faltar mai menjar, ni tant sols dins sa miseria després de la Guerra Civil i es meus fills no hagueren de menjar pa de blat d'índies (maiz), com moltes d'altres cases de cama més alta. Mai vaig tenir enveja a ningú.
— Durant es «Moviment», m'avisaren que no circulás durant sa nit per sa carretera amb bicicleta, perquè en podien pegar un tir. Per això quedava a sa caseta d'Amarador a dormir fins s'auba.
— Com a darrera cosa, vuig dir que sa mica de lletra que sé, la vaig aprendre a Cas Mestre Rafel Gomendí vell, fins als 9 anys (pagaya 1 pesseta cada mes). També En Mateu Cortana, com a veïnat nostro, m'ensenyava qualqua cosa es vespres.
Pero, si volies fer feina, no era tan necessari com ara saber molta de lletra per surar, maldament avui es visqui millor. Llavors erem més forts i sacrificats.
— Ara ja no hi anau, davers s'Albufera?
— No. Fa davers cinc anys que no hi he estat. Encara que sa vista me falli, no vull veure s'abandonament que hi ha i tot el que han destroçat. Però... si me duis a Amarador, vos explicaré quatre coses de per allá.
Vos hi durem. Gràcies.
P.D.: L'endemà matí, anàrem a Amarador a fer un grapat de fotos. El que ens va contar l'amo En Joan Gener, podria omplir moltes altres pàgines. Però ho deixarem per ara.
Només possarem per acabar, una cançó que mon pare ja cantava, i l'amo en Joan Gener també sabia, que diu:
-Coneixem a D. Xim Torrella
que a n'és senyor de Canet,
ara ha comprat sAlbufera
enguany ja collirà s'esplet.»
Biel Sacarés
Nom i llinatges: Rafel Cladera Carbonell
Data de naixement: 24 de juliol de 1898.
Lloc: Muro.
Edat: 91 anys.
Estat civil: Vidu de Francisca Torrandell Fons
Fills: Quatre - Tomeu (64 anys), Maria (62 anys), Francina (60 anys) i Antoni (mort fa 11 anys)
Professió: Jubilat
Seguint les mateixes pautes d'entrevistes anteriors, Algebelí ha volgut acostar-se a la vida d'un murer que ha treballat molts d'anys en un ofici un tant peculiar, si més no, perquè avui ja ningú és pescador de l'Albufera. Així, la nostra intenció és que ell mateix ens recordi com a darrer pescador d'aquests contrada les anècdotes i particularitats de la seva vida.
L'amo En Rafel ara té noranta-un anys i és un enamorat de l'Albufera. Aquest fet és comprensible si tenim en compte que pràcticament va néixer i créixer dins el canyet i dins els seus canals. A més tota la seva vida ha mantingut una estreta relació amb ella, per() desgráciadament aquesta, fa un parell d'anys, ha estat tallada per la pèrdua progressiva
de la seva visió.
Ell avui anyora molt l'Albufera. Encara li agradaria anar-hi a cagar i a pescar, per?) la ceguetat quasi total l'impedeix
gaudir els darrers anys de la seva vida de les seves grans aficions. Ell mateix ens comenta: «Quan era jove, no hi havia ningú que em guanyás dins l'Albufera, ni a tirar, ni a pescar. Fins i tot, vaig esser campió de tir de colomí, l'any 1933, en una competició organitzada per l'ajuntament de Sa Pobla. Peló ara, he tomat vell».
Avui, l'amo En Rafel es confesa un inútil, perquè quasi no hi pot veure, i pràcticament no pot fer res més que estar
assegut tot el dia. Per això, ell quasi ha perdut la il.lusió per viure. Només el record inesborrable dins el seu pensament
i dins el seu cor de la seva estimada Albufera, així com l'amor i el recolçament dels seus familiars l'ajuden a afrontar la vida amb resignació i a mostrar una mitja rialla al futur.
— En primer lloc i per seguir un ordre cronològic, quins són els primers records que guardau de la vostra infància?
La primera anécdota que em ve a la memòria és l'egua i les nits que em passava encamellat damunt ella fent el camí cap a Muro. Mon pare era pescador de l'Albufera, i jo l'acompanyava molts de dies a pescar quan només tenia sis anys. Pescàvem junts fins devers les quatre de la matinada. Després d'haver carregat les baiasses de l'egua, jo partia qualcant cap a Muro fermat per por que no caigués pel camí si quedava adormit, ja que mon pare quedava a l'Albufera per a esser al tall de bon matí. Generalment duia al poble set o vuit quilos de peix i trenta o quaranta quilos d'anguiles fresques per vendre. Cada dia, jo i ma mare ens passajávem amb el peix dins un covo pels carrers tocant un corn. Quasi sempre veniem totes les anguiles, les que quedaven a vegades les regalàvem o les empràvem per menjar nosaltres. Encara que no en sobraven mai moltes, perquè mon pare més o manco ja sabia el peix que podiem vendre cada dia. Aquest era el
que jo traginava amb l'egua, i si agafàvem molt de peix perquè la pesca era bona, Ilavors el deixàvem clins vivers a
les aigües de l'Albufera.
— Així, aprenguereu l'ofic de pescador trebaIlant amb el vostre pare. Continuareu després sempre amb aquesta feina?
— No, perquè quan jo tenia tretze anys es va morir mon pare i vaig haver de deixar de fer de pescador i començar a fer de jornaler. Llavors anava a la plaça cada dia —com tots els homes i dones que volien treballar per un altre—, allá venia la gent que tenia terres per conrar i que necessitava llogar-nos per fer tota classe de feines del camp, com regar, collir herba, aplegar pedres...
La veritat és que jo trobava que fent de jomaler no es guanyaven massa doblers. Així que, després d'haver tornat de Maó de fer el servei militar i després de casar-me, vaig voler tomar a l'Albufera perquè l'anyorava. El problema era que no tothom podia anar-hi a pescar, s'havia de tenir l'autorització del senyor D. Joaquim Gual de Torrella, o bé tenir un bocí llogat per pescar. Llavors els permisos de pesca es renovaven temporalment; així quan era hora de fer la renovació, jo vaig dir-li al majoral, l'amo En Jeroni Cladera Mateu (a) «Gener», que estava molt interessat en obtenir un permís. Però en aquells moments va canviar el sistema de lloguer, per això, grácies a l'amo En Jeroni «Gener», vaig entrar com a soci llogant les pesques de l'Albufera juntament amb dos socis poblers. Així vaig tornar a esser pescador. Llavors ens aixecàvem de bon matí i moltes vegades pescàvem de nit, perqué les anguiles pasturen el vespre i durant el dia estan enterrades dins el fang. El sistema que empràvem per agafarles era en principi com uns vivers fets de xarxa, però després varen construir-se unes paranses que eren com unes gàbies on les anguiles hi entraven totes soles. En aquell temps duiem el peix a vendre a la peixateria de Sa Pobla, sobretot les anguiles. Tampoc veníem en un dia tot el peix que agafàvem, perquè era molt. Jo record que un vespre agafàrem devers quatre tones d'anguiles, certament no podíem vendre tot el peix d'un cop, pero el guardàvem dins vivers per a algun dia que no tinguéssim tanta sort.
— Jo sé que vareu tenir llogat i vareu conrar molts d'anys Ses Puntes. Com recordau aquella época de la vostra vida?
— Sí, vaig estar a Ses Puntes 23 anys. Avui puc dir que va esser un temps molt feliç, perquè vivia a l'Albufera amb la dona i els fills i no ens va faltar mai res. A més de poder gaudir de la tranquil.litat del lloc, teniem terra per conrar. Record que a Ses Puntes cultivàvem blat, cols, ordi, arròs, fins i tot férem cotó. També teníem animals com bous, vaques; a part de les bèsties que m'ajudaven a fer les feines del camp com llaurar, batre, etc.
— 1 de l'arròs, qué ens podrieu dir d'aquest cultiu que va estar tan estés a l'Albufera?
—Jo anyor aquell paisatge de l'Albufera tot sembrat d'arròs. M'entristeix pensar que avui tot está abandonat i que un lloc abans tan productiu, estigui ara descuidat i ple de canyet. Jo vaig sembrar molts d'anys arròs. Sempre en feia devers vuit o nou quartons, que em bastaven per menjar a vegades, per vendre a particulars. Podria dir que per fer el planté de l'arròs caven la terra o el fang dins que hi ha tres dits d'aigua. Llavors es tira el gra, i quan aquest té devers un pam d'alçada es trasplanta. Jo pens pero, que avui no trobarien gent per cultivar l'arròs, perquè a més que els jovent no vol treballar al camp, pens que no n'hi hauria cap que volgués estar tot el dia amb els peus en remull o amb l'aigua fins els genolls.
— Quina opinió vos mereix que l'Albufera hagi estat declarada pel Govern Balear parc natural?
La veritat és que ara [Albufera és una zona protegida, però les autoritats no es preocupen per netejar els
canals, ni les aigües; i d'aquesta manera difícilment podran donar vida a un lloc que sense arròs está prácticament
mort.
Jo crec que l'Albufera s'hauria de fer neta, i tomar arreglar la pesca la caça, però si no tornen fer arròs és molt difícil que pugui tornar haver-hi tants d'animals com abans.
— Vos qui heu estat un gran pescador, pensau que és dura aquesta professió?
— Sí, i tant. Perquè els vespres de tempesta havia d'estar pescant per l'Albufera aguantant la .pluja i el mal temps. A més, durant l'hivem quan feia molt de fred a vegades m'havia de tirar dins l'aigua del canal, i llavors anava banyat tot el vespre. Però així i tot, si tingués l'oportunitat de tornar començar la meva vida, sense dubtar-ho, tornaria esser pescador de l'Albufera.
— Sabem que sou un gran cuiner i que la vostra especialitat són les anguiles. Quins plats ens recomanau?
Això deien, que era bon cuiner. Jo pens que les anguiles són bones amb tot. Tant amb greixonera, com amb patates, com amb fideus o arròs. O bé ja sigui cuinada al forn, o bollida, o fregida. Certament a mi m'agrada molt l'anguila i crec que té una carn tan bona que se pot combinar amb tota classe de menjars. Durant tota la meya vida n'he menjades moltes vegades d'anguiles, però encara no m'he cansat.
Donant-li les gràcies per la seva col.laboració, deixam que l'amo En Rafel continui somniant amb l'Albufera que
ell tant estima. Si més no, pensam que les seves paraules hauran despertat els records de molts de murers.
Elisabet
Pere Batle Vallespir, Batlet (Sa Pobla, 1928) va entrar de pescador a s'Albufera a l'edat de 12 anys, de la ma del que seria el seu cunyat, en Pep Coll Curt, el millor barquer i pescador que habità per s'Albufera.
A Pere Batlet feia dies que el festejava per la Fonda des Tren i passat Sant Antoni em va dir que volia contar-me la seva història de pescador a s'Albufera i regalar al Parc Natural les seves fitores, ben guardades i en perfecte estat i els ormejos de pesca i caça que tenia.
Dit i fet, quedàrem per un matí i s'entregà en la bicicleta a la Fonda des Tren i una bossa plena de ferros diversos.
A sa Roca ens esperava en Joan Gelabert, l'agent de medi ambient del Parc Natural, al qual feu entrega dels seus estimats ormejos, amb els que es va guanyar la vida molts d'anys i conversarem una bona estona.
Extractes de converses amb Joan Batle Vallespir, Batlet ( Sa Pobla,1928) entre els dies 31 de gener, 23 de febrer i 3 de març de 2017.
“Jo vaig entrar a pescar a s’Albufera a edat de 12 anys perquè hi tenia el meu cunyat que hi estava de pescador a s’Albufera, en Pep Coll Curt, que era el pescador principal de s’Albufera; bé, encara no era el meu cunyat, festejava na Catalina, la meva germana i me’n vaig anar amb ell i ja vaig agafar el barquet amb en Pep. El meu cunyat manava els bous i les vaques i pescava... Pescàvem a l’encesa amb el llum del Petromatx i amb fitora.
Cada vespre havíem de fer aquells 40 o 50 kilos d’anguila que dúiem a Sa Pobla.
Jo guard encara les dues fitores, la del fort, la curta i la llarga que era la del fluix. La curta era per pescar damunt del fort, on hi havia copinya i marès i la llarga en el fluix, per la part alta de s’Albufera i pels arrossars. Les pues eren distintes.
Ens ha duit les dues fitores : “ Ses fitoretes eh! Estan encreuades, perquè si no és un homo que hagi tocat fitores no en sabrà d’encreuar-les i aquestes que tenc aquí són les millors, estan fetes en acer... El mànec era de canya, una bona canya.
Amb cada fitora d’aquestes puc dir que he agafat més de 5, més de 6 i més de 7 tonelades d’anguiles...perquè vaig començar a 12 anys...i fins que varen venir els morenells...i començàrem a posar-los dins les boqueres... Idò sa fitora era sa nostra vida fins que varen venir els morenells...
Llavors, devers l’any 44 o més envant varen venir els morenells holandesos, de tela i vàrem deixar de pescar amb la fitora i ja les dúiem vives i sense fitorada i les podíem guardar al viver.
A sa part des Murterar, aquí on hi ha ara la Central, hi teníem tres quartons, on hi fèiem blat.
A més d’en Franco, el rei també va venir a pescar amb el barquet...i jo hi vaig anar per si havien de menester un barquer però no va importar...i ell va sortir i manava en Pep Coll Curt i agafaren el Canal des Sol; també va manar en Franco, en Pep Coll Curt.
Angules (Nàccia) : a dins cada metre quadrat hi havia 20 pilots d’angules i a cada pilot se’n comptaven unes 80 anguletes.
S’angula hi havia gent que l’agafava per fer revoles, però no anaven tan cares com ara...Quan jo anava amb el barquet, buh! El canal era ple de gom en gom ...
Els morenells eren de xarxa i s’armadura de ferro i estaven col·locats a les parances i una d’elles era tancada i aquí hi posàvem les anguiles...I si en volíem cap anàvem amb el salabre i les agafàvem.
Teníem la parança en el Canal des Sol, just darrera el Taller i el viver estava ben a prop en el canalet fet a sa roca que passa pel costat de can Pep Coll Curt.
Estàvem a la Caseta dels Pescadors i un vespre agaf el petromatx i me’n vaig a veure els morenells que teníem parats a les boqueres de les parances i quan pujava amb el barquet el Canal era negre d’anguiles i els morenells eren plens, vaig a cridar a mon pare i així com poguérem les anàrem traient i cap al viver... ten en compte que mos hi posàrem a les deu del vespre i acabàrem a les sis del matí de treure anguiles. Jo no sé les tonelades que en traguérem.
...i a partir del Pont dels Anglesos fins a les parances tot era negre d’anguiles...
Quan venia sa nàccia (angula) fins aquí tot era negre, les bolles se tocaven i cap amunt del Pont dels Anglesos se desfeien els pilots... aquí s’angula venia rodona i a partir d’aquí se desfeia...
Un dia que jo me n’anava tot sol amb el barquet pel canalet de sa Roca cap al Canal d’en Pujol, vaig trobar un bergant així, un cabot... quan li vaig clavar la fitora, el mànec me va fugir de les mans i així com vaig poder el vaig tornar a agafar... el vaig pesar i va fer 5kg.
I el dia que volíem sortir a la mar, amb el barquet gros, sortíem per s’Oberta i anàvem a voltar amb la barca cap a dins es Lago. Anàvem 50 m dins la mar, si estava plana i fèiem aquesta volta i pescàvem de tot, orades, mújols, llops, palomides...
L’amo en Xim de Muro, que era molt gros, feia 120 kilos... i vaig arribar que jo no pescava quan venia ell, perquè jo era molt més lleuger...pensa! feia anar el barquet per amunt d’una punta...
A s’Albufera quan jo era ben petit tot estava ple d’arròs, tot, tot, tot, més net que una patena de canyes i canyet!
A la Quartera hi havia els bous...
Quan anàvem en es Lago a caçar, havíem de matar de 300 a 400 fotges, entre patos i moretons i tot allò i jo tirava en es Lago i llavors agafàvem els animals i mos n’anàvem i quan arribàvem en es cap des Lago mos esperava molta de gent i noltros les dàvem una fotja a cada un...
Tenc un pot ple dels hams que posàvem a les llences i hi posàvem un caragolí d’esca, pes pescar anguiles, llops, tot el que picava.
L’amo en Joan Batlet ens ha duit una capsa de puros plena d’hams i ormejos per pescar i caçar i ens diu: “aquí hi ha tota casta d’hams; els hams les parava a la Síquia dels Polls per agafar ses gallines d’aigo; també tenia 10 o 12 garbellets per agafar gallines d’aigua i fins i tot patos... hi posava un llagost o un grí agafat per la part de l’esquena i així sempre movia ses cames, sempre se movia i d’un bocí lluny sa gallina d’aigua ja el veia... també hi posava aquest cascavell (ens el mostra) i quan s’agafava la gallina tot d’una el sentia... quan pescava amb en Pep Coll Curt, de dins el barquet també si podíem n’agafàvem alguna de gallina d’aigo. Segons el que posàvem d’esca servia per caçar gallines d’aigo o per pescar anguiles...
També agafàvem anguiles sense fitores ni res, en això li dèiem agafar anguiles de forat: jo me posava a qualsevol canal, amb l’aigua part damunt el pit i anava palpant fins que trobava dos forats, perquè s’anguila es fica i sempre té el cap cap a la part de dalt, contra s’aigo (contracorrent) ... idò jo anava palpant i en aquest dit! Ai! No he duit es didal... Tenia un didal i el me posava al dit gros de la ma dreta; el didal tenia una mossa... Li fèiem un aro i amb una tatxeta li pegàvem i el foradàvem i sa tatxeta gruixadeta fa sa mossa per defora ... idò amb l’altra ma l’empenyia de sa coa i sortia i ja l’agafava de ses ganyes i ja la tenia! I quan li agafes sa ganya no se’n va. Segons es forat ja sabies si era un cabot o una anguilota...; perquè mos posàvem fins aquí eh! (em mostra part damunt els pits, que era l’altura de l’aigua). Anàvem molt a sa Síquia des Polls perquè allà hi havia fort i hi havia bons forats... També pels canalets de la part de ses Puntes, perquè hi feien arròs...
Jo he conegut aquí tres senyors, ja tenc noranta anys...
Els homes segaven canyet i de la pasta hi treien el paper d’estrassa, jo això ho vaig veure fer molt...
Un vespre vàrem fer contrabando...amb el meu cunyat...va venir sa barca a les tres del matí...bultos de tabac. Varen tirar els bultos i se’n van tot d’una per amunt. En Pep tenia comanats tres bultos i aquests tres bultos els agafàrem i les posàrem dins del canyet... des pont cap al Canal d’en Pujol o de s’Ullastrar i les posàrem dins la brutor...
Ho provàrem tres dies perquè fins el tercer dia no pogueren entrar; Teníem un foco, igual d’un Petromatx i fèiem senyals per connectar amb la barca que venia i quan havíem senyat tres pics mos daren els focos que havien d’entrar... amollaren els bultos, me pos sa corretja de cap, de contrabando per dur bultos i en Pep i jo traginàrem els bultos... bultos de puros i també he fet contrabandista de ses pastilles verdes... eren així de llargues i la funda era verda o blava...era tabac; era contrabandista de dins s’Albufera...
Hi havia la guàrdia civil d’Alcúdia ... n’hi havia que també hi duien part ...i aquest vespre hi va haver tocs amb els civils, varen pegar tres hòsties a en Pep..., perquè de llevant o de ponent, volien que trobessin x bultos... I ens feren saber que només que trobessin un bulto ja els aniria bé i fou així com en passàrem dos més envant dins la brutor i en deixarem un per a ells. I així la guàrdia civil d’Alcúdia va dir: hem trobat un bulto!
Quan teníem 15 o 16 anys anàvem al Pont dels Anglesos i d’allà dalt mos tiràvem de cap dins el Gran Canal, aquí a la part de la mar del costat del Canal des Sol feia clot. I tothom venia a veure’ns perquè això era cada diumenge.
De tornada a Sa Pobla, quan passam per Los Patos, li deman per la Quartera i si recorda els presoners. Ho recorda bé, els va veure molts cops, però és un record difús dins la nebulosa del temps.
Entrevista amb Juanaina Llabrés Ribot, Ponseta, el dia 26 de juliol de 2017. Nascuda l’any 16 del segle i mil·lenni passat, el mes de març vinent de l'any 18, complirà els 102 anys d’edat. En Sebastià Torrens és el seu net i quan me va dir que la seva padrina havia fet feina de jove a s’Albufera, tot d’una posàrem dia i hora per fer-li aquesta entrevista. Té bona memòria per les coses més antigues i de tant en tant de forma espontània li surt una glosa mentre feim la xerrada.
Tenia per ventura uns 18 o vint anys; jo anava a s’arròs a peu, cap al pont (de Son Carbonell) i pel Camí dels Polls anava per endins cap a s’arròs. (per les senyes que ens dóna podria ser ben bé en es Ras, davant sa Roca) Me n’havia de dur el dinar i quan era allà ja no tenia gana...sort que era jove. Me’n duia el dinar dins sa greixonera i me feia un fogó amb tres terrossos i me feia el dinar. Cercàvem buscalls de canya per ses voreres –no hi havia llenya allà – i fèiem foc.
Jo i el meu homo fèiem arròs, mitja d’arròs (dos quartons); jo me’n cuidada de donar-li l’aigua, de fer-ho net d’herba i encallada de fang fins als genolls... qualque serp... i li feia fuig! Sangonera qualcuna, ben poques, qualcuna n’hi havia de sangonera, però no n’hi havia tantes i les duia aferrades per les cames i jo les espolsava...; he viscut de tot!
Me vaig casar als 25 anys i el meu homo i jo teníem aquests dos quartons d’arròs, però el meu homo anava per altri a guanyar el jornal i jo me n’anava allà a cuidar s’arròs. No ho era gens guapo allò... jo deia: per mi no en menjaré pus d’arròs, per no pensar-hi. Però no teníem una altra cosa, havíem de mirar si guanyaríem un duro.
Collíem bastants de sacs d’arròs, que les batíem a una era i llavors les dúiem a sa peladora, i això ho veníem. Vivíem d’això!
Hi havia moltes fotges i hi havia homes que tiraven a les fotges i collien un tall de fotges que feia por; llavors en aquell temps els posaven dins la caixa del carro, tall d’alt ple de fotges i els duien a sa Plaça i a un munt...les venien barato perquè hi havia un munt que feia por de fotges.
El meu homo era bo per anar amb la fitora a agafar anguiles, hi anava de nit i com que amb la fitora no se’n podien anar, les trèiem i les posàvem dins un sac; hi havia moltes anguiles en aquell temps; encara la fitora està aquí dalt.
Hi tenc encara la roba d’anar a marjal aquí dalt: una bata, un mocador pel cap, un capell...tot ho guard aquí dalt...tenc els vestits d’anar a fer feina al camp...jo era pagesa! També hi guard una rampaina, un gambaner per anar a agafar anguiles... totes aqueixes coses jo no les vull abandonar, les tenc guardades a una sala condemnada que només té un portal per entrar i tot està penjat per ses voreres, un xapó de quan anava a treballar o uns gavilans, s’estormia que duien ets homos, es ribell per sa sobrassada de quan matàvem es porc i un més petit per guardar la sang...tot ho guard aquí dalt, això és una cosa antiga.
Me’n record d’en Martí Goris, conràvem arròs veïnat... era un animal d’homo sempre deia coses males i jo li deia cagondell fuig! Idò, fèiem arròs veïnat.
Teníem dones a plantar i quan sembràvem a lo nostro, anava darrera ses dones i els hi donava un parell de goixos a cada una i elles els ficaven.
“Quan veig que posen bandera,
el meu cos no té repòs;
sa feina de sembrar arròs
es fa de cul enrere”
Un dia mumare estava a defora amb els veïnats i era dissabte - en aquell temps només podíem sortir dues hores els dissabtes i dues hores els diumenges, no podíem sortir pus – i jo li dic : - mumare, me’n vaig! Però no li vaig dar la cara i me diu .- mem tu, gira la cara, gira’t dic! I no saps perquè?, idò perquè m’havia pintat els morros; i me diu .- Au ves a rentar-te sa cara! Jo per ventura tenia setze anys o desset, però no podíem fer lo que volíem, no.
Erem set germanes i quan sortíem, si a s’hora de tornar no havíem vengudes , mumare mos esperava darrera sa porta i ja rebíem!
“Haguessis vengut companyó
quan jo tenia tres sisos,
saps que hi passaven de llisos
es tords per dins es filats.”
“En temps de sembrar mongetes,
fan sa vida d’animals,
perquè donen de jornal,
dos duros, dotze pessetes.”
A s’Albufera hi feien feina molts d'homos, i el meu germà també hi va fer feina, però es va posar malalt; s’Albufera no era sana, així com podien sen anaven.
A Marjal hi anàvem a sembrar i collir mongetes i espigues de blat de les indies, que mos tapaven tall d’aquí...amb una calor que feia por.., no mos podíem retirar, havíem de seguir; cebes també, i a collir patates amb uns gavilans, idò, tot lo dia , he fet de tot! la rampaina és cosa d’homos...
Però encara gràcies a Deu me puc aixecar i anar en es bany i me rent sa cara...
S’arròs era preciós quan ja havia espigat, de cada dia tornava madur i jo deia: - ¡saps que fa de via aqueix arròs!; cada dia el meu homo anava a jornal i jo anava allà a cuidar s’arròs, perquè de vegades els animals tapen en es puesto que entra s’aigo.
Se’n recorda d’alguns noms de plantes com junces –creixen molt dins s’aigo - colasses, rèbola, orelles de llebre...
Sempre érem dues o tres que anàvem a fer feina a s’Albufera, a peu...
“S’ennigula i no plou,
fa tornar sa gent enrere,
així ho fa la gent grossera
que a casa d’altri se dorm”
Vaig tenir la sort i el privilegi de conèixer -de la ma de Manuel Espinosa- els que foren els darrers treballadors de la fàbrica de paper. La seva experiència professional correspon al tercer període d'activitat de la fàbrica, que va de 1952 a 1966-67 o 68, segons les fonts. Amb ells tinguerem una llarga entrevista a Alcúdia.
Posteriorment en un acte molt emotiu organitzat pel Parc Natural i celebrat a Sa Roca en commemoració del centenari de la posada en funcionament de la Fàbrica de Paper, poguerem escoltar ja amb tothom, les seves explicacions sobre el procés de fabricació del paper i les seves experiències professionals i anècdotes viscudes aquells anys.
Extractes de l’entrevista a quatre alcudiencs que treballaren els anys 50 a la Fàbrica de Paper de s’Albufera(1)
(dia 3 de desembre de 2018)
Hi són presents Juan Argente Domingo, de 81 anys, Salvador Argente Domingo, de 84, Gabriel Llompart Bisquerra (Gerrer) de 86 anys i Paco Ferre Ferre (Remedios), de 81 anys. M’acompanya Manuel Espinosa, que és qui coneix i ha convocat i organitzat la trobada amb els antics treballadors de la fàbrica de paper de s’Albufera.
El que du la veu cantant des de l’inici al final de la xerrada és Paco Remedios i els altres van assentint o puntualitzant alguns aspectes del seu discurs, molt coherent i ple de detalls.
Bon dia...! Dels que treballàrem a la fàbrica quedam els quatre que estam aquí, també l’amo en Jaume Barraquer, que té 90 anys, el tio Juan, que es va morir despús ahir, n’Esteve Matas, que té 90 anys i en Joan es valencià.
Paco Ferre, Remedios: Hem de partir de la base que tots els treballadors de la fàbrica eren alcudiencs; de Sa Pobla n’hi havia dos o tres que venien; un era ferrer, en Tomeu Goris, en Martí Goris feia feina a sa capoladora i el seu germà en Tomeu era el mecànic, i un fuster, en Toni Servera, en total tres o quatre poblers.
Jo vaig començar a la fàbrica el 2 de novembre del 52. Vaig començar com a aspirant a auxiliar administratiu cobrant 210 pessetes mensuals i jo venia d’un poble de fer feina a una fàbrica de teixits i en cobrava 120 setmanals –feia més hores que el rellotge - i quan vaig veure el que vaig cobrar li vaig dir a mon pare:- Jo me’n vaig a cercar feina a un altre lloc !. I ell me va dir:- Tu ten paciència i del cap d’uns mesos vaig cobrar ja 400 pessetes com a auxiliar administratiu, i ja eren 100 setmanals quasi, quasi.
Gabriel Llompart, Gerrer: Jo el 5 de febrer del 53... en aquells temps a Alcúdia no hi havia indústria ni hi havia res i jo feia feina a ca nostra de pagès i el rector don Toni Beltran va parlar amb son pare –d’en Paco Ferre- : -Tenc un al·lot que és molt serio...” i així va ser com vaig començar en el torn de 14 a 22 h, jornal base de 17 pessetes.
Torns de 6 a 14, de 14 a 22 i de 22 a 6 hs, i tant si plovia com si feia fred, en bicicleta cap aquí amb la carretera sense asfaltar i això era la nostra vida.
Paco Ferre, Remedios: Jo, al contrari d’ells, que feien feina només a la fàbrica, com que era administratiu, amb en Miquel Jacques –que era el secretari- ens cuidàvem també de les rendes dels arrossers; dos pics a l’any, en l’hivern, anàvem dos diumenges a Sa Pobla a cobrar ses rendes i després a Muro, pels lloguers; pagaven en espècies, amb quilos d’arròs i també amb dobbers.
Resulta que a les parcel·les quan venia l’hivern, que havien segat l’arròs, l’herba ho envaïa tot i quan venia la primavera que havien de preparar per plantar l’arròs en es maig, feien net i clar, cada any aqueixa parcel·la s’anava eixamplant! i don Vicenç (Ensenyat) un estiu diu –“Això ho hem d’actualitzar. Quina manera hi ha? – Les hem de canar totes, hem d’anar a canar totes les finques i ens agafàrem en Pere “Rovell”, que en sabia un munt de s’Albufera: te deia – “No posis el peu aquí, que t’enfonsaràs fins la cintura...posa’l aquí, dos pams enfora” Ell sabia, i si no, agafava una canya i la ficava “uep!- per aquí no...” I un guarda jurat que li deien Es Govern, l’amo en Toni Molines, de Muro, aquest homo era una enciclopèdia, coneixia nom, llinatges, malnom, carrer, número i allà on vivia de tots els llogaters; clar anàvem a la finca “ tant d’aquí, tant d’aquí, tant d’aquí...el veïnat és en fulano, que té de veïnat s’altra...” .
I vàrem fer un puzle i ens dugué dos mesos, i quan arribàvem a la Fàbrica, agafàvem aquell puzle i el componíem, com que allà tot eren sectors: sector de Ses Puntes, sector des Colombar, sector des Ras, sector des Cibollar, sector de Son Carbonell... eren tot sectors i noltros anàvem fent es rotlo a les finques d’arrossar amb la cartilla i sortien 564 parcel·les arrosseres.
Quan noltros venguérem aquí, ja era de Don Jaume Ensenyat Alonso, els Torrella és anterior; n’Ensenyat ja tenia la Celulosa Hispànica, que era la propietària de s’Albufera i posteriorment varen venir els fills, que eren en Vicenç Ensenyat, Jaume Ensenyat que se’n cuidava d’una fàbrica de teixits que tenien a Inca els Ensenyat, una fàbrica per cert molt bona, i Toni Ensenyat...
Gabriel Llompart, Gerrer: “L’any 42 feien el Solpàs per Pasco: anaven a beneir les cases i després de festes beneïen les possessions, i dos escolanets i dos vermellets –jo era vermellet -acompanyàvem al rector; el rector d’Alcúdia era don Jaume Ensenyat i quan veníem de Can Vauma, que es veu tota s’Albufera, i diu:- Nins! veis tot això? ho ha comprat un cosí meu i n’ha pagat dos milions de pessetes. Ho dic perquè això era l’any 42 i ho havia comprat tot, la fàbrica i tota la finca.”
Paco Ferre, Remedios: Quan noltros vàrem arribar, s’entrava a les 8 del matí i se sortia a les 6 de l’horabaixa, i una fàbrica així no és rentable, la fabricació del paper ha de ser contínua.
(segons el parer de tots els que estan a la taula, quan ells arribaren, l’any 52, la fàbrica es va posar en marxa. No està clar si es trobava inactiva, abandonada o funcionant a mínims; el dia 15 a sa Roca, Remedios assegurà que estava tancada quan ells arribaren)
I a l’any 52 va ser quan Ensenyat li va proposar a un director que tenia a la fàbrica de teixits d’Inca i que era d’Alcoi: –A veure tu que vens de zona paperera perquè no mires si ve qualcú per posar això en marxa!. I així fou com va venir mon pare d’encarregat aquí, i en aquell moment només hi havia 8 o 10 homos que venien a les 8 del matí, posaven en marxa el vapor, encalentien, feien vapor i quan hi havia vapor, que eren les 11 o les 12, començaven a produir i la màquina marxava dues hores, però això eren proves per veure mem com anava això i quan va arribar el mes de gener que ja duiem dos o tres mesos d’aquestes proves, varen dir: -Ara anem a produir una fabricació de paper contínua i se varen començar a fer els tres torns.
Paco Ferre, Remedios: Tot es movia amb transmissions, sistema de corretges i politges. Allà teníem taller de fusteria, amb tres fusters, en Llorenç, en Nofre i l’amo en Toni Servera de Sa Pobla. Hi havia un taller mecànic i ferreria; en el taller mecànic hi havia l’amo en Tomeu Goris, en Macià Rebassa –que era dels veterans-, en Sebastià Simonet i en Serafín. Teníem torn i en Macià era molt bon torner; allà fèiem les peces de tot. De Palma ens enviaven perns, llavonses no hi havia telèfon com ara i amb la bicicleta anava qualque vegada dos o tres pics a telefonar perquè ens enviessin perns de tal o qual mida.
Teníem un fuster que era un artista, en Llorenç; mon pare li deia: -a mem Llorenç, per fer aquest paper la màquina va massa ràpida, ha d’anar més a poc a poc. Aquesta politja què fa 60? Idò la farem de 80! li contestava.
Els conductors de les màquines eren l’amo en Martí Maganet, en Pep Reverència i en Francisco Tugores; cada torn tenia un conductor, ajudant i pinxe. En Tugores era ajudant i després passà a ser conductor. Després quan la fàbrica va tancar va quedar amb en Gili, d’encarregat de la finca.
Accidents
Gabriel Llompart recorda que es va matar un home, que va caure a la Fàbrica, en Martí Maganet (Martí Riera Martí): “jo era a Madrid –això devia ser l’any 67- i me telefonaren i me digueren que havia caigut un home a s’Albufera i que estava molt malament i en un parell de dies va morir”.
Paco Ferre, Remedios: L’accident més gros –després del de la mort de Martí Maganet- va ser el que va tenir aquest homo (referint-se a Salvador Argente): era un dilluns i jo havia arrencat el motor (explica Gabriel Llompart) i el joc de corretges el va agafar i li va fer donar volta... Remedios explica: aquestes politges anaven estretes i es travaven amb uns presoners (argolles amb perns) perquè la politja no es mogués. Aquest presoner que sortia de l’argolla era rodó i va ser el que el va fer enganxar a les corretges. Mon pare el mirava de dalt i va cridar: - ¡Aturau tot d’una! i vàrem aturar la corrent. El presoner el va enganxar i a cada volta que donava ell pegava cop enterra...va estar un any i mig a l’hospital.
El vàrem treure i vàrem dir: -¡Sa cama l’ha perduda!, el duiem entre quatre i jo li aguantava la cuixa. El posàrem damunt unes mantes allargat, esperant que vengués el taxi, l’amo en Tofol Cuc des Moll i va estar un any i mig a la Creu Roja. I li salvaren la cama!. Però va quedar coix de per vida.
Un altre va ser en Pep Marineta que va anar a estirar un paper a la bobinadora i hi havia una roda que li va enganxar el braç amb els radios i li va espenyar per tres llocs i me’n record que li sortia el moll de l’os.
Juan Argente: Jo hi havia vegades que feia 24 hores seguides, venia son pare: -Juanín, Juanín, és que fulano té es grip, que li pots fer el seu torn?
Paco Ferre, Remedios: Amb en Miquel Ventayol fèiem les nòmines setmanals, llavonses es cobrava setmanalment, els dissabtes a cobrar. Un oficial 1ª que era el que manava la lleixivadora, el cap conductor de la màquina, cap de les lleixivadores, cobrava 69 pessetes amb cèntims setmanals; comptant-li quilometratge –es pagava quilometratge perquè anàvem amb bicicleta- que record que era de 8,44 cts setmanals- ; plus familiar, plus de carestia de vida, amb tots els plusos un oficial cobrava aquesta quantitat, que era un bon jornal per l’època.
Gabriel Llompart, Gerrer: Quan jo vaig començar vaig cobrar 75 pessetes i com que havia començat en dijous vaig dir- ¡Uep, t’has equivocat! I me va dir: -No, perquè aquí hi ha tots els plusos. Total jo més envant cobrava 153 pessetes cada setmana i era ajudant de motorista.
Allà no hi havia corrent i el primer que fèiem era arrencar s’Otto i el Mercedes Benz per produir corrent; el motor de cada màquina duia una dinamo acoplada i feia la corrent; eren de diesel i els arrancàvem amb aire comprimit; hi havia una màquina amb una roda i ens hi havíem d’aferrar quatre o cinc per fer-la girar i posar a punt el pistó (a 20 kg/cm3) i el motor donava una volta; si en la primera volta no havia arrencat, torna a posar a punt...
Joan Suau Serra (de l’acte de dia 15 a Sa Roca): Jo vaig entrar en el 63 i tenia 17 anys.
Itinerari i transport a la fàbrica
Joan Suau Serra: Noltros veníem en bicicleta –en Toni Bisquerra i jo- a les sis i mitja del matí i quan plovia molt tot era aigua fins a la platja i el camí no es veia; idò hi havia un arbre, que ara mateix el pintaria, amb el qual fixàvem la vista i ens posàvem un darrera l’altre mirant l’arbre per no perdre el camí, amb els peus dins l’aigua, perquè ens havíem llevat les sabates, però més de dues vegades el perdérem al camí.
Guillem Llompart, Gerrer: Si hi havia nord, 20 minuts emprava jo.
Joan Suau Serra: Quan el vent bufava esteníem la jaqueta i amb el vent feia de vela.
Paco Ferre, Remedios: Pensau que la carretera estava sense asfaltar, sempre hi havia 2 o 3 homos, picant esquerda per arreglar-la; les bicicletes anaven per la vorereta, que va arribar un moment que de tant de passar es va fer un caminoiet de terra i com te despistàssis un poc ¡parche! Tothom duiem el paquetet per posar el parche i ja ho crec, enmig de la carretera desmuntaves la roda i au!, que no era qüestió d’arribar tard.
Joan Suau Serra: El primer que fèiem era fer un cafè amb llet perquè arribàvem congelats per molta roba que et posassis. El dia que feia molt de fred jo venia amb el Citroën d’en Sebastià Rosselló –en Sebastià Rosselló era fuster i taquiller en el cine els dissabtes i diumenges, recorda Remedios - i arribàvem a les 7,15 i com que jo no començava fins a les 9, jo estudiava el magisteri aquí.
Ens encalentíem el dinar a la foganya de l’habitació que hi havia darrera la xemeneia ( Ca’n Pep Collcurt o actual Ca’n Bateman) i ens ajudava en Tomeu Goris, que ens feia el segon plat i cada setmana hi havia un dia de peix i un dia d’anguiles.
Amb els bolics de paper que arribaven del port varen començar a arribar a vegades revistes porno i noltros no dinàvem aquell dia.
La importància de la indústria del paper per Alcúdia
Paco Ferre, Remedios: Directament dins la fàbrica devíem ser entre 70 o 80 i indirectament 10 o 12 homes que segaven el canyet: 2 a la capoladora, 2 a les lleixivadores, 3 a les holandeses, 3 a màquina, 2 a bobinadores, 2 motoristes, o sigui, posa-li 14 o 15 que ja són 45, 47 o 48 si comptem els tres torns. Després hi havia 3 fusters, 4 en el taller mecànic, magatzem, oficines, etc.,en el torn de 8 del matí a les 6 de l’horabaixa i ens anàvem a 70-80 homes.
Més els que feien feina defora, els 10 o 12 que segaven canyet i els que venien amb els carros que eren els que treien la cendra i una espècie de ferritja del carbó per la caldera de vapor; l’amuntegaven i amb un carro l’aprofitaven per arreglar els camins: de Son Carbonell, la Carretera d’Emmig, Camí dels Senyals, Ses Puntes...
El carbó el duien de Lloseta, de Sineu o de Felanitx
Hi ha que tenir en compte que Alcúdia era un poble petit en aquell temps i que 70 o 80 persones treballassin a la fàbrica directa o indirectament se notaven. A Alcúdia en aquell temps hi havia la fàbrica de paper i la fàbrica de tapissos - de Ca’n Vidal – i allà feien feina a lo millor 30 o 40 dones i aquí 70 o 80 homes i això tenia molta importància per Alcúdia, i els altres a fer de pagès i clar tots els que podien entrar a la fàbrica deixaven de fer de pagès.
La fabricació del canyet
Paco Ferre, Remedios: la fabricació del paper és una producció curiosa, perquè si ho pensam bé el canyet que es fa aquí, el duen a la fàbrica i mitjançant un procés surten fulles de paper.
Els feixos de canyet s’acaramullaven a l’esplanada davant la fàbrica i s’havien de secar; llavonses s’anava passant a la capoladora que tenia uns rodillos amb unes cisalles que el capolava en trossos de 4 o 5 cm. i feien palla, i d’allà es passava a unes lleixivadores que eren unes calderes molt grosses, que tenien vapor i aigua i allà es bullia el canyet. D’allà passava a unes piques que es deien Holandeses, on donaven voltes i amb unes cisalles el capolava ben capolat i es refinava la pasta; quan aquesta pasta ja estava a punt passava a un dipòsit i d’aquest dipòsit a la màquina.
Al principi el canyet capolat el pujàvem a les lleixivadores en un covo, amb una corriola, fins que vàrem dir: -Aquí hem de posar una cinta! I va ser la primera cinta que vàrem tenir i així quan sortia el canyet capolat queia damunt la cinta i anava per amunt, i ens estalviàrem un homo i una feina que rebentava.
Mostrant-lis la fotografia de l’arxiu d’Andreu Muntaner Darder en què es veu el transport d’un gran dipòsit rodó fins a la fàbrica, ens diuen que és una lleixivadora, que n’hi havia de cilíndriques i de rodones i aquí hi bullien el canyet. “Això girava i s’omplia d’aigua, sosa càustica - sovint quan era cuit, els nusos del canyet feia que el paper sortís tacat, unes taques marrons i va ser quan decidiren posar sosa càustica que desintegrava totalment la fibra i se va endevinar la solució - i vapor i allà bullien el canyet.”
Altres fibres, altres recursos disponibles
Paco Ferre, Remedios: I també amb l’arròs, quan havien batut l’arròs, la palla de l’arròs també la duien allà i en feien paper. (Gabriel Llompart diu que té un llibre encara forrat amb paper d’arròs i més tard el va a cercar a casa seva i ens el mostra)
El càrritx no va anar bé, es va provar de dur-ne, però era més rígid i més dur que el canyet i se va provar de fer-ne també de la sesquera (o esquera, Cladium mariscus), però la pasta és molt negra, molt obscura i no va anar bé.
A la part d’Alcoi, la majoria de paper, que era paper d’estrassa, se feia amb palla d’arròs i ho duien de la zona arrossera valenciana, Cullera, Xàtiva i altres i tota aquesta palla anava per fer paper.
El paper d’estrassa no era de molt bona qualitat i només servia per fer les bosses de paper –que després foren substituïdes pel plàstic- i tallaven el paper d’una mida, que feien la bossa d’1/4 de quilo, de mig quilo, d’1 quilo i de dos quilos. Les bosses no les fèiem allà, les enviàvem a Palma a Cartonajes Mallorca, de don Bartomeu Oliver, que va ser regidor de l’ajuntament de Palma; aquest senyor tenia una fàbrica de bosses i després va posar Cartonajes Mallorca que feien el paper ondulat.
Gabriel Llompart, Gerrer: també compràvem sacs de pórtland buits per fer pasta de paper.
Cap a una major qualitat i rendiment
Paco Ferre, Remedios: Com que aquest paper d’estrassa donava poc rendiment, varen dir: - hem de fer un paper de superior qualitat! I varen fer un Kraft segona i aquí se va anar substituint el canyet, que tenia una fibra molt bona, però molt rígida i feia que no tingués flexibilitat i llavonses varen optar per introduir la pasta mecànica que li deien, que era pasta de pi, que venia de Celulosa del Pirineo i de per Rússia fins i tot deien que n’enviaren de pasta de pi.
Això ho mesclaven amb un percentatge de canyet i després optaren per comprar totes les restes de sacs de ciment, que duia la Naviera Mallorquina, aquells motovelers que venien a vegades amb 30 o 40 Tm de sacs de ciment buids i mesclaven tot això i suavitzava la pasta i així varen fer el Kraft segona, que era una línia de paper de més qualitat.
En resum el procés era aquest: Segar el canyet, deixar eixugar, capolar, pujar, omplir la lleixivadora, aigua, la sosa càustica, l’Holandesa que el refinava...Posteriorment quan vàrem posar el kraft, després de l’Holandesa –abans d’anar a màquina- passava per un refinador cònic nou que dugueren i allà la pasta entrava i quedava ben fina. També per acabar de cremar el nus, afegírem àcid sulfúric.
Don Vicenç (Ensenyat) va canviar molta maquinària i va posar maquinària nova i va dur gent experta com aquell senyor alemany, Ecker, que venia de tant. A aquest senyor Ecker un dia la bobinadora li va agafar la corbata i quasi el va desnucar, menys mal que la corbata es va rompre!.
I quan es va posar en marxa el Kraft segona, que era un paper de més qualitat, se va montar un laboratori. En ell s’analitzava la resistència del paper a la pressió –els quilos de pressió necessaris per foradar-lo -, la resistència del paper als dobles plecs (p.ex. 80 dobles plecs, etc.), després resistència del paper a l’estirament –hi havia una màquina que l’estirava, l’estirava fins que es rompia-, i així cada bobina duia una etiqueta grossa que posava “Paper Kraft segona”, amb la quantitat de quilos –segons el pes de la bobina -, tant de dobles plecs, tant de resistència, tant de pressió. Si aquest paper no reunia les condicions de l’etiqueta el podien tornar o deixar de pagar.
Un dels clients principals va ser una casa de Barcelona, Celograf, que subministrava el paper timbrat a Tabacalera; en aquest li servíem molt de paper, molt; llavonses venien caixetes de tabac i tal vegada n’hi havia 100 i anaven embolicades amb un fardell que posava Tabacalera, que la imprimia una impremta de Barcelona.
El paper de canyet no era cap tipus de Kraft, era paper d’estrassa, d’aquell que hi havia a les tendes i amb el que t’embolicaven les coses.
Les bobines de paper podien ser molt grosses, n’hem embarcades de fins a 300 quilos, bobines de 1,40 m d’alçada, que era l’amplada màxima. Amb el viatge es podien esclafar, i per això ens guanyàvem un doble sou posant un tap a cada part dels rollos de paper.
En el Museu del Paper de Banyeres hi ha una màquina de fer paper idèntica a la que teníem aquí.
He de dir que a Mallorca hi havia una altra fàbrica de paper, a s’Arenal, en el Torrent dels Jueus, d’un tal Jaume Salvà.
El procés
La màquina des paper té una historia curiosa: a més del que hem parlat del canyet bullit, quan se buidava se deixava refredar i hi havia un cilindre amb unes navalles i la pasta anava voltant, i així com anava rodant i les navalles fregaven a baix anava aprimant, aprimant la fibra; això se deien Holandeses i aquí s’hi tiraven dues o tres hores o quatre –depenia- agafaven la pasta: !Uep, ja està bé!; quan estava bé passava a un dipòsit, d’aquest dipòsit sortia amb un sifó i aquí hi havia una tela metàl·lica de bronze o coure –perquè no es rovellés- en la qual la pasta líquida passava per damunt i davall hi havia uns sifons que absorbien el líquid; quan arribava al final d’aquesta tela metàl·lica la pasta arribava sòlida, banyada, però sòlida. D’aquí passava a una manta de llana pura, amb un pel així... i aquí hi havia un cilindre metàl·lic i llis completament, perquè com tingués un granet te foradava el paper i se te rompia; a damunt hi havia el cilindre metàl·lic forrat de cautxú –de tant en tant se li donava paper de vidre- , aquest cilindre de dalt pesava 600 kg i el de baix 800 o a la inversa- i estrenyien a fi de que si li quedava gens de líquid l’amollàs.
A mon pare li va agafar un braç i no li va fer res, allò va ser un miracle: ningú pot entendre ni hem entès mai com aqueixa premsa que anava amb un estriat i que l’estrenyíem amb una roda perquè pitjàs, quan li va agafar el braç no li passàs res...
D’aquí el paper ja sortia sòlid i sense aigua, però humit ; d’aquí passava a una bateria –per mi n’hi havia quatre- d’assecadors amb vapor; el paper passava d’aquí per un corró i d’aquí a un corró molt gros que li feia unes retxetes en es Kraft, a través d’una manta amb un teixit acanalat, i humit i al passar li creava una retxeta i sortia setinat a una cara (paper verjurat crec que se’n deia) i d’aquí ja sortia a la bobinadora que li dèiem, que és quan el tallaven segons la mida que el client ens demanava.
Celograf, el client tant bo de Barcelona ens demanava 1,10 d’amplada i bobines de tants de Kg. (havíem de calcular els metres que tenia perquè pesessin tants de kg) i era paper de 110 gr., perquè el paper es calcula per gramatge o gr./m2. El més primet que vàrem fer allà era de 80 gr. El de 60 ho vàrem provar i ja no va anar bé, era massa prim i es rompia. Se feia paper des de 80 gr./m2 fins als 160 o 180 gr. que ja era una espècie de cartó prim.
Aquesta fabricació de paper és molt curiosa. La pena és que quan es va tancar la Fàbrica no se conservàs la maquinària, se va vendre tot per xatarra.
El testimoni d’una època
Resulta que don Vicenç Ensenyat tenia una caixa plena amb milers de fotos de la fàbrica i de tota s’Albufera, del que era la finca, de les caceres que feien el dia de la Puríssima –la tirada oficial que en deien-, a la qual venien ministres i tot. Idò li vaig dir: - La pena és que quan vaig visitar a la viuda de n’Ensenyat, una persona molt major, amb la qual he tingut molt de contacte i li vaig dir: -A mem dona Damiana, d’aqueixes fotos que se n’ha fet? – Ai Paco, jo no sé que se n’ha fet de tot això!, quan varem desallotjar allà on tenien les oficines de Son Valentí, per l’ampliació del cementeri de Palma, allà hi tenien el parc de maquinària i les oficines, i no sé que se n’ha fet.
Perquè era una passada de fotos i jo volia haver fet una exposició de s’Albufera i Alcúdia per sa Fira i li vaig demanar... idò no se sap que se n’és fet d’aquestes fotos, és una pena perquè hi havia documentació de tot, perquè don Vicenç era molt aficionat a la fotografia.
Els segadors de canyet
Els que segaven canyet –en aquell temps- eren quasi tots alcudiencs; murer no en coneixia cap que segàs canyet, a la fàbrica no n’hi va haver cap de murer, ni segant canyet tampoc. Hi havia un pobler, un tal Pau, els altres eren alcudiencs, l’amo en Jaume Seguina, l’amo en Tomeu, en Pere Rotlet, en Toni Punyal, en Biel Colltort, gent de muntanya, perquè havien de ser bregats: en l’hivern amb l’aigua freda fins els genolls o més amunt i venga amb la falcella i a l’horabaixa treure una tona o tona i mitja de canyet segat, per guanyar 8 o 9 pessetes a què es pagava la tona.
El canyet es segava més bé tendre, perquè el vell produïa taques en el paper.
Duien un barquet sense quilla i amb la crossa o estirant amb una corda de la vorera, duien el canyet fins a la Fàbrica. Si trobaven camí preferien estirar que anar amb la crossa.
A l’esplanada on descarregaven el canyet, allà el pesàvem amb una romana i quan arribaven amb el barquet en pesaves 3 o 4 de garbes, perquè a lo millor en duien 30 o 40 i feies una mitja, perquè si els volies fotre pesaves les dues petites i si te volien fotre ells posaven fang a dedins o el que solien fer cada dia era amarar-les, però quan arribaven tan amarades li deies: -Posau-les i col·locau-les allà i ja les pesarem demà dematí. I a vegades quan veies una garba molt inflada li feies desfer i trobaves un terròs de 7 o 8 quilos de fang... com anaven a tant la tona, la qüestió era posar quilos.
Els escuradors:
Juan Argenta: Hi havia un grupo d’homos en pèl que feien feina dins el canal, els escuradors.
Explica Remedios: Hi havia 7 homos, que de cap a cap d’any, hivern i estiu amb un taparrabos, que dèiem llavonses, amb un fred que pelava se tiraven dins l’aigua a arrabassar l’herba.
La brigada dels escuradors eren 5 murers, 1 pobler i 2 alcudiencs (l’amo en Bernat Quartera i l’amo en Perico Barraquer).
S’Albufera del nostro temps...
S’Albufera des nostro temps no era el que és ara, perquè ara molt de Parc Natural i molt de tot el que vulguin, però llavonses els canals estaven ben nets, hi havia un equipo d’escuradors –que els deien- i d’hivern i d’estiu se’n cuidaven de tenir els marges ben nets; s’Albufera d’aquell temps era una passada allò!.
A s’Albufera se subhastava la caça, la pesca, se venien les canyes, se venien els joncs, se venia el bagatge que deien els poblers, per fer fems.
També es varen montar uns forns per fumar anguiles. Varen venir una holandesos, varen dissenyar el forn i el varen construir, i aquestes anguiles les encaixonaven en caixetes de 2 quilos i caixetes de 5 quilos i ja es posaren a pescar anguiles a lo gros – a la sortida del canal des Sol i de Sa Siurana – construïren unes parances i un vespre pesaren a la bàscula que pesàvem el camion, 9000 quilos d’anguiles, i es va construir un viver en el canalet de darrera la fàbrica.
A s’Albufera s’hi feia de tot: hi he vist fer espàrrecs, síndries... i he vist el Sementer Llarg, tot sembrat de blat, des de la Màquina Vella fins al Pont dels Anglesos entre el Canal –d’en Mama- i la carretera
Conta Remedios la gesta de l’habilitat d’en Martí Goris per agafar peix – que ja vàrem sentir contar a Martí mateix ja fa prop de trenta anys - : deia en Martí ¿qui és que diu que no hi ha peix? I ja s’és ficat dins el canal, per davall les herbes i surt de cop amb un llop a la boca i un a cada ma. Joan Suau també va veure fer el mateix a pobler, però amb anguiles, aquest podria haver estat en Francisco Marcel·lo, que era un fenòmeno per les anguiles.
Un any vàrem fer canyíssos per cobrir els rosers d’un viver de Manresa, d’un tal senyor Dot, i davall les porxades veïnat de les cases de Sa Roca ens posàvem 10 o 15 a fer canyíssos; els pescadors si no podien sortir, jo mateix me guanyava uns dobberets extra...te pagaven a tant el canyís de 2x5. Manadets de canyet i amb un fil d’empalomar i també filferro. Això s’embarcava cap a Manresa.
Hi havia tres jurats, un que li deien s’Escolà, que era pobler, l’amo en Miquel Verdera i l’amo en Toni Molines, que era una enciclopèdia. I llavonses n’hi va haver un altre, en Miquel Moranta, Caminer de mal nom, un home molt gran i molt bon home.
Gabriel Llompart, Gerrer: La Màquina vella, devora Las Gaviotas, anava amb carbó permí, i tiraven la cendra i l’acaramullaven en el costat de sa carretera i noltros amb les bicicletes fèiem la muntanya russa per allà.
(Tots ells recorden el mític Bar Figuera, entre rialles.)
El cessament de l’activitat paperera
La Fàbrica es va tancar pels costos de la insularitat: pagar el transport a l’illa de la matèria primera, després l’havien de vendre a “portes pagados en Puerto de Valencia o Barcelona” ... el paper no sortia a compte... Amb el canyet ho teníem molt bé, però era un paper d’inferior qualitat; se va canviar perquè el paper d’estrassa només tenia sortida a Mallorca i quan es va voler eixamplar el mercat i es va canviar de paper, no es va poder competir perquè s’havia d’importar la matèria primera i s’havia de transportar el producte a Barcelona o València i això el va matar: s’hagués mort igual per mor del plàstic.
Paral·lelament a la fabricació del paper n’Ensenyat va voler explotar s’Albufera agrícolament i va venir un enginyer de Madrid, un tal senyor José Batuecas i va fer un estudi agronòmic. Això era a finals del 50 o principis dels 60. I feren un estudi de possibilitats d’ampliar la ramaderia – en aquell temps només hi havia un centenar de vaques – i aquí va entrar un catedràtic madrileny d’humanitats –que dic jo que devia ser soci – don José Solás García, venia molt, cada punt era per aquí; la qüestió és que varen fer molts d’estudis i se varen gastar mols de diners i al final no va anar bé això.
En Gili i n’Ensenyat anaven de socis, però acabaren malament. Resulta que el vell Ensenyat necessitava capital i es coneix que havia fet moltes coses amb en March i estaven a matar i va cercar un soci i es va embolicar amb en Gili...!
Fugint d’en March va caure a les mans d’en Gili i acabaren malament.
Un altre soci que tenien, que era una bellíssima persona, era don Vicenç Ferrer de Sant Jordi, comte de Formiguera, que tenien la possessió per Vilafranca.
(1). S’hi han afegit alguns detalls que aportaren Gabriel Llompart i Paco Ferre, junt amb Joan Suau Serra, el dia 15 de desembre de 2018 en l’acte de celebració dels 100 anys de la paperera que organitzà el Parc Natural.