Revista Sa Marjal


La revista Sa Marjal (Sa Pobla 1909-1928) va ser pionera en la premsa forana de Mallorca. Dirigida amb ma de ferro pel Vicari Parera (Mossen Joan Parera Sansó, 1865-1928), Sa Marjal era "portaveu de l'integrisme" (ultracatòlic), ancorat en el segle XIX, en paraules d'Alexandre Ballester.

És de destacar que aquesta revista estava redactada totalment en català; un català molt planer i que comença a caminar pel que fa a la norma, però que té molt mèrit pel seu temps. i que, tot i tenir els seus detractors pel seu ultracatolicisme visceral,, la llegia o l’escoltava d’altres, molta gent de Sa Pobla, 

Si bé en general, les proclames, oracions i panegírics als sants i a l'esglèsia omplen el seu contingut, en les seves pàgines també hi trobam autèntiques joies, que tenen, al menys per a mi, un gran valor documental. Es tracta de petites relacions de dades de s'Albufera, anomenades Datos de s'Albufera, que són inventaris de ponts, canals, síquies, sifons, carreres, etc. , amb els seus noms i a vegades amb les seves mesures de longitud o superfície. D'altres vegades són articles més extensos i documentats sobre els animals de prat, la història de la dessecació, la lloança a Bateman i molta informació relativa a la transformació duita a terme pels anglesos.

 

Els Datos de s'Albufera venen signats amb el nom de Pera Antoni Serra, Corró, l'home que va ser el "majordom" i home de confiança de Bateman a Mallorca. Sembla ser que podria ser el mateix vicari Parera, baix aquest pseudònim, l'autor d'aquestes cròniques de s'Albufera.

 

 

Altres articles, més extensos i que encapçalaven l'edició, venen signats amb el pseudònim de Un Manacorí, en aquest cas menys dubtós quan a l'autoria. També trobam notícies o articles signats per altres persones i petites notícies i anècdotes succeïdes a s'Albufera.

La nostra intenció és recollir en aquesta plana web aquelles notícies relacionades amb s'Albufera, de vegades més extenses i d'altres simples notícies que relaten el devenir dels habitants de sa Pobla en les feines de s'Albufera o els successos relacionats amb ella.



Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 2, Pp. 28-35

 Sa Pobla, 1er de febrer de 1909. 

 

Sa Marjal

(extracte d’uns versos en lloança de sa Marjal)

.../...

No dic més per no fe gros

perque no’m diguin pondera:

trenquen y baten a s’era

com han regat un bon tros;

per fí, may tenen repós,

sa feyna molt los supera

y han d’atendre a s’Albufera

plantant i sembrant arròs

.../...

Me recort qu’essent atlot

casi no hi havía res,

y des que vengué s’inglès

qu’axugá aquell bassiot

se ha engrendit molt aquest clot

y es conradó molt s’ha estés;

y axí qu’está ben comprés

que tothom fa lo que pot.

.../...

S’hi fa colque pollegral

y anguiles corregudes;

cuytes am bones mostures

pot menjar un General,

Papa, Bisbe o Cardenal

se’n farían llepadures;

millors no hi ha confitures

dins Madrid, sa capital.

 

Si miram bé Sa Marjal

es un jardí d’hermosura,

de tant bona agricultura

no n’hi ha d’altre igual.

Sa Pobla es especia

per cultivà am gran finura;

s’inglés posá llevadura

y sortí pudenta i nial.

Sortí pudenta y res val

per molt que tengan progrés,

vengueren molts de extrangés

com s’inglés va fé es Canal,

un conradó especial

y també molts d’enginyès,

més s’idea des poblés

ha triunfat en el final.

 

Vengueren manacoríns,

de Campos y Santanyí,

de Felanitx y Llubí,

y també molts d’algaydíns

més prengueren els tapíns

per no sebre conrerhí;

y també varen fogí

bujarróns y pollensíns.

 

Fa uns quants d’anys que vengueren

ben molt de valencians,

homos robuts y ben sans

sols aguyer no’n tregueren;

¡Ja ‘heu crec! També fogigueren

més perduts que no es milans;

en tot posarhí ses mans

els poblés ben prest saberen.

 

Tothóm sap varen fogí

y abandonaren es tros,

tornaren prende es radós,

plet dugueren a la fí;

Don Xim Torrella va í:

“Am sa rahó jo los gos;

poblés, tots sembrau arrós

que sempre en teníu a mí.”

 

Els poblers tenguent permís

que los doná Don Xim,

sambrá arrós tots consentím

en pacte de compromís;

qu’es valenciá fogís,

pués per vago l’avorrím;

si mos ho mirám de prím

cada poblè ne vol sis.

.../...

 

         Sebastiá Cladera.



Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 4, Pg. 81

 Sa Pobla, 1er d'abril de 1909. 

 

Crònica

 

Mars de 1909

 

Dia 5.- A sa platje de s’endret de s’Albufera alguns pescadors buferés agafen cinc golfins, llarcs y gruxadots, que pesan uns 12 quintás cada un y los venen per 200 pesetes. Es que perseguits per un salroig o colque molar quedaren encallats a dins s’arena.

 


Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 6, Pp. 122-123

 Sa Pobla, 1er de juny de 1909.

 

(extractes d'uns versos dedicats a la patata)

 

SA PATATE

.../...

  Patate de Sa Marjal

y arrós de sa Bufera

y pollagrál am grexonera

es un diná de primera.

qu'es pot dá a un general.

 

 

 

 

 

 

 

No hi ha cap persona entesa

que no trob sa veritat,

que Sa Pobla n'ha engrexat

am patate, arrós y blat

qu'es fa a Marjal y a s'Empresa.

               

                            Martí Amer Nyany.



Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 10, Pàg.178

 Sa Pobla, 1er d'octubre de 1909

 

Crónica

Setembre de 1909

 

Dia 10.- Trencan el canyom a les totes y els trencadors am so cassot banyat de suor no tenen cap gana de cantar. Qui canten com a caderneres una cansoneta molt graciosa son ses espadadores que duen el compàs am s’espadella que fer els tribessos. A boca de sótlera els noys fan foguerons de ses borras y riuen y botan y fan fogir els moscarts.


Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 11, Pàg.192

 

 Sa Pobla, 1er de novembre de 1909

 

Crónica

 

 Setembre de 1909

 

Die 28.- Els trencadors de canyom s’hi pegan a les totes y en cinc hores de feyna guanyen 14 reals, un diná que diu assí som, y aygordent bona y a voler.


Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 12, Pàg.202

 

 

 Sa Pobla, 1er de desembre de 1909

 

Crónica

Octubre de 1909

 

Dia 23.- Baten a la vela s’arrós de s’Albufera, del qual sols n’hi ha mitj esplet. S’arrós bomba el pagan a 30 pts. els 100 kilos.


Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 14, Pp. 24-27

   Sa Pobla, 1er de febrer de 1910

 

PLENA DEN JELAT.

LEMA: El mon fonc negat amb aygo;

Y en cenra es convertirà.

 

    ¿Quí de voltros, estimats poblés, no ha sentit parlar colque vegada de sa famosa Plena d'en Jelat? Idó perque morint les personas veyas no quedin dins s'olvido he recuíts am senzillés alguns datos ben autentics, perque puguin passar a s'historia. (1)

    Era el die de sant Andreu Apostol, axó es, die 30 de novembre del any 1852, quant comensá a ploure a les totes, cayguent tot lo die y tota sa nit aygo a portadorades. El dia siguent, o sia die primer de desembre no s'aturava de ploure y el temps que feya por per lo molt que amenassava. A sa marjal hey havia ja tanta plena que s'aygo j'arribava a n'es figueral del amo'n Juan Llobera Xorboy situat en es Rafal Roig. Pes camí d'Artá hey havia tanta d'aygo qu'a n'els homos los arrribava fins a n'els jonoys; y pes clot de Son Amer ahont en aquell temps se reunían ses aygos des carrés de la vila tot era una mar. Per sa carretera de Muro aquí avon l'atravessa es Ferro Carril s'aygo arribava fins a n'es ventre de ses bistis.

   Varios carrés de Sa Pobla semblaven torrents més que regulás; y es Torrent de Búger, qu'es tan maleyt quan s'hi posa, esbroncá pes carré Major que parexía un torrent gros, y es celler de l'amo Antoni Siquier Cotá qu'estava a devant Can Flor y tenia més de quinze pams de fondo s'omplí d'aygo y ses botas congrenyadas a pesar de ser plenas nadaven com si fossen buydas.

   La mar anava tan plena y tan alborotada que no dexava desembocar dins ella s'aygo que duyen els torents de Muro y de Sant Miquel. A les horas molts d'amos de Sa Pobla tenían bous y egos que pasturaven dins sa Bufera, y solament del honor Antoni Crespí Covas se negren un centenar de bous, poguentse salvar tan sols es brau que duya molt de poder y pogué prendre montanya o garriga que quedaren espirades a dins una mota de batzés qu'hey havía prop de Can Blau. Ses egos que pogueren de dins es prat vengueren a Sa Pobla, y moltes altres sense remey moriren negades.

   A les hores en Bartoméu Company Serra (a) Jelat estava d'ogué a ca l'amo'n Jusep Simó (a) Ravell, y en Pera Serra (a) Garrut estava també d'ogué a ca l'amo'n Juliá Mir (a) Nin. Sabent aquests dos amos sa gran plena qu'hey havia dins es prat y ses males noticies que los arribaven, a ses altes hores de sa nit, enviaren cada qual el seu missatge a cercar ses egos. En Bartoméu Jelat y en Pera Garrut, qu'eran cosins bons, partiren plegats a devers la una de sa nit per manar ses egos que no havien vengudes, y quan ja tornaven des prat am ses egos, a dins sa marjal de Son Fornari se toparen am tanta d'aygo que no hi havia cap garbera de canyet o bagatge que no nadás com ses barcas dins la mar un dia de tempestad.

   En Jelat y en Garrut a la fi despues de mil esforsos pogueren arribá a una garbera de canyet composta de 1200 fexos de un cap, com los feyan en aquell temps, qu'estava dins sa finca de don Toni Fornari, avui dia dels hereus de l'amo'n Toni Crespí Marron conegut en so nom de s'Hort dets anogués. Dalt aquella garbera idó, en Jelat y el seu company passaren aquella llarga nit creguent cert morí negats, com altre temps se negá el mon quant vivía Noé.

   El dia siguent sa plena de la mar va mancabá y va fer pas a s'aygo qu'estava empantanada dins sa Bufera y sa Marjal: y tanta era s'abundanci y sa forsa d'aquesta aygo, que rompé es gran arenal y va fer un gran portell qu'es es matex per avon desemboca a la mar es Canal Gran de sa Bufera.

   Tan grossa fonc sa Plena den Jelat que, com assegura l'honor Llorens Canyellas, s'aygo de la mar en el port de Mahó se notá despues de sa plena que no era natural com es dias passats, sino qu'era rotja; tal eera s'abundanci d'aygo de dins sa nostra Marjal que fe variar es color a s'aygo de la mar de tan enfora.

   Tan desastrós va ser es delobí que caygué el dia de Sant Andreu y el dia siguient, que sa plena arrancá casi tota sa vinya de Son Bernat del terme municipal de Llubí, y axi es que se trobaren molts de ceps dins ses nostras terras; varias sinis y totes ses siquis quedaren ben plenas de molsa, fins en es punt que despues d'haversé axugada sa Marjal ningú sabia lo qu'era seu, fins que qu'alguns dias despues sa molsa va crivellá, se va veure avon havia ses siquis, les destaparen y cada qual va conexe y se torná quedar amb lo seu.

   A sa Placeta de Son Amer, de que fa pochs anys sen va parlar tant y tant, se trobaren senyas de sa plena a s'altari de més de vint pams; y a unas 400 passas enfora d'aquesta  Placeta estava la famosa garbera drets a damunt la qual en Jelat y el seu cosí passaren aqeulla eterna nit amb aygo fins en es pits. Més de trenta horas d'agonía passaren demunt aquesta garbera es dos ogués, que per por de que sa corrent no los sen dugués, se fermaren un am s'altre am dos sadenys o cabrestrells que duyen per ses egos.

   Sa garbera salvadora perque ses ventades no l'esgavallasen per sort tenía dos rets de vergas o sien unas cordes com ses que s'usaven per rets de sinis ara fa uns quinze anys; aquestes cordes enganxaven ses garbes de canyes y a cada cap de sa corda hey posaven penjada una pedra-poval o foradada que pesava per ventura setanta lliuras. Es refort d'una canal del mencionat hort dets Enogués y sa molsa qu'hey dexá s'aygo fonc sa causa de que sa corrent no s'en dugués sa garbera den Jelat, així com s'en dugué un altre qu'estava ben prop d'aquesta, del honor Llorens Canyellas, y l'hey trasportá sencera unas cincuanta passas lluny a dins un hort de don Juan Massanet.

   Despues qu'es sol los hagué encalentits algun tant, doncs s'aygo ja navia minvada ben molt, y fent més de trenta hores que no havien menjat res absolutament y havien beguda molta d'aygo sense cap mica de sed, se despediren d'aquella garbera per ells fort castell roquer, o sino arca de Noé.

   A la una del capvespre devant sa propiedat aquell temps de don Martí Serra de Gayeta se toparen amb aquells dos desgraciats algunes pesones qu'anaven a veure lo que havía minvat la plena que may se n'havia vista cap de tan grossa a Sa Pobla.

   Tothom parlava molt d'ells y de la seva mort tan llastimosa com es morí negats. Pero quina sorpresa va ser pes seus pares quant aquelles bones persones los entregaren dirém ressuscitats es seus fiys que ja poraven morts despues de trenta horas y pico que faltaven. ¡Quina alegria per tota sa familia y es poble!                Francesc Gost Comes

Sa Pobla 15 de mars de 1909.


Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 14, Pàg.28

   Sa Pobla, 1er de febrer de 1910.

 

Crónica

Desembre de 1909

Die 8.- Festa dels innocents. Es pescador major de Sa Bufera, avuy a sortida de sol ha agafada un'anguila tan grossa que se creya qu'era una serp de cascavell, pero es estada una pollagral que may n'havien vista cap de tan enorme desde que Sa Pobla es Pobla. L'han midada y ha tengut tretze pams y mitj; l'han pesada y ha fet tres roves y quinze unces. Es Conte Puig, d'Ullaró, n'ha oferides 1000 pessetes justes per enviarla a n'es museu de París: no saben si faran barrina. Tendrém al corrent a-n els nostros lectors sobre un assunto tan important.


Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 16, Pp. 49-56

   Sa Pobla, 1er d'abril de 1910

 

Sa Por de s'Albufera

---------------------------

NOVEL.LA MORAL.

 

   Sa nostra illa de Mallorca, riquíssima copeta d'or, sempre la s'han disputade ses nacions, y axí es que sucessivament es estada dels antiquíssims Celtes, dels Druydas robusta rassa que construí els clapers dels gegants, que tenen ja prop de tres mil anys d'eczistencia, els Fenicis dels quals quedan encare algunes monedes, els Grecs, els Cartaginesos, els Romans, els Moros y els Cristians.

   Els Romans habitaren molt per aquests contorns de Sa Pobla, com se demostra clarament am ses monedes, alguna fa poques sedmanes, que se son trobades per aquí, váries lámpares, molts d'objectes de cerámica y no fa molt aquell tresor d'un aumut de monedes de plata de sa República Romana que se trobá dins Son Fè ran d'un talayot o claper de gegants.

   Escoltau amb atenció y vos contaré un Historia succehida durant el reynat d'un Emperador Romá anomenat Claudius, quals glorias principals son que fé matá la seua esposa Mesalina y después se casá amb una neboda seua anomenada Agripina mare digne d'en Nerón del qual per tant era padastre en Claudius. Aquest Emperador que a les hores governave l'Espanya y per consiguent Mallorca, era net de Cesar August y pujá a n'el trono de l'Imperi Romá l'any 42 del naixament de Cristo. En Claudius, debil i viciós, governá tretze anys en temps dels Apostols y fe matar Sant Jaume patró d'Espanya.

   Els qui tenguen sa curiosidat de conexer sa fesomia del espós de les dues reynes més escandaloses qu'hey ha hagudes, com son na Mesalina y Agripina, y padastre del mónstruo coronat més formidable dels sigles qual nom, Nerón, significa sa crueldat duyta a l'ultim estrém, pot visitar el Monetari d'aquesta Congregació y veurá una preciosa moneda de dit Claudius que se trobá fa alguns anys a Crestaig. (1)

   Feta aquesta advertencia comensèm la nostra historia que no se sab l'any precís que succehí, sino que solament sabém que succehí entre l'any 42 y 55 del naxament de Cristo, ara fa una 1859 anys.

   Hey havía no molt enfora del nostro poble, en aquella época sols alquería situada a Crestaig, dues Quintas Romanes, axó es, dues grans possessions, el nom de les quals han esborrat els devuit segles y mitj que desde les hores han passat. Adamès els senyors que habitaven tals possessions, después d'aquest fet que contarém es de creure que tengueren viu interés emb oblidar el nom primitiu de ses possessions y dels matexos que les habitaven; y per axó no mès sabem cert el nom que posaren y qu'encare are conserven aquelles dues quintas romanes: tals son Son Fé y Son Sant Juan.

   En el casal grandiós de Son fé hey vivía una familia poderosa composta d'un matrimoni y de tres filles. Aquestes joves eran ja totes tres casadores y totas ellas reunían ses tres condicions que sa gent sol senyalar; doncs totes tres eran riquísimes come reynes, discretes com ellas soles, y guapes com una brillant sortida de sol. Pero les faltava se condició principal de totes y que menos se mira, qual es sa bellesa des cor, s'hermosura de s'ánima. Perque hey havía molt ferm que desitjar respecte de les seues costums, y fins y tot havían estades mermulades.

   En la grandiosa alquería de Son Sant Juan hey vivía una matrona romana també opulenta y que no més tenía un fill únic. Era una viuda honradíssima, d'uns 40 anys, de vida molt retirada y qu'anave perpetuament endolada. Pero ¡quina llástima! mort el seu espós ja feia vint anys, el seu fill únic se criá molt avaciat y massa alloure per una estimació mal entea de sa mare que l'idolatrave.

   Un sol d'hermosura eran ses tres atlotes de Son Fe; més sa quí duya sa ventaje era sa major, de la qual s'enamorá cegament el pobil de Son Sant Juan. Com moltes vegades s'hermosura corporal sol está en rahó inversa de s'hermosura espiritual, vataquí com sa major també era sa més desenfreída. Com una bresserola d'or en el morro d'un porcm tal era em aquesta jove l'hermosura que remolcava per dins el llot de ses passions.

   Ja feya quatre anys qu'el pobil am son briós corcer anava a Son Fé; primer cada més, después cada setmana, y derrerament cada díe. ¡Be n'hi'n deya d'amoretes! -Estrella més brillant de mon cel, ¿qué voleu de mí?

   Y li regalava precioses recades de perlas, y li omplia les seues mans transparents de tumbagas d'or, y li donava collars de diamants y brasseroles d'esmeraldes.

   Sa castíssima viuda no poría sufrir que son fill s'hagués de casar a Son Fé, perque prefería més un'altre jove que se creu, més no se sab cert, si era de Talapit, qu'era molt més pobre, pero moltíssim més modesta y honrada: y si era menos bella de cos, era molt més bella d'ánima. Be n'hi feya de refleccions sa noble matrona a son fill; pero ell estave cegat y perdut per sa de Son Fé, a na quí tot heu contava.

-¡Si tú no m'estimes gens! li deya ella.

- Idó digués que vols que fasse; li contestave ell.

   Y llevor sí que n'hi regalave de recades y anells y collars y brasseroles y dracmes y florins d'or.

- Estás contenta are?

- ¡Si tu encare no m'estimes casi gens! - Li responía ella amb orgull; - perque si m'estimasses un poc no'm dexaries penar, y me farías un regalo que apreciaría moltíssim més que totes ses alhacas y tresors.

- Digau, idó, estrella de mon cel, perqué penau, y quin dó voleu, qu'el vos faré, sía el que sía, mentres puga.

- Si tu vols, sí que pots; perqué per un qu'estima res hi ha impossible.

- ¿Quin dó voleu, idó estrella meua?

- Vuy que demá de bon matí, abans de sortí el sol, me dugues el cor víu de ta mare, y en tenirló, de seguida el donaré a n'es ca de Son Fé...!

   Era una nit fosca y borrascosa; no se veya ni una sola estrella en el firmament, y feya una tremuntanada faresta. No obstant acte seguit aquell mal fill salta demunt son briós corcer, li pega esperonada y al instant es a Son Sant Juan. Obri el casal sense fer gens de renou, agafa un punyal  am sa ma dreta y de puntas, de puntas s'en entra a dins s'alcova ahont dormia sa mare que l'idolatrava y cada nit nomiava sa felicidat de son fill ingrat. Retira sa cortina y amb aquell punyal obri son pit; y am má tremolosa y convulsiva arranca son cor a sa mare, aquell cor que sols viu per l'amor de son fill.

   Aquell monstre de crueldat y de luczuria torna pujar demunt son briós cavall y depressa torna a Son Fé. Am sa má dreta portava el cor de sa mare, el cor víu que a cada passa bategava més fort.

   Arriba a ca s'enamorada a punt d'auba; aquesta estrella estave tapada per un nigul negre per no presenciá un'escena tan macabra, tan horrenda!

   En el portalás de Son Fé, qu'encare eczisteix, y té uns quatre metres d'alt, esperava el seu pobil s'enamorada dreta y orgullosa am so ca de bou ajegut su ran d'ella.

   Sa tramuntana bufava més fort que may.

   Axí qu'arriba baix de dit portal salta del corcer tant depressa que caygué estés enterra su ran de s'enamorada. Llevonses aquell cor amorosíssim am veu més forta que la tramuntana, y al mateix temps més dolsa que l'oratjol de primavera, esclamá:

  - Fill meu, ¿t'has fet mal?

   Com un tro de tempesta ressonaren dins aquells dos cors de tigres aquestas amorosas paraules, y el cá de bou fugí tot espaordit.

   El pobil de Son Sant Juan alsá els ulls a n'el cel y vejé tremolosa s'estrella de s'auba que com l'ull etern de Deu el mirave a dins son cor, com altre temps a Caín. A dins son cor a les hores sentí tot un niu de víboras que le hi roegaven; tot un invern de mals esperits que le hi destrossaven.

   Com un llamp, depressa torna am son corcer a Son Sant Juan creguent en son frenesí trobar encare viva a sa mareta que tant l'idolatrava. ¡Més ay! que la troba dins sa cambra horriblement destrossada y plena de sanc y morta y freda y sense vida.

   Desesperat surt de la casa y va a rentarse ses mans a una font qu'hey havía ben aprop d'aquell palau. Be les se renta a dins sa font, pero sa taca de sanc de cada moment tornava més vermella: be les se frega amb un merés, peró al instant aquella fonteta parexía que no brollava més que sanc.

   Ses mans vermeyetjaven més que la grana, perque taca de sanc no la renta l'aygua.

   Tot aquell díe, de sortida de sol fins entrada de fosca, obligá a n'els seus numerosos criats qu'am roques ciclópeas y morter cegassen sa font de Sant Sant Juan; pero el díe siguent a trenc d'auba come testimonis d'aquell horrible crim havien aparegudes cent fonts més per aquells contorns, per ahont encar' are s'hi veuen roques ciclópeas y morter.

   Antes del crim s'aygua d'aquella font era riquíssima; avuy s'aygua d'aquellas fonts ni tans sols es bona per beurer.

   El mateix demati, qu'era borrascós a més no porer, aquell malanat partí cap a la mar per rentarsé y llevarsé sa taca de sanc. Quant fonc casi a mitjan camí, a dins S'Albufera, notá qu'el pis, s'endinzava. Volgué torná arrera, pero no pogué, perque cada passa que donava en qualsevol direcció, més encallat romaría a dins un llot negre y pudent. A dins pocs moments tot el terré qu'havía trepitjat aquell monstruo malavetjant a sortir, passá per ull de tot y s'engolí el seu cos, del qual may més sen son sabudes noves.

   Al instant aquell avenc casi sense fons y com un'era molt gran, s'omplí d'un aygua fosca y blevenca més que sa del mar. Un esbart d'eugrons, cap-blaus y sebetlins de prat llensaren en aquell moment crits amarcs y aborronadors.

   Entrant aquella nit tenebrosa uns animals raríssims que may s'eran vists pe' S'Albufera, se tiraren dins aquell estany d'aygua fosca y blavenca y per un instint de la Proviencia aficaren el cap dins s'aygua y a una fondaria inmensa es tradició qu'encare veren el cos del pobil que malevetjave a sortir, y espentats pegren per primera vegada uns bramuls come de bou furiós, pero sorts, funests y aborronadors, que quant los repetexen se senten, sense ponderació com tots sabém, d'unes tres hores enfore.(2) Tan horrendo espectacle confirmaren un parey de cassadors que passant per allá y sentint aquells bramuls que parexían d'enfora, goytaren dins l'avenc y també tengueren la mateixa visió.

   Els primitius poblers que residian a s'alqueria de Crestaig, a n'aquells animals raríssims, avuy anomenats Qucas, les donaren el nom de Por de S'Albufera, qu'avuy ja no'n causa gayre perque s'es olvidada molt aquesta trágica historia. (3)

   Els qui vulguen veure aquell fondal antigament esglayós, qu'encar-are si hey tiren una pedra se diu que no saben ahont s'atura, que vajen mitj' hora lluny de Ses Fonts de Son Sant Juan y trobaran el Clot o Avenc de Mossón Guillém.

   Fa molt poc que noltros l'anarem a veure y mos causá una impressió molt forta. Aquest uyalót fa com un engolidó o bufadó ahont s'aygo fa es caregól y en surt una torrentera molt grossa mesclada amb arena qu'es segur que ve del fondo de la mar, encare que s'aygo no es salada pero sí amarga. En no ser un any de sequedat estraordinari nigú s'hi pot acostar ni de molt lluny so pena de quedar encallat; y si hey van en barquet també es difícil sortirne. Just ran de s'uyal hey ha una enorme sesquerota mesclada am canyét que forma com un oasis, dins aquelles fangueras inmenses que com que diguen sa maldició de Deu: els inglesos hey gastaren milenars de duros, pero tot inutilment, Avuy els contorns de s'Avenc de Mossón Guillém estan invadits pels ferosos braus de Son Santmartí qué pegan uns bramuls esglayadors, y els qui s'hi acosten heu solen pagar ben amarc. Un pobler que passava per allà rebè tal envestida d'un bou qu'en va haver de jeure un parey de mesos. y el matex bover que mos acompanyave mos confessá qu'havía rebudes moltíssimes banyades, pero com el díe que hey anarem manava un ca de bou molt gros, no tenguerem res de nou.

   Ademés porem dir am tota veritat, que em el sol díe de la nostra escursió al famós Clot sentirem cantar o bramular més quecas que no n'havíem sentides cantar am moltíssimes vegades qu'haviem anats per ses altres parts de s'Albufera. (4)

   La jove enamorada de Son Fé quant sabé l'acabament fatal del seu estimat, diuen que fé una mudansa tan grossa, qu'ella y tota sa familia des cap d'algun tenmps se fé cristiana y assistía a ses funcions religioses que celebraven els primitius cristians en la vetusta y famosa Catacumba o Cova de Sant Martí.

 

Un Marjaler.

Sa Pobla 2 de novembre de 1908.

 

(1) Fins aquí tot es rigurosament historic; emperó lo que ve, qui no ho creu no peca.

(2) Son moltíssims que donen per cosa certa el que se se sentin de tan enfora tan misteriosos bramuls: noltros los hem sentit de devers un'ora enfora; y també de ben aprop y parexíen lluny.

(3) Encare que li doném aquest nom es solament per ferhó més al viu, encare que qualsevol persona discreta, maldement no hu advertíssim en el principi, ja voría qu'axó no és més qu'una pura novel·la o rondaya.

(4) Tot lo comprés en aquest párrofo es historic.


Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 20, Pàg. 138.

   Sa Pobla, 1er d'agost de 1910

 

Crónica

 

Juliol

Die 23.- Avuy fa vent d'avall o sía de llevant, y fa un día fresc de tot que no es jermá ni paret del d'ahir.- Han tengut molt bons temps per toreyar els bous de Son Santmartí a sa plassa construída, am taulons sa valla y am carros es palcos, a derrera es molí de can Curt, prop des camí de Sant Antoni, ahont hey ha acudida una gran gentada.- A s'espayosa plassa del Vaumar s'estrena un artístic palco o cadafal, que se diu si ha costat uns 500 duros, ahont toca sa música fins á les dotze de sa nit.


Revista Sa Marjal,  VOL. I; ANY II; TOM II, Núm. 22, pp.145-147.

Sa Pobla 1.er d’octubre de 1910.

 

S’ALBUFERA

                                   Lema: Lele Latrobe Bateman

I

 

DATOS HISTORICS

            Fa molt de temps, tal vegada dos mil anys, encara que creim que no’n fa tants, que s’Albufera, antigament anomenada mar petita, se tenia am la mar gran, qu’entrava tant y tant dins la terra qu’es ben segur que s’aigo arribava ben aprop d’aquí hont está sa nostra Vila, com ben clarament heu demostra s’aspecte geologic dels terrés de ses nostras marjals formats pels rics sediments o molsas que robaren a n’es pla y a sa muntanya els grans torrents de Muro y de Sant Miquel.

            Sa tradició y documents que se conservan encare parlan des Camp de s’arena qu’está ran de Crestaig, fins ahont segurment arribava altre temps sa bahía d’Alcudia, pero am ses grans plenas y grossa cantidad de terras o molsas qu’els citats torrents arrastraven, formaren una parabanda de terra y arena entre la mar i s’Albufera.

            Aquesta grandiosa planura formada per una partida d’estanys molt grans ahont no s’hi poría anar en no ser per medi de llanxes o pasteres, era formada per les ayguas caudaloses dels dos torrents que son dels mes grossos de Mallorca: el de Sant Miquel y el de Muro. El primer du ses aygos de la serra de Gayeta, de les muntanyes de Biniatró, de Miner, del Puig Tomich, y en gran part de la serralada de les muntanyes de Lluc, fins més enllà del Salt de la Bella Dona o el Grau. El segon replega ses ayguas de s’inmensa esplanada de Sancelles, Llorito, Costig y Son Bordils passant pel pont més gros y hermós de Mallorca, qu’es el de Muro, que té set bocas colossals.

            La famosa mar petita o s’Albufera tenía tanta importancia y era tan apreciada en temps de la Reconquista, per los anys de 1233, que se repartí en cuartes parts y sisaves parts entre el Rey en Jaume el Conquistador y els Barons o cavallers qui l’acompanyaren.

            A ultims del sigle XIV, devers l’any 1384, aquesta gran llacuna enriquí l’improvisada fortuna del famós notari Antoni Castell, jurad menestral encare que come notari pertenesqués a-n el bras mercader, comissionat constant en la cort y homo tan llest y tan viu que passava la mida y que per tant am les seues astucies se fé senyor de s’Albufera.

             II

                PASTURATJES Y ANGUILAS

            Dos mil vuicentes vuitanta dues corterades t’ecstensió tenía l’antiga Albufera totes tapades d’aygo y llot, y per les riberes de ses llacunes allá hont hey havía pocfons s’hi feya en gran abudancia jonqueres, bova, canyét, sesqueres, herbes salades y bagatge. Aquesta vegetació eczuberant y frondosa pels sediments abundants dels citats torrents y pels abonos organics de ses anguiles y animals de prat que quant mancaven s’es aygos se moríen y se podríen, en s’estiu principalment produíen uns pasturatjes riquissims. Antes d’axugar o dissecar la petita mar era comuna dets alcudiencs, dels mureros y dels poblers y per axó la generació que mos precedí tenía en gran abundancia animals de ventre que pasturaven a dins s’Albufera.

            No será fora de lloc advertir aquí que si be oficialment aquesta se diu Albufera d’Alcudia, té més motiu de dirsé de Sapobla; perque adamés de tenirhi a dins ella a centernars de corterades de comuna, els poblers foren els qui tengueren més part en la dissecació trabayant a dins s’aigo, els majorals qui se son cuidats d’aquesta gran possessió sempre han estat poblers, ses Oficines s’han tengudes sempre a Sapobla, y els buferers pescadors, cassadors y conradors sempre han estats y son poblers.

            Adamés de ses pastures també hey havía unes pesqueres y unes caceres abundantíssimes, y sería una cosa molt curiosa, que si Deu mos dona salud y bon humor farém, el contar les cassades y pescades que s’hi feyen altre temps. Axó no vol dir qu’encarae are no hey haje molta de cassa y anguiles bordes y corregudes y mitjanes y pollegrals que tot l’any se conserven a dins els classics vivers. Els buferés matexos qu’han tengut s’arrendament molts d’anys, mos han assegurat que de sa pesca n’han fet y en fan encarare 4000 pessetes o sian 800 duros, y de sa cassa 1000 pessetes o sian 200 duros de renda cad’any. En colque nit borrascosa en que haje bufat fort sa tramuntana, els pescadors y buferés han sabut agafar amb una sola pescada més de 400 arroves d’anguilas. ¡Y cuidado! Que segons un bufaré mos va assegurà per cosa certa, “una sola pollagral a dins una palangana blanca, basta per treure un fill de ses quintes.”


Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 23, Pp. 161-170

 

 Sa Pobla, 1er de novembre de 1910.

 

S’ALBUFERA

III

ANIMALS DE PRAT

            Encare que sía fer un poc de returada no volem passar envant sense donar antes un poquet de gust a n’els cassadors o a n’els curiosos naturalistes posant aquí, entre paréntesis , una llista de tots els animals de prat qu’hem pogut averiguá se fan per s’Albufera. Valat aquí:

            Augró, que té el coll ben llarc y el bec també y ses cames fora mida. N’hi ha de blaus i de rossos.

            Sa Por de sa Bufera o queca, que té els peus curts, es negrenca, de forma cónica y a pesar de no ser gayre grossa els seus bramuls se senten d’unes tres hores enfora.

            Esparver, qu’es negre, d’ales grossas; arpes come trinxets y es ferós y carnicer.

            Parda, que té el bec amplét, dentedét y pitera blanca.

            Fotja, negrenca, nas blanc y peus come brodats.

            Juya, que té un pupudét y a devora sa cova es de varios colors.

            Capblau, de plomes reúlles devora sa cova y el cap ben blau.

            Ciulador Estelat, cap color xocolate y pel d’endiana.

            Cegay, petitet, cames llargues y ben com una guya cossera.

            Sótlera, com un’ especie de guatlereta.

            Ciulador (femella, que no té estel), pel favat y pitera blanca.

            Cel·la (mascle), ales verdes, blanques y negres y pel d’endiana.

            Cel·la (famella), ales de quatre colors (com es mascle) y plomatge favat fosc.

            Gavinó, casi blanc, cap d’ales negre y bec y cames vermeyencas.

            Rossa (famella des cap blau), ales de varios colors y pel favat gros.

            De tots aquests animals de prat en don la cuantrasenya perque los he vits y sé un muséu ahont n’hi ha un ecsemplar de cada un; però ademés els cassadors hey han agafat els siguents:

            Cegayets negres, Pecassins o segais rossos, Segayets blancs que son d’els més petits de tots, Galls favers que tenen com una fava demunt es bec, Orval am tres plomes damunt es cap, Espluga-bous qu’es semblant al anterior, Garsa, Gallina d’aygo (grossa), Gallina de ropit, Cisne qu’es molt blanc, Flamenc blau (1), Flamenc vermey, Arnero de color vert y vermey molt hermós, Gavines o ploradores, Saig-missó, Corpmarí, Rossa de cap vermey, qu’es sa famella d’un Capvermey, Cués, Moretons, Barbarescas, Áligas o águilas, Grisas, Ocas seuvatjes y de Casa, Ánneras, Grullas, Sil·lots, Sebatlí de prat, Corpatassa, Cigüenyas, Ánneras pexeteras, Cegays de Mosson Guillém Vitraquells, Cadeféts o Virots y altres.

IV

PLENA D’EN JELAT

            Avui ja no s’hi fan tots ets animals qu’acabám d’anomenar sino que ja n’han desaparegut alguns desde que dissecaren s’Albufera. Altre temps hey estaven més segurs a dins els grans estanys y més encare quant venian ses grans plenes qu’eran molt frecuents, ja perque plovía més que no are, ja perque com no desembocave a la mar pel Gran Canal s’aygo a les hores quedava embassada formant una vertadera Mar petita. No mos entretendrém are en contar ses curioses y fins y tot trájicas plenas dels torrents de Sant Miquel y de Muro suposat qu’axó es assunto d’un altre tema; unicament dirém que entre totes sa més famosa es sa Plena d’en Jelat.

            Era el die de Sant Andreu, die 30 de novembre de 1852, y plogué en tanta abundancia y vengueren tan grossos els dos torrents que desembocavan a s’Albufera, que tot heu convertiren amb una mar gran, fins en el punt que sa plena dexá herba aferrada a un poll a s’altura de més de 30 pams. Y alguns asseguren que amb una llenxeta, amb rems y crosses, partiren de ses cases de Sa Bufera y no s’aturaren fins a n’es Molí d’en Verdera, qu’avuy está a dins la Vila.

            Un tal Bertomeu Company (a) Jelat, juntament amb en Pera Garrút, cosí seu, qu’a les hores eran bergantells d’uns desset anys, vejent que sa plena ja los arribava y creguentse perduts de tot, abandonaren ses set egos que manaven que s’anegaren totes menos una y tengueren sort de poré pujá a dalt una garbera de bagatje; pero tant furiosa venía s’aygo que alsá en pés tota sa garbera sencera qu’estava molt prensada y nadava com una nau. Deu sap ahont haguera arribada a pará si no s’hagués embarassada y detenguda amb una canal de s’hort d’ets Anogués.

Y en Jeladet desgraciat qui se trobava a dalt aquella garbera perillosa amb sygo per davall y per demunt. ¡Ay Bon Jesús! y com tendría el seu coret, y qu’en faría de contes, quant veya aquella gran mar que l’enrevoltava, amb sa corrent furiosa que duya y aygua a portadoras que queya. ¡Quin esglay s’en degué dur el pobre si va veure quan la gran torrentada va trencà sa gran parabanda d’arena, mates y pins que formava s’arenal den Noceras que separava s’Albufera de la mar y fa ver una bretxa d’uns vint pams de fondo amb l’amplari corresponent! Pero gracies a n’aquesta trencada s’aygo desembocant a la mar comensá amaynar am caudalosa y ràpida corrent, y conten ets homos veys per cosa certa qu’es roig arribà fins a Ciutadella.

            Y el famós Jelat que ja feya tot un dia y una nit qu’estava dalt sa garbera providencial am aygo per totes parts y sense poré menjar ni una bossinada ni beurer cap confortant. Peró s’encomená a Deu y a sa Mare la Verge María, y descap de ses trenta sis hores d’agonía, encara que ja estava desmayat, y no tenía halé per menjar ni per fumar, enrevenat de fret y en ses barres estretas, a poc a poc y a forsa de forsas y am banys d’aygo calenta y bon brou de gallina el retornaren y después visqué molts d’anys.

 

V

ETS INGLESOS

            Aquesta plena famosa y moltes d’altres, que causaven gravísssims danys a ses Marjals pobleras, y també, els grans esplets de tercianes que tots els anys assotaven els pobles veynats, foren causa de que se tractás seriament de posar remey a tants de mals. Diferentes vegades s’havia tractat de canalisar ses ayguas y de la dissecació de s’Albufera, pero l’entusiasme dels promotors quedava sempra estrellat contra sa rémora d’aquell temps.

            Arribá el ditxós any 1853, un any después de sa Plena d’en Jelat, y sa Direcció General d’Obras Públicas ordenà a n’el distingit enginyer Don Antoni Lopez qu’estudiás a fondo sa questió de s’Albufera a veure si resoldria tan pavorós problema. Efectivament estudià ferm l’assunto y presentá un projecte que meresqué s’aprovació superior y molts d’elogis de ses personas inteligents.

            Díe 26 de juny de l’any 1859, en virtud d’un Real Decret s’autorisá a don Juan María Villaverde perque pogués comensá ses obres de la dissecació de s’Albufera arreglarament a n’el projecte qu’ell matex havía presentad, y conforme al plec de condicións qu’amb igual fetxa havia aprovat Sa Majestad la Reyna Donya Isabel II.

            Pero com els poblers tenían unes 300 corterades de comuna que veyan de perde, y creguent m per altre part, que sa dissecació los sería molt perjudicial a ses marjals y a ses 800 cinias qu’hey havía a les horas, dia 26 d’agost del mencionat any 1859 ses nostres autoridats reclamaren fort ferm contra sa projectada empresa devant el Govern o sía a n’el Sr. Bayle General del Real Patrimoni Balear, per ferlí compendre que si l’obra pasava envant sufririan els poblers un perjudici tant gros, que ¡cosa increïble! tendrían 620.143 reals, o sian més de trenta mil duros de renda menos cad’any.(2)

            Per lo que acabam de dir y per altres diferentes causes no se comensaren ses obres colossals fins l’any 1863, en qual época fonc aprovada sa trasferencia de concessió a favor dels ilustres Senyors Mister Juan Federic Bateman y Mister Guillem Hope, riquíssims lords inglesos. Quant s’empresa estigué en mans d’aquets senyors que venían d’Inglaterra plens d’ilusions y de dobbés prengué una volada fora mida. Manaren alguns enginyers, el primer dels quals fonc Mr. Guillem Griin, y més tart el conegut Mr. Enric R.ert Waring (s’unic qu’ha quedat a Mallorca,) que feren venir mitj mon a trabayar a s’Albufera. Axí com generalment havían d’estar dins es fanc y a dins s’aigo donaven de vuit a dotze reals qu’a les hores era un jornal molt crescut, y per axó encare que fos una feyna bastant malsana hey acudían grans estols de trabayadors. Inglesos, francesos, eivissencs, mahonesos y de casi tots els pobles de Mallorca, hasta de Manacor y de Ses Salines, venían a trabayar a s’Empresa, fins a n’es punt que, terme medi, hey feyan feyna unes 1500 persones que se pagaven amb or cada quinze díes y poc sá poc llá se les repartía uns ¡vint mil duros!

            Més envant se resolgué que ses Obres havían de quedar terminades per complet a n’el final del mes de setembre del any 1867, continuant desde les hores amb varies interrupcions, ocasionades per ses febres tercianes que d’en tant en quant se desarrollaven amb una intensitat espantosa.

            Díe 6 de febrer del any 1868 se concedí una prórroga de dos anys més per acabar ses obras titánicas y el 12 de maig de 1870 se concediren set mesos més, acabant el plas a ultims de novembre del metex any, época en que l’Empresa Inglesa doná efectivament per terminades ses obres sense emperó haver demanat el seu regonexament fins el mes de febrer del any siguent.

            Finalment, per Real Orde de 15 de novembre de 1871 s’otorgá al ilustre inglés l’empressari Senyor Bateman la propiedat dels terrenys axugats que pujaven com hem dit 2882 corterades. ¡Ben gonyat s’ho tenía! Y ni els poblers, ni mureros, ni alcudiencs jamai li pagarán degudament un benefici tan colossal y tan heroic com va ser canalisar els torrents, axugar ses aygos empantanades y desterrar per sempre tan males hostes com eren les Senyores Tercianes. Els pobles de Santa Margalida, de Muro y de Sapobla eczigiren a s’Inglés que respectás es dret de propietdat que tenían y tenen sobre s’Amerador Gran, qu’es un estany d’unes sis corterades d’ecstenció am ses voreras situat en el Sur no gayre lluny de Son Santjuan, en el qual els citats pobles desde temps inmemorial ameran es canyom.

            Posteriorment fa uns setze anys que per causa de ses vicisituds humanes sa propietat de s’Albufera passá de Don Lluís Latrobe Bateman, fill del empressari Don Juan, al ilustre fill de Mallorca el noble ciutadà Don Lloatxím Gual de Torrella; del qual es actualment.

VI

CANALS, PONTS Y CAMÍNS

            No bastaría un llibre voluminós per donar idea aprocsimada tan sols de ses fabulosas maniobres que se feren per axugar la famosa mar petita. En aquest brevíssim trebay no més porém apuntar algunes ideas. Lo primer de tot va ser canalisar o encaussar ses aygos dels dos grans torrents de Muro y de Sant Miquel que eren sa causa principal de sa formació de s’Albufera. Fetas algunes cases, grans, pels trebayadors y per les eynes, comensan a fer uns malecons o parabandas amb canyet, llenya y terra, fent feyna a dins s’aigo y elevant a poc a poc el terré dos o tres metros segons sa profundidat. Donen a n’els malecons de cada part una gruxa d’uns quatre metros d’almple perque tenguen suficient resistencia per agontar ses grans torrentades, y perque hey cábiga molta d’aygo donen a n’el canal de Muro 20 metros o sían més de 100 pams d’ampla, y a n’el de Sant Miquel 30 metros o sían més de 150 pams. Después de recorrer llarga distancia s’uneixen els dos canals y formen el Canal Gran que té 50 metros o sían més de 250 pams d’amplari y quant ve plé parex un vertader riu. Desde el grandiós Pont de Ferro de Can Blau seguex tot dret fins a la mar ahont desamboca el Gran Canal per la matexa bretxa qu’obrí la memorable plena d’en Jelat, internanté els malecons uns 400 metros a dins la mar fotmant el Mollet que está construït am rocas ciclópeas que pesan de 100 a 200 quintás y vertaderament pareix obra de gigants.

            En es costat del gran canal, a cada part, feren un altre canal secundari més baix, d’uns 10 metros d’amplari, per conduir a la mar ses aygos que plouen dins s’Albufera y surten pels numerosos uyalets. Ran de mar se comunican aquests dos canals amb el Canal Gran per medi d’unas comportes que s’obrían si els canals laterals venían grossos, y se tancavan si la mar anava grossa o hey havía gran maror. Avuy aquestas comportes están ja molt destrossades. Hey ha una infinidad més de canals y siquis menos importants qu’es impossible ressenyar.

            Els ponts també son una obra admirable y digne de romans; y els que merexen atenció especial son l’enorme pont de ferro de Can Blau, el digne company seu de Son Carbonell, el de Sa Roca que té cinc bocas formidables y el de Ses Comportes qu’está ran de mar. Tots aquests ponts, menos el de Sa Roca, estan construïts a demunt estacada de pins, les socas dels quals tenían vint y cinc centímetros de gruxa, y no obstant com si fossen politxons una màquina de pressió esglayosa per medi d’un martinét los aficava a cinc metros o sian més de 25 pams de fondari. El pont de Can Blau y el de Son Carbonell descansan demunt uns 200 pins cada un; y el de ses Comportes té per fonament uns 500 pins; axí hu confessa un testimoni de vista, perque aquest mateix va ajudá a aficarlos.

            Respecte dels camins que se construïren per dins s’Albufera es cosa qu’espanta y posa els cabeys drets, y per dirhó amb una sola paraula encare que sía increïble dirém que sa Companyía Inglesa va construí passat de dèu llegos de camins y carreteres que en el costat dels canals y de les siquis y casi per tot estan plens d’homs, de polls, de morés, de figueras y d’uns canyars que no tenen fi. Tot es verdor, bellesa, frescura y lossanía. Unicament de ses canyes es fan 1500 pessetes de renda cada any, y els arrendedors tots s’hi fan rics. ¿Qué degueren costar aquests canals? ¿Quantes unsas d’or se degueren beure aquests ponts? ¿Quantes lliures esterlines degueren emplear per fer aquets camins? No es d’admirá si molts, per eterna memoria, li donen y li donarán a s’Albufera el nom grafic y espressiu de s’Empresa.

VII

CANAL REC

            Menció aparte y a pardemunt de tot, merex es Canal Rec qu’es una de ses maravelles principals. Perque heu creguen aquells que may l’han contemplat en detenció, únicament dirém que té una estensió ¡notauhó bé! De 72.000 metros o sien 14 llegos de llargari, que pagant dit Canal a duro es pam, que es axí com se diu que costá, val uns 400.000 mil duros. Aquest Canal vulgarment anomenat Riego que a trossos está ja destruït havía de servir per regar per medi de sifons admirables tota s’Albufera de sa caudalosíssima Font de Son Santjuán.

            Aquesta font que surt en aquesta possessió no gayre enfora de Muro serveix actualment per regar ses hortalisses, canyoms y sobre tot els arrossars, per medi d’una gran roda hidráulica que pot elevar un metro cubic d’aygua en cada segon. No hey ha que tenir ansi de que axuc dita font qu’es tant caudalosa com un riu, doncs son tants els uyals que brollan aygua dolsa que donen l’enorme cantidat d’un metro cubic per segon.

(1)     Aquest es es quí se fa més gros de tots els animals de prat qu’hem vits. Fa alguns anys qu’en verem un d’embalzamat y sense ponderar gens tenia uns tretze pams d’altari; pero casi tot eren cames y coll; lo que diuen els forasters: Zanquivano, mucha paja y poco grano.

(2)   Tením a la vista aquest y molts d’altres documents relatíus a s’Albufera que son curiosíssims y molt importants y que més envant, di Deu ho vol, publicarém.


Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 23, Pàg. 173

   Sa Pobla, 1er de novembre de 1910

 

Crónica

 

Setembre, die 23.- Fa alguns dies que mentres fan barrobins per posar una máquina nova a Sa Bufera, just devant ses barreres d'Oriolet, a sa fondaria d'uns tres metros troban dins sa pedra viva un'hermosa banya de bou completament petrificada. ¿Quants d'anys deu fer qu'es mort es bou que la duya?


Revista Sa Marjal; ANY II; NÚM. 24;

Sa Pobla 1er de desembre de 1910

S’ALBUFERA

 

VIII. MÀQUINES

 

Y de ses máquines qu’en direm? Aquí si que s’hi veu el progrés y el poder de s’homo!

      D'un parey d’hores lluny de s’Albufera ja se destrian els niguls de fum que despedexen ses potentes màquines que indiquen a n’el turista ses grans conquistas de sa civilisació moderna. Si vos hi acostau, en lloc dels aborronadors cantics dels augrons y de la Por de s’Albufera sentiréu el majestuós y acompassát moviment de les grans màquines de vapor, que tant facilment elevan s’aygo del prat fins a dos metros y le tiran dins el canal que la conduex a la mar com la xupan de sa Font de Son Santjuan qu’está dues hores enfora y regan l’inmensa planura qu’esclata de verdor y d’hermosura.

            Sa més imponent de totes es sa màquina de Sa Roca que es sa que rega a cada part del Canal Gran per medi dels sifons. Aquí hey ha grans edificis dignes de ser visitats amb un hermós museu de cerámica montat pel Senyor Bateman.

            Un altre màquina hey ha per elevar ses aygos situades més a sa part de Son Santmartí; y un’ altre que n’hi havía en el Nord en el Pla des pinar va esplotá sa caldera fa set o vull anys fent un parey de víctimes, y avuy s’es abandonada, formant en dit punt altre vegada un estany d’aygo molt gran.

            Perque no quedin eternament olvidades, doncs avuy ja han desaparescudes, citarém siquiera l’acabadíssima màquina hidráulica que valía molts de mils duros y servía per prensar y fexar canyet per enviarló después a Londres per fer paper.

            La máquina de picar pedra que estava prop de Sa Cortera y per grosses que fossen ses rocas les reduía am gran velocidad a esquerda que posaven pe ses carreteres de s’Albufera.

            Máquina de trencar canyom qu’estava en el gran magatzém qu’está prop de Can Blau.

            Y finalment altra màquina, de vapor com totes ses anomenades, per llaurà aquelles terres grasses des prat.

IX

GATA-MOIX

¡Gata-Moix! ¡Vaja un nom raro! ¿ Y are no ‘m dirieu lo que significa? Jos vos assegur que vos ho pagaria am bons dobbés. Be n’he girades de fuyes, de ‘n som vits de paperots veys, emperó no he pogut aclarí més que en temps dels moros antes de venir el Rey en Jaume eczistia un’alqueria en so nom de Caca-maux.

Pero dexém s’alqueria moruna y peguém una mirada a n’aquesta colonia moderna, de vint y tres cases habitada cada una d’ellas per dues familias y colquna per tres, per alliberarse de ses quintas, del consum y altres imposts, amb Casa Vicaría y amb Esglesieta tota d’estil inglés pur y voltada de parterres, flors y hermosura. A dedins sobre l’altar l’Inmaculada Concepció, a un costat l’angel en carn humana, Sant Lluís Gonzaga, que doná nóm, fa pocs anys, desterrant aquell antic que tenia, a sa Colonia de Sant Lluís, en memoria del gran protector propietari Don Lluís Latrobe Bateman que essent protestant meresqué convertirse am la seua esposa a la Santa Fe Católica.

            A sa part de s’Evengeli hey ha una gran placa de llautó que du un’hermosa inscripció llatina que traduïda a sa nostra llengua diu lo siguent: “Lluís Latrobe Bateman, desitjós en gran manera de donar una prova molt agradable y ben vertadera en vers del meu pare Juan, oferesc a l’Esglesia Católica aquest petit obsequi per el degut honor del ditxosissim dexeble qui en la nit de la Cena descansà sobre el Cor del Senyor. En la present solemnidat del profeta, àguila del Apocalipsis, acabant l’any mil vuitcents vuitanta nou.”

            Miraula bé a n’aquesta perla del nort y voreu riquissims domassos, canalobres de gran valor, belles catifes, cuadrets dels passos que costaren un unsa cada un, custodia y copón classics, ornaments costetjats per milords. Assistíu a sa festa del Patró Sant Lluís y ditxós si vos convidan al esplendit dinar que paga s’inglés; observáu quins jardins tan encantats, quina murta tan olorosa, quin renou tan alegre fan ses castenyetas...es que ja vol comensar el ball...

            Pero ¿que dic? ¿Que es una realidad o un somit tot lo qu’acab de dir de Gata-Moix? ¡Ay tristesa desconsoladora! Que tot era vivíssima realidad qu’ha passada com un somit enganador dexant un’anyoransa de díes que may més tornarán! Tirém una negra cortina a demunt sa Colonia de Sant Lluís qu’está completament inhabitada, que ja no té jardins, ni Vicaría, ni escola, ni casi Esglesia. Sols li queda un munt de ruínes...!

            Ademés de Gata-Moix ets inglesos fundaren Sa Vileta qu’era un’altre Colonia qu’estava ran des camí de Muro, a sa matexa part y un poc més enfora que Son Rapinya. Entre totes no més s’arribaren a construir dèu cases, qu’a dins poc temps s’abandonaren per mal sanas. Avuy totes estan esbucades menos mitja qu’encare conserva el número 10. ¡Desilusions!

X

¡TRES MILLONS DE DUROS!

            Pero dexém aquest panorama tan trist, ell qui abans era poetic a més no poré, y ahont vivían lliures de contribucions y de quintas els qui plantavan cotó o canyon o al que menos veyan feyna dins s’Albufera, y torném a n’aquesta antiga y famosa possessió per donarlí sa despedida.

            A devant ses Cases veyas hey ha una esbelta magnolia plantada pels inglesos. Sa verdor, sa vida, sa losanía, se veu per totes parts. Moreras a milenars, abundants y menjívols pasturatjes, llargas hores de camí plenas de pollars, verds y fresquíssims canyars, hortolisses substancioses per totes parts, canyoms profitosissims, veles d’arrossars que valen milanars de duros, sa riquesa qu’han introduïda dins Sa Pobla, S’Albufera y sa bona jermana Sa Marjal, sa salut y sa vida eczuberant de que gosa avuy sa nostra gran població se deu en gran part a s’Empresa titànica qu’altre temps se creya impossible de sa dissecació de s’Albufera.

            Felissos noltros qu’hem trobada ja sa feyna feta. ¡Ay si vessem els centenars y milnars y centenars y milenars y fins y tot millons de duros que se son gastats am un’obra tant colossal y profitosa! Quedaríem espantats. Persones enterades del assunto asseguren qu’a dins s’Albufera se son gastats més de tres millons de duros. ¿Y sabeu que vol dir tres millons de duros? Si fossin emb or pesarían uns 120 quintars. Si fossen en duros de plata, segons ses matemàtiques, els tres millons pesarían uns 9.000 quintars, que si s’haguesses de trasportar amb un carro de parey desde el Pont de Can Blau fins a n’el Vaumar, contant que dugués am cada viatje 20 quintars ni més ni menos haurián de fer 450 carretades justes.

            Are bé, bons poblers; poblers generosos y de cor gran; per un homo que feu tants de sacrificis pecuniaris y de tota casta al cap y a la fí pel nostro benestar y per la salud del nostro poble que des més mal sá s’es convertit en so més sá de Mallorca, ¿perqué no obrím avuy metex, segona festa de Pascua, una voluntaria suscripció popular per pintar un gran retrato al oli del insigne benefactor de Sa Pobla Mister Juan Federic Bateman?

 

Díe 26 de mars de 1909.                                                                   UN MANACORÍ.


Revista Sa Marjal, VOL.II; TOM III; ANY III, Núm. 27, Pp. 39-40

 

   Sa Pobla, 1er de mars de 1911

 

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

I   PRATS.- Nom que tenían es prats que va comprà sa Companyía inglesa de sa dissecació de s’Albufera.

            A sa possessió de Can Vaume, des terme d’Alcudia, va comprà els siguents prats que formaven un total de 700 corterades:

            Pla des Pinar.

            Estany Major.

            Sa Manegueta.

            Estany des ponts.

Ademés comprà:                 

            Sa Bufera Gran; 600 corterades.

            Biniatría; 6 corterades.

            Oriolét; 2 corterades.

A n’el Real Patrimoni, del terme de Sa Pobla, va comprar els siguents prats que forman un total de 300 corterades:

            Ses Mosqueres.

            S’Aprés.

            Tancat gran.

            Tancadét.

            Son Vivot.

            Son Senyor.

            Son Fornari.

Prats del terme de Muro, que formen un total de 2.274 corterades:

            Es Cibollar.

            Estany de baix.

            Pas de Sa Creu.

            Es Colombar; 200 corterades, ja incloses a la suma anterior.

            Punta des vent.

            Son Carbonell.

            Son Mieres.

            Ses Estidores.

            Son March.

            Son Claret gran.

            Son Claret petit.

            Son Monjet.

            Son Morey.

            Son San-Juan.

            Son Perera.      

            Son Serra.

            Son Sant-Martí, que tenia 700 corterades de prat gran, ja indicades en la suma anterior.

            Pla de s’Amerador.

            S’Illot.

            Es Ras.

            Es Fexets.

            Can Provitxo.

            Sa Cambra.

            Es Secorradet.

            Canyar dets Eugrons.

            Sa Roca.

            S’Uastrá.

            Sa Figuera.

            Turó d’en Florit.

            Font des Porcs.

            Prat de Son Serra.

            Ses Puntes, d’estención molt grant.

Total compraren els inglesos 3.882 corterades de prat que després dissecaren.

                                                                                        PERE ANTONI SERRA, Corró.

(Seguirá)


SA MARJAL, ANY III; NÚM.27, pàg.58.

 Sa Pobla 1.er de mars de 1911.

 

Datos de s'Albufera

II. SIQUIES.- Nom que tenían les síquies l’any 1852, o sían deu anys antes de sa dissecació de s’Albufera.

            Sa Ciurana

            Síquia des Tancadét

            Síquia dets Ualets

            Síquia des Tancat Gran

            Torrent de Sant Miquel

            Síquia de Son Senyor

            Síquia de Son Amer

            Torrent de Muro

            Síquia de Son Mieras

            Síquia de ses Estidores

            Síquia de Son Claret

            Síquia de Son Monjet

                Síquia de sa Font

            Amerador Gran

 

                        PERA ANTONI SERRA, Corró.


SA MARJAL, ANY III; NÚM.29.

Sa Pobla 1.er de maig de 1911. Pàg.78

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

III. CARRERAS. Axí s’anomenaven les siquias per ahont porían passar els barquets. Hey havía les siguents:

            Carrera de sa Punta des vent.

            Canal del Rey.

            Carrera des Canyar dets augrons.

            Carrera de sa Roca.

            Carrera des Sacorredét.

            Carrera de s’Estany de bax.

            Carrera d’en Conrado.

            Carrera de Sa Cambra.

 

 

                        Pera Antoni Serra, Corró.


Revista Sa Marjal, ANY III, Núm. 30, pàg. 92

Sa Pobla, 1.er de Juny de 1911

 

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

IV. CANALS VELLS.- L’any 1854 se formá una companyía de mallorquins de la qual eran cap els distingits propietaris de Muro, don Claudio Marcel y don Matéu Ferragut, que feren les siguents obras:

            Canal d’en Ferragut.

            Canal de s’Uyastre.

            Canal d’en Molinas.

            Canal d’en Conrado.

            Canal d’en Palet, que dexaren mitj fet.

Adamés d’aquests canals artificials n’hi havia tres de naturals ahont antes de sa dissecació de Sa Bufera s’agafava tota s’anguila correguda, perque per ells tres encara qu’eran bastant estrets pressisament havían de desembocar ses aygos a la mar antes d’obrirse se bretxa d’en Jelat. Eren els siguents:

            En Primer, que se diría axó per esser el més antic de tots, y estava ben avinent de ses cases de Sa Bufera.

            Ses Esperances, qu’estava prop del anterior, y a qualqú en devía donar de grans riqueses.

            Y es Portalot, que tampoc no estava lluny y com els dos anteriors paralelo y a s’endret de ses Cases. Tenía aquest nom perque just ran hey havia un portlot de mitj punt amb unes portes que tancaven es Caminal de Sa Bufera.

 

                                   Pera Antoni Serra, Corró.


Revista Sa Marjal,  ANY III, Núm. 34, pàg. 153

 

Sa Pobla, 1.er d’octubre de 1911

 

                                             DATOS DE S’ALBUFERA

 

V. ELS INGLESOS.    En el més de mars del any 1862 vengué a Sa Pobla sa Companyía Inglesa, y comensá a formar plans de sa colossal Empresa de sa dissecació de s’Albufera. L’any 1863 comensaren els grans trabays y realissaren totes ses obres que s’espresarán a continuació en diferents párrafos; fins que s’Albufera passá a ser propiedad de don Xim Torrella.

            Per de pronte posaren tres máquines per treurer aygo, una a Can Blau, una en el Pla des Pinar y s’altre a Sa Roca: totes tres pujaven s’aygo per medi de bombas; sa primera no trabayá més que dos anys perque la llevaren, y ses altres dues fins l’any 1868; d’aquest any en amunt trabayaren per medi de palas.

            Sa Máquina des Pla des Pinar la llevaren l’any 1897 y la dugueren a n es Pinar ahont va rebentar die 18 de novembre de 1898.

            Sa màquina de Sa Roca es sa més grossa de totes y podría treuren més d’un metro cubic d’aygo per segon.

            Es die en que se benehí sa Capella de Gatamoix se va fer un dinar que va costá 750 duros, y come postres donaren tota sa forsa a n’aquesta màquina y va fer sa fantasía de treurer 80 metros cubics d’aygo per minut o sían 4800 amb un’hora. Avuy sa roda d’aquesta potent màquina está col·locada en es Pinar ran d’allá ahont hey havía es Portalot: fará un any dins es janer qu’un llamp ferí y va esfondrà sa ximoneya.

 

  PERA ANTONI SERRA, Corró


Revista Sa Marjal, ANY III,  Núm. 36, pàg. 185

Sa Pobla, 1.er de Desembre de 1911

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

VI. PONTS.             Pont de ferro de Can Blau, en el torrent de Sant Miquel, de 30 metros d’ampla: es grandiós.

                           Pont de ferro de Son Carbonell, en el torrent de Muro, de 20 metros d’ampla.

                        Pont de ses Comportas, o de ses Casetas, axí anomenat perque a ran d’ell hey havia se poblacioneta composta de 18 cases: sa des carabinés encara es un resto. Encare-are hey ha es pi de sa campana qu’es es pi gros que está més aprop d’Alcúdia.

                          Pont de sa Roca, també de pedra com l’anterior; té cinc bocas y es colossal! Perque está demunt es Canal Gran. Se diu de Sa Roca perque antes d’axugar sa Bufera ja hey havia una seca o gran roca de marés.

                          Més tres ponts de pedra, com els siguents, sobre es canal lateral Sur.

                          Més tres ponts sobre es canal lateral Nort.

 

                          Y finalment un altre pont a demunt es canal den Molinas.

 

PERA ANTONI SERRA, Corró

 


Revista Sa Marjal, ANY IV,  Núm. 41, pàg. 72

Sa Pobla, 1.er de Maig de 1912.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

VII. OBRAS COLOSSALS.- Ran des pont de Ses Casetas, qu’está a sa vorera de mar, els inglesos també hey feren un mollet que s’interna 300 metros dins la mar, y está format amb uns blocs o canteras de dos metros cubics.

            Es Canal Riego, qu’enrevolta casi tota s’Albufera té 72.000 metros o sian 72 quilómetros o mes catorze llegos de llargaria, y va costá una barbaritat. Just es Canal Gran, també per regar, que va desde Sa Roca a Oriolet, y té 26.000 metros de llergaria, va costar a trenta pesetas es metro y per lo tant a més de duro es pam; o sian cent cincuanta sis mil duros.

            ¡Axó son obras colossals!

            Més be qu’obras d’homos parexen obras de gigant (1)

           

                                                PERA ANTONI SERRA, Corró

 

(1)     Encare mos quedan en cartera nou articles més de datos molt importants sobre s’Albufera que no publicam tots d’una vegada per companetjarlós. Es derrer es una importantíssima llista de tota classe d’herbes que se fan pes prat.- N. de la R.


Revista Sa Marjal, ANY IV,  Núm. 42, pàg. 108

Sa Pobla, 1.er de Juny de 1912.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

VIII. CAMINS.-    Vataquí els camins que se feren a dins s’Albufera am la seua corresponent llargaria:

            Camí de s’entrada de s’Albufera fins Alcúdia, 8.000 metros.

            Camí de Sa Managueta, 2.500 metros.

            Camí de sa part d’Alcudia fins a Ses Puntas, 7.000 metros.

            Camí d’Es Senyal fins a Sa Roca, 1.200 metros.

            Camí desde es Pont de Ferro de Can Blau fins a la mar, o sía Es Malecó, 4.000 metros.

            Camí de sa Casa des Biscahí fins a Son Sant Juan, 4.000 metros.

            Camí des Canal den Pujol fins a sa caseta den Maroto, 3.500 metros.

            Camí d’entrada a s’Albufera, pe sa part de Muro fins Es Bras qu’está dins es Pinar, 3.100 metros.

            Camí de s’Amerador gran fins an es Pinar, 1.800 metros.

            Camí den Marquet, 2.000 metros.

            Camí que desde s’Amerador Gran volta pe Son Serra y Sa Pastura fins an es Canal den Molinas, 3.000 metros.

 

            Sa llargaria des camins de s’Albufera fan un total de 40 quilómetros y 600 metros, o sían més de vuit horas o llegos de llarc.

 

PERE ANTONI SERRA, Corró.

 


Revista Sa Marjal, ANY V,  Núm. 59, pp.168-169

Sa Pobla, 1.er de Novembre de 1913.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

IX.  CANALS I SIQUIES DE DESAIGO.- Canal de Can Vaume, de 12 metros d’ampla i 2000 de llarg.

            Canal lateral del Nort o de sa Ciurana, de 10 metros d’ampla i 5000 de llarg.

            Canal de sa Senyora, de 10 metros d’ampla i 1400 de llarg.

            Canal des Patrimoni o de ses Mosqueres, de 4 metros d’ampla i 2500 de llarg.

            Canal des Torrent de Sant Miquel de 30 metros d’ampla i 200 de llarg.

            Canal des Torrent de Muro, de 20 metros d’ampla i 2500 de llarg.

  Canal Gran, que comensa a sa Punta des Vent i acaba a la mar, de 60 metros d’ampla i 2500 de llarg.

Síquia de Son Senyor, de 6 metros d’ampla i 500 de llarg.

Canal lateral del Sur o Canal des Sol, de 10 metros d’ampla i 4500 de llarg.

Síquia des Polls, que comensa an es Pont de Son Carbonell i acaba a sa siquia de sa Font de Son Sant Juan: té 5 metros d’ampla i 2800 de llarg.

Canal de s’Amerador o den Moix, de 8 metros d’ampla i 2500 de llarg.

Canal den Pujol, de 8 metros d’ampla i 3200 de llarg.

Canal des Pinar, de 5 metros d’ampla i 2000 de llarg.

Siquia de Son March, de 5 metros d’ampla i 2500 de llarg.

Siquia de sa Carretera den Marquet, de 5 metros d’ampla i 3200 de llarg.

Siquia den Manuel Lete, de 5 metros d’ampla i 2100 de llarg.

Siquia den Corró, de 4 metros d’ampla i 1200 de llarg.

           

                                                           PERE ANTONI SERRA, Corró.

 

 


Revista Sa Marjal, ANY V,  Núm. 60, pp.183-184

Sa Pobla, 1.er de Desembre de 1913.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

X.  SIFONS.-  Dos sifons en es Canal de Can Vaume de 12 metros de llarg; un am dues boques i s’altre am tres d’un metro d’ampla.

Un sifon en el Canal de sa Senyora de 20 metros de llarg, am dues boques o forats, d’un metro d’ampla.

Un altre sifon en el matex Canal i també prop de Sa roca, de 100 metros de llarg i 60 centímetros d’ampla.

            Un sifon a sa Punta des Vent de 60 metros de llarg i 60 centimetros d’ampla.

Un altre sifon en el Torrent de Sant Miquel, a Can Blau, de 50 metros de llarg, am dues boques, de 80 centímetros d’ampla.

Un sifon en el Pont de Son Carbonell des Torrent de Muro, de 40 metros de llarg, amb dues boques, i 80 centímetros d’ampla.

Un sifon en el Canal de s’Amerador o den Moix, de 12 metros de llarg per un metro d’ampla.

Un altre sifon en la siquia den Manuelete, de 12 metros de llarg per un d’ampla.

Un sifon en el Canal de s’Uyastrá de deu metros de llarg per un d’ampla.

Tres sifons en el Canal den Molinas, de 12 metros de llarg; un am dues boques, i els altres dos amb una; i tots d’un metro d’ampla.

           

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.


Revista Sa Marjal, ANY VI,  Núm. 64, pàg. 57

Sa Pobla, 1.er d’abril de 1914.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

XI.  EN TORRELLA.-  Die 10 de mars de l’any 1896, prengué possessori de s’Albufera el noble senyor de Palma Don Lloatxim Gual de Torrella, qui ha fetes les obres siguents:

            Un gran edifici en es Pinar per dues máquines de una roda per axugar ets estanys del Pla des Pinar, i es conró de sa part des Nort.

            Un’altre màquina petita a Ses Puntes, d’una roda.

            Un’altre màquina a Sa Pastura, amb una roda.

            Un’altre màquina a s’endret d’Oriolet, pes cultiu des Patrimoni i Ses Mosqueres.

XII.- MÉS OBRES IMPORTANTS.- El Sr. Torrella, entre altres obres molt utils, va fer els siguents ponts que son molt importants.

            Un pont en el Canal d’en Ferragut, de 4 metros de ampla i 5 de llarg.

            Un altre pont en es Canal de Can Vaume, de 2 metros d’ampla i 7 de llarg.

            Un altre pont en es camí de sa Roca, de 3 metros d’ampla i 12 de llarg.

Un altre pont en es Canal lateral Sur, dins Son Carbonell, de 4 metros d’ampla i 8 de llarg.

Un altre pont en la siquia de Son Santjuan, de 4 metros d’ampla i 9 de llarg.

           

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.


Revista Sa Marjal, ANY VI,  Núm. 69, pàg. 139

Sa Pobla, 1.er de setembre de 1914.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

XI.  PLENES NOTABLES.-  Els torrents de Sant Miquel i el de Muro, que son des més grossos de Mallorca, han fetes moltes plenes qu’en diferentes ocasions han negat tota s’Albufera.

Desde sa famosa plena den Jelat de díe 30 de novembre de 1852, ehi ha hagudes les siguents, que també foren molt notables.

            Díe 31 de maig de 1870, ehi hagué una plena molt grossa.

            Díe 2 de mars de 1874 un’altre plena.

            Día 7 de dezembre de 1883 un’altre plena.

            Díe 1 de novembre de 1885 un’altre plena.

            Díe 3 de febrer de 1888 un’altre plena.

            Díe 7 de mars de 1893 un’altre plena.

I algunes més totes mot grosses i que causaren grans perjudicis a s’Albufera i a sa Marjal.

           

                                                                     

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.


Revista Sa Marjal, ANY VI,  Núm. 71, pàg. 170

Sa Pobla, 1.er de novembre de 1914.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

XIV.- FRUITS.  Antes de venir sa Compànyía Inglesa, s’Albufera se componia casi tota de grans estanys i per lo tant no produía casi res. Es producte principal eran es pasturatjes i ses anguiles i per lo damés sols feia jonquet, canyet, sesqueres, crexecs i moltes altres herbes de prat.

            Avui es producte es molt diferent, doncs se cui en gran cantidat civada, ordi, blat, faves, canyom, patates, moniacos, carabasses, fasols, ais, blat de les Indies i algunes coses més.

            Peró sa cuita principal i més important de totes es se de s’arrós. Ses classes que solen sembrar més son arròs bomba, panxa blanca, amonquilí, bomba petit, aresta blanca i arrós fret. L’any 1900 se comensá a plantar arrós, i a l’any 1901 vengueren es valencians que ja en sembraren en gran escala.    

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.


Revista Sa Marjal, ANY VI,  Núm. 72, pp. 183-184

Sa Pobla, 1.er de desembre de 1914.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

XIV.- ANYADA LOCA.  L’any 1870 se sembrà tota s’Albufera de civada, faves i blat; i vertaderament va esser una anyada loca. Perque me creguen aquí va un dato qu’encare que paresque exagerat no ho es gens, sino qu’es sa pura veritat.

            De 160 corterades des lloc anomenat Es Rotlos, qu’avui com moltes altres parts torna esser prat que sols fa Canyet, en el mencionat any se coviren set mil vuit centes vuitanta dues (7882) corteres de civada, o sien passat de 49 corteres per corterada; i hasta ehi va haver moltes corterades que feren 80 corteres.

            Vejent jo qu’ets Inglesos feien ses porgueres grosses los vaig comprar sa paia de sa matexa civada i encare en vaig treurer 800 corteres.

            Un murero qu’habitava per s’Albufera encare trobá que jo feia ses porgueres grosses: la’m comprà a bon preu, la torná rebatre i ja hu crec qu’encare en tregué 300 corteres més.

            En aquell temps es preu corrent de sa civada sols era a unes quatre pessetes sa cortera, pero degut a sa guerra Franco-prusiana qu’ehi havía a les hores, la mos pagaren a set pessetes i mitja.

            En tota s’Albufera se coviren en aquest ditxós any 147.000 corteres de grá. I un particular just de civada va cobrar 5.000 duros amb or.

 

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.


Revista Sa Marjal, ANY VIII,  Núm. 91, pp. 97-106

Sa Pobla, 1.er de juriol de 1916.

 

Sa Justícia i sa gratitut no s'ha de negar a nigú, sia el qui sia; i per axò encare que sia inglés i protestant seria una falta grave fer cas omís de Don Juan Federic Bateman, i no dir res de la seua obra grandiosa.

    Fa molt de temps, tal vegada dos mil anys, que s'Albufera, antigament anomenada mar petita, se tenia am la mar gran, qu'entrava tant i tant a dins la terra qu'es ben segur que s'aigo arribava fins ben aprop d'aquí ont està sa nostra Vila, com ben clarament heu demostra s'aspecte geològic des terrenos de ses nostres marjals formats pels rics sediments o molses que robaren an es pla i a sa muntanya els grans torrents de Muro i de Sant Miquel. Aquesta gran llacuna, formada per una extensió de 3882 quarterades de terreno, en s'hivern not tapat d'aigo i en s'estiu formant grans estanys, era sa causa de que per tots es pobles hi hagués uns esplets de tercianes malignes que sa nostra Vila, después d'haver passat més de mitj sigle, encara té sa fama de malsana, a pesar de disfrutar els poblers d'una salut molt robusta, i de ser, segons va dir un metge no fa gaire, es poble on hi ha menos mortalitat de tota Espanya.

    Antigament, a causa de que hi havia moltíssims més de boscs i pinars o per altres causes, solia ploure molt més que no ara; i per això solien venir amb freqüència plenes extraordinàries o grans torrentades que, axí com no desembocaven a la mar, com avui per medi des Canal Gran, ses aigos quedaven estancades, formant una vertadera mar petita i devegades, per dir-ho axí, una mar gran, perque tot heu negava, no sols es prats de s'Albufera sinó també ses inmenses terres de sa Marjal. Sa Plena famosa den Jelat, que succeí die 30 de novembre de 1852, i moltes altres que causaven gravíssims danys a ses marjals pobleres, i també els grans esplets de tercianes que tots els anys assotaven els pobles veinats, foren causa de que tractás seriament de posar remei a tants de mals. Diferentes vegades s'havia tractat de canalisar ses aigos i de la dissecació de s'Albufera, pero l'entussiasme dels promotors quedava sempre estrellat contra sa rémora d'aquell temps.

   L'any 1853 sa Direcció General d'Obres Públiques ordenà an el distingit enginyer D. Antoni López qu'estudest iás a fondo sa questió de s'Albufera a veure si resoldria tan pavorós problema; i efectivament estudiá ferm l'assunto i presentá un projecte que meresqué s'aprovació superior i molts d'elogis de ses persones inteligents.

   Per realisar aquest projecte l'any 1854 se formá una companyía de mallorquins de la qual eren cap els distingits propietaris de Muro, Don Claudio Marcel i Don Mateu Ferragut. Axí mateix feren els siguients canals; den Ferragut, de s'Uiastre, den Molinas, den Conrado i den Palet que dexaren mitj fet.

   Dia 26 de juny de 1859, en virtud d'un Reial Decret s'autorisá a Don Juan M.ª Villaverde perque pogués comensar ses obres de la dissecació de s'Albufera arregladament an el projecte qu'ell matex havia presentat, i conforme an el projecte que ell matex havia presentat, i conforme al plec de condicions qu'en igual fetxa havia aprovat Sa Majestat la Reina Donya Isabel II. Pero com els poblers, per altra part, creien que la dissecació los seria molt perjudicial a ses marjals i sobretot veien que haurien de perde es dret de propietat que tenien damunt sa Comuna de s'Albufera, que se componia de 300 corterades, dia 26 d'agost del matex any 1859 ses nostres autoritats reclamaren fort ferm, i colque cosa més, contra sa projectada empresa devant el Senyor Batle o Administrador General del Reial Patrimoni Balear; mes sols lograren entretenir la cosa un parei d'anys.

   Pel mes de març de 1862 vengué a Sa Pobla una companyía d'inglesos que examinaren els estanys de s'Albufera, sa font de Son Santjoan i ses terres des prat de les quals s'en dugueren una cantidat a Londres per fer s'anàlissis quimic. El principal d'aquesta companyia fonc Mister Juan Federic Bateman, que més envant va ser el propietari unic de s'Albufera. Tenia a les hores una cinquantena d'anys, de fesomia amable i molt simpàtica, com se pot veure en so fotogravat qu'avui publicam, copia exactíssima d'un retrato fet am fotografia directa que tenim en nostre poder.

   Ben prest vengueren alguns enginyers inglesos, el primer dels quals fonc Mister Guillem Griin i més tart el tant conegut Mr. Enric Robert Waring que habitá molt de temps entre noltros i que fa poc morí a Palma. Ses obres de sa colossal Empresa Británica no se comensaren fins el dia 28 d'abril de 1863 en qual época fonc aprovada sa transferencia de concessió a favor dels ilustres Senyors Mister Juan Federic Bateman i Mister Guillem Hope, riquíssims lords inglesos. Quant s'empresa estigué en mans d'aquests Senyors que veníen d'Inglaterra plens d'ilusions i de dobbés prengué una volada fora mida. Axí com generalment havíen d'estar a dins es fang i a dins s'aigo, donaven de vuit a dotze reals que a les hores era un jornal molt crescut, i per axó encare que fos una feina bastant malsana hei acudíen grans estols de trabaiadors. Inglesos, francescos, ervissencs, mahonesos i de casi tots es pobles de Mallorca; hasta de Manacor i de Ses Salines veníen a trabaiar a s'Empresa, fins an es punt que, terme medi, hei feien feina unes mil cinc centes persones que se pagaven amb or cada quinze dies, i poc sá poc lla se les repartía uns ¡vint mil duros!

   Més envant se resolgué que ses Obres havíen de quedar terminades per complet an el final de setembre de 1867, continuand desde les hores am varies interrupcións, ocasionades per ses febres tercianes que d'en tant en quant se desarrollaven amb una intensitat espantosa.

   Die 6 de febrer de l'any 1868 se concedí una prórroga de dos anys mes per acabar ses obres gigantesques, i el die 12 de maig de 1870 se concediren set mesos més, acabant el plas a ultims de novembre del matex any; época en que l'Empresa Inglesa doná efectivament per terminades ses obres, sense emperò haver demanat el seu regonexament fins el mes de febrer del any siguient.

  Finalment, per Reial Orde de 15 de novembre de 1871 s'otorgá a sa companyia inglesa sa propietat dels terrenos dissecats, que pujaven 2882 corterades que, juntament am lo que después comprá de Son Santmartí i algunes porcions més formaren, com hem dit, un total de 3882 corterades. Algun temps después els socis de sa matexa Companyía Británica veneren tota sa seua part a Mister Juan Federic Bateman que mai s'aturá un moment de ferhí millores importantíssimes.

  No bastaria un llibre voluminós per donar idea aproximada tan sols de ses fabuloses maniobres que se feren per axugar la famosa mar petita. Obres, no de romans, com solen dir, sinó de gegants, parexen ses que se feren per dissecar s'Albufera; i, sense cap dupte, a sa nostra Roqueta jamai s'hi ha feta cap obra que se puga comparar, ni de cent llegos, amb aquesta empresa colossal. Apuntem solament algunes idees:

  Per de pronte posen tres máquines hidráuliques molt potents, una de les quals poría treurer vuitanta metros cubics d'aigo per minut; despues obrin siquis i canals mitjansers i molt grans; construexen el colossal Canal Gran per encaussar ses aigos des dos grans torrents de Sant Miquel o de Sapobla i de Muro, i li donen 60 metros d'amplari per 2500 de llargari; fan camins i carreteres d'una extensió de més de 40 quilómetros o sien més de 8 llegos de llargari; fan un mollet compost de grans canteres o pedres ciclópiques que deuen fer més de cent quintars, que s'interna 300 metros dins la mar, ja per embarcar canyet a Inglaterra, ja sobretot, per impedir qu'es Canal Gran quedi cegat d'arena en sos temporals de la mar; edifiquen dos grandiosos ponts de ferro i molts d'altres de mamposteria quals fonaments descansen demunt estacada de pins; construexen es Canal Riego qu'enrevolta casi tota s'Albufera i té 72 quilómetros o sien més de 14 llegos de llargari, que, segons diuen persones ben enterades, va costá a un duro es pam, o síen 400.000 duros; també fan sifons admirables pes matex canal Riego, que du s'aigo de sa Font de Son Santjuan, qu'está unes dues llegos o síen deu quilómetros enfora, i brolla un parei de metros cubics d'aigo dolsa per segon; etcetra, etcetra.

  Per major comodidat des trabaiadors de s'Empresa, ademés de Sa Vileta prop de Sapobla, i de Ses Casetes ran de mar, ja en 1876 els inglesos construexen sa Colonia de Gata Moix, de vint i dues cases, entremitj de s'Albufera i de s'Albufereta; i com parexen protestants de bona fe, volen qu'els mallorquins cumplesquen en los seus devers de bons catolics. Per axó, ja que no hei va ser a temps son pare, que morí sobre principis de 1889, el seu molt simpatic fill Mister Lluís Latrobe Bateman, die 27 de desembre del matex any, entre parterres o jardinets deliciosos, erigeix una clássica esglesieta amb ornaments riquissims i alhaques de gran valor; tot de carácter ingles. Per Real Decret de die 10 de juny de 1892 es nom tan raro de dita Colonia, pres de sa possessió vehinada qu'es moros ja anomenaven Caca maux, se camviá am so nom dols de Colonia de Sant Lluís.

  A sa casa que habitava sa familia Bateman, Sapobla, Carrer de sa Plassa núm.º I E, hei havía una capella doméstica amb un altar i un Sant-Cristo, aont solíen fer am frecuencia fervorosa oració. Un dels fills de Don Juan Bateman, fill qu'era Rector d'una parroquia de Londres, molt exemplar i llimosner, devers l'any 1892 vengué a passar tota sa hivernada a Sapobla; i va maná una joveneta d'uns devuit anys d'edat, filla seua propia qu'era devotíssima. I s'altre fill seu, Don Lluís, molt més jove que l'anterior, pues sols tenía uns trenta tres anys, va habitá alguns anys entre noltros, i era de tan bon cor que meresqué sa gracia de convertirsé al catolicisme; i axí com pertenexía a l'alta aristocracia inglesa, juntament am la seua esposa qu'era molt guapa, l'any 1893 fonc reconciliat am l'Esglesia Católica pel famós i sapientíssim Cardenal Magning, que de protestant se convertí també molts d'anys antes en Apostol d'Inglaterra, qui com obsequi de noces los regalá una magnifica i lujosa edició inglesa de totes ses seues obres que formen uns nou toms, qu de tornada de Londres mos mostraren amb una alegría e innocencia que parexia bautismal. Tot es temps qu'aquests inglesos habitaren entre noltros, ja antes com despues de convertirsé, donaren sempre molt bon exemple.

  El nostro gran benefactor Don Juan Bateman ordinariament residía a Londres, desde ont dirigía sa gran Empresa per medi dels seus enginyers; pero axí matex vengué algunes vegades. Per Capdany de 1886 se trobava entre els poblers que l'obsequiaren molt ferm. Desde ses Oficines de s'Albufera, Carrer de sa Plassa, veinat de sa casa qu'ell habitava, núm.º I E, fins a ca l'amon Pere-Antoni Serra, Corró, a les hores i com sempre, Majordom de s'Albufera, que com avui ja vivía en el Carrer Ampla núm.º 64, sembraren cent polls qu'eren una hermosura. En aquesta última casa, gran i espaiosa, antes espléndida posada de Son March, celebraren un gran convite en obsequi de s'Inglés, que fonc amenisat am discursos i poesíes. Come record d'aquesta festa en el present número publicam una fulla que se repartí an els convidats que du impresa una poesieta feta per la Senyora Pellicer, esposa des Tenedor de s'Inglés, el Sr. Arronte, al cel sien tots.

  Devers l'any 1886 Don Juan Bateman entre altres coses de la seva riquíssima hazienda i com un petit escapuló, ndossá sa grandiosa possessió de s'Albufera i totes ses demés finques adjuntes a son fill D. Lluís; qui heu administrá a conta seu fins que considerant qu'els interessos li anaven molt malament i que tan rica possesió el faría tornar pobre, i l'abandoná en mans del noble Senyor de Palma D. Lloatxim Gual de Torrella, qui prengué possessori el die 10 de mars de 1896; i de les hores en sá també ha fet obres importantíssimes.

  Sa dissecació de s'Albufera, que altre temps se creia un somit, un impossible, va esser una realidat. ¡Felices noltros que ja hem trobada sa feina feta! Pero... ¡ai si vessem els centenars i milenars i centenars de milenars i finsitot millons de duros que se son gastats amb un'obra tan colossal i profitosa! ¡Quedaríem espantats! Persones ben enterades del assunto mos han assegurat que a dins s'Albufera se son gastats més de tres millons i mitj de duros.

  Molt de poder té es capital, i sobretot es progrés modern qui amb los seus invents edifica camins per dins s'aigo, construeix ponts demunt estacada, obliga an es més grans torrents a dur per forsa ses devastadores plenes a la mar, i roba an es domini de ses aigos una extensió de prop de 4.000 corterades. Antes d'axugar s'Albufera, dins aquella immensa planura d'estanys d'aigos corrompudes, voltats pels trists canyars borts, entremesclats d'oms i sesqueres sols s'hi sentía el fatidic cantic dels augrons i continuament s'hi veia sa funesta imatge de la mort produída per ses febres intermittents o tercianes; después se canalisen ses aigos, s'eleven els terrenos se fan ses demés obres i tot queda convertit en un fresquíssim verger que produex tota classe d'hortolisses i d'arbres frondosos aont hei canten els rossinyols. A s'antig silenci interromput per sa trista cansó del malaltís pescador d'anguiles, ha sustituída s'animació i s'alegría de sa gent jove i sana que riu i canta ses belles tonades des conrador. Antigament, d'un parei de llegos enfora ja se sentíen els funests bramuls de ses queques, animals de prat anomenats pes poble sa Por de s'Abufera; avui d'un parei d'hores lluny ja se present el magestuós renou de ses máquines, i ses seuen ximoneies am sos niguls de fum que despedexen, diuen clarament qu'allá hei han arribat ets adelantos del progrés modern. Are, per més haver, se tracta de sustituir ses magestuoses máquines de vapor per potents pero silenciosos motors electrics. Deu fasse que no tornin arribar al nostro poble els fatidics bramuls de sa Por de s'Abufera.

  ¡Deu beneiesca aquest progrés i fasse que sia durader!

  ¡ Benvingut sía es qui mos du es progrés material, mentres vaje acompanyat des progrés espiritual!

  ¡ Gloria an els inglesos perque feren una bona obra pe Sapobla! ¡gloria an els Batemans, principalment a Don Juan, perque dexaren una fortuna ins es nostro poble!

 

                                                                                        J.P.


DEDICATORIA

AL

SR. D. JUAN FEDERICO BATEMAN

ISLAS BALEARES.- MALLORCA

La Puebla 1º de Enero del año de 1886

 

Habitantes de la Puebla, aquí teneis la sublime inteligencia que abrió nuevos horizontes, conquistando una inclemencia erial inmenso y profundo lleno de agua pantanosa exalando con el fétido viento las tercianas malignas; él, este páramo desierto abarcó con su mirada y con su gran poderío, esclamó: derrame mi mano el oro para poner gentes a millares, a fin de sanearlo en buen hora y con ayuda de protectoras máquinas, con esbeltéz, alzaré un hermoso canal a fin de convertir ese lago cenagoso, en prados profundos, en paseos primorosos, con fuentes, árboles frutales, y para que nada falte a tan grata esperanza (mediante Dios) vendrá el ruiseñor a posarse sobre estos árboles que con el tiempo irán fecundizando.

 

    Y todo esto que en un principio

muchos creyeron quimera,

 hoy admiran de tal manera 

un cumplido vaticinio.

  Y los pueblos agradecidos

de la vecina Albufera,

al ver la salud entera

y aseguradas sus vidas,

enagenados de gozo,

henchidos sus corazones,

esclaman, con mil amores

venturoso sea él,

y con su cariñosa esposa

y sus hijos muy amados

de seguro habrán logrado

felicidad tan hermosa.

  Todos en dulces alegrías

y el espíritu en calma,

gocen la paz del alma

una eternidad de días.

  Y yo, que tanto les quiero,

con sincera emoción

es mi mejor gallardón

que acepten como espero,

esta pequeña memoria

al ilustre Bateman

mi mano y corazón dán

en recuerdo de su gloria.

                                         S.S.S.

                  Josefa Pellicer Landa de Arronte

(Imp. de B.Rotger)


Revista Sa Marjal, VOL.VI. ANY XI-TOM XI, Núm. 129, pp. 142-143

 Sa Pobla, 1.er de setembre de 1919

 

CRÒNICA

 

 

Agost, dia 2.- Varios estudiants feim una escursió per visitar sa fábrica de paper de s’Albufera; después d’un llarc camí i una gran calorada entram dins lo qu’altre remps era la mar petita; caminam per entre canyars i canals plens d’aigo i arribam a s’esplanada de Sa Roca aont hei ha centenars de feixos de bagatge per fer bollir ses grans calderes i produir molt de vapor, que posa en moviment pistons, tises, bieles i un grandiós volant qu’am la seua gran potencia dona forsa a una corretja que fa marxar totes ses politjes i engranatges necessaris per una fábrica de paper modern.- L’airet més enllá veim tres o quatre munts grossos de canyet molt sec sense fuies qu’esta en preparació per esser triturat. Davall una porxada hei ha es triturador que reb sa forsa d’un motor de gas pobre o gasófeno sistema Körting; aquest motor posa en moviment moltíssims d’altres aparatos i té varies aplicacions més degut an els catorse cavalls de forsa de que dispón. El canyet ja triturat amb ascensor se puja a una sala molt espaiosa i después el posen dins dos deposits de fusta anomenats llexivadors, per esser bollit per espai de quatre hores am llexiu fet allà mateix de salzora qu’es un’herba d’aquells prats; aquesta ebullició se fa a vapor que hi va desde ses grans calderes per una canonada: cada llexivador que ve a ser una colossal marmita de Papin amb una válvula de seguradat, té mil quilos de cabuda.- Después treuen es canyet bollit per sa boca de descàrrega i el posen dins set desfibradors, que son com a safretxets ovalats, i per una canonada hei va aigo mentres el desfibrador el redueix a pasta, que reb un moviment rotatori contínuo.- Dins es primer desfibrador se fa una pasta molt espessa que va tornant molt clara mentres passa per altres desfibradors més; después cau dins un regulador molt gran i quatre pales remenen continuament aquella pasta clara, que passa a dos reguladors de menor tamany, desde ont aquest brovot és elevat per dues bombes aspirants impelents qu’el tiren dins dos deposits molt plans anomenats areners que servexen per aturar ses molecules terroses o arenoses que passen: aquest mateix xarumbo cau en petita cascada damunt una tela metálica en forma de sensfí, que’l converteix en pasta i el tramet a uns cilindros forrats de panyo que l’axuguen, passen per uns grans tambors que l’acaben de secar i surt un paper fret, fort i fí que va a uns rollos qu’arriben a tenir 500 metros i en porien tenir...més de cinc cents mil.- Miquel Martorell