GLOSSARI

En aquest bloc trobaràs algunes aportacions al coneixement del lèxic, glossari i cançoner de s'Albufera. Quan ens endinsem en l'univers de la memòria oral lligada en aquest cas a s'Albufera i sa Marjal, trobem també com en altres facetes, un món molt singular i clarament diferenciat del de la resta de Mallorca. La transmissió de les històries i fites gravades en la memòria secular es troben estretament lligades a l'entorn salvatge i inhòspit propi de la zona pantanosa, a la gestió de l'aigua- els peus en remull-, les dures condicions de feina i d'insalubritat - terçanes i quartanes- ; la pesca en barquet, crossa i fitora, els animals i les plantes i tantes coses que conformen aquesta riquesa i diversitat que la cultura popular ha sabut servar i transmetre en cada generació.


RECULL DE NOMS D'AUCELLS I PLANTES

L'any 1993 vaig redactar un petit treball sobre la toponímia de s'Albufera, en el qual a mode d'addenda afegia un "Petit recull d'expressions i noms d'aucells i plantes pròpies de les terres primes".

Per començar amb aquest glossari he volgut recuperar el que ja vaig començar fa anys i d'aquesta manera obrir la porta a noves aportacions que esper anar retrobant en la recerca. 

Lillo Colomar, F. a Martínez Taberner A.,Mayol Serra,J.(eds.) s'Albufera de Mallorca. Monografies de la societat d'Història Natural de les Illes Balears Nº4. Noves Aportacions a la Toponímia de s'Albufera. Ed. Moll, Palma 1995.

 Nota: Així com vaig trobant nova informació la vaig incorporant i intercalant en aquests llistats, de manera que el vaig actualitzant i ja no és una foto fixa del treball de 1993.


Dels aucells

Cap blau: Anas platyrrhynchos (mascle)

Rossa: Anas platyrrhynchos (femella)

Cuer o Coer: Anas clypeata

Grisa collerada: Anas acuta

Parda: Aythya nyroca

Polla de Ropit: Rallus aquaticus

Pigarda o Picarda: Porzana porzana

Ugró blau o d'hivern: Ardea cinerea

Ugró roig o ros o d'estiu: Ardea purpurea

Queca: Botaurus stellaris

Torito: Ixobrychus minutus

Quequí: "...tenen forma de garsa, color ros, cames llargues, coll llarg, forma d'Ugró en classe petita". Per aquesta descripció i d'altres, pens que es tracta també d'Ixobrychus minutus

Farruell: Pluvialis squatarola

Cegall Ros: Gallinago gallinago

Cegall sord: Lymnocryptes minimus

Moixeta: Circus aeruginosus

Burella: Anthus pratensis

Cel·lot: "... negre, amb el bec llarg, gros com un Ugró d'estiu...". Pens que es pot tractar de Plegadis falcinellus

Corpatassa: Phalacrocorax carbo

Cegall Negre: "Com una guàtlera de gros i és blanc per davall i negre per damunt, té es bec curt"(?)


De les plantes

Coa de mart : Ceratophyllum demersum L.

Rèbola: Chara vulgaris

Colassa: Enteromorpha intestinalis

Estrella o Paperines: Lemna minor i L. gibba (també apareix així a la Flora de Pare Bonafè)

Orelles de llebre: Potamogeton crispus

Herbei de fil: Potamogeton pectinatus

Sussorí: Aster squamatus

Corconia: Sonchus maritimus

Arpelles: Picris echioides (també apareix així a la Flora del Pare Bonafè)

Gatasses: Apium nodiflorum

Herba salada: Artrocnemun fruticosum

Jonc buid: Juncus subulatus

Jonquera: Juncus acutus

Jonquetó: Schoenus nigricans

Bova botenca o bova borda: Sparganium erectum

 


Castes d'anguila segons l'època de l'any, forma i tamany

  • Anguila borda o estiuenca: és groga per la panxa i s'agafa tot l'any. És la que no va a desovar a la mar.
  • Anguila correguda: és blanca o platejada per la panxa i "té es morro xato". És l'anguila que surt a la mar per fressar aprofitant les rojades, o sigui les plenes dels torrents. Són les més apreciades en la gastronomia albuferera i el seu sabor i color són deguts a l'acumulació de greix que presenta abans d'emprendre el camí cap l'Atlàntic. "S'anguila correguda té sa panxa blanca i és més curta de nas perquè ha engreixat; en canvi sa borda és groga."; de la conversa amb l'amo en Rafel Corró, sa Pobla 1986.
  • Cabot: és la que s'agafa en acabar-se la correguda. Considerablement major que les altres, pot superar els 5 kilos de pes i "té es morro llargarut".
  • Pellasso: "...té es cap gros, es cos prim i sa coa ampla com un ventall".
  • Pollagral: anguila de grans dimensions i molt gruixuda; aquest nom jo no l'he sentit en converses orals en parlar de les anguiles, només l'he trobat en diversos textos, com en aquest irònic de la revista Sa Marjal a la crònica corresponent al desembre de 1909, però que dóna una idea del que devien ser les Pollagrals "Die 28. Festa dels Innocents. Es pescador major de Sa Bufera, avuy a sortida de sol ha agafada un' anguila tan grossa que se creya que era una serp de cascavell, però és estada una pollagral que may n'havien vista cap de tan enorme desde que Sa Pobla es Pobla. L'han midada y ha tengut tretze pams i mitj; l'han pesada i ha fet tres roves y quinze unces. Es Conte Puig, d'Ullaró, n'ha oferides 1000 pessetes justes per enviarla a n'es museu de París: no sabém si farán barrina. Tendrém al corrent a-n els nostros lectors sobre un assunto tan important"  Revista Sa Marjal. Any II, Núm.14; pàg.28.                                                                                                                                                                                                             O aquesta altra: " ¡Y cuidado" que segons un bufaré mos va assegurá per cosa certa, < una sola pollagral a dins una palangana blanca, basta per treure un fill de ses quintes" Revista Sa Marjal, Any II, núm.23, pàg.147.
    Anguila de llevat o de llevada: És la que s'agafa pel mes de maig i pastura a la llum del sol. "S’Anguila de “llevada” és sa mateixa  que sa borda, però vol dir que està enterrada i quan ve es seu temps surt a defora per envestir, surt de dia. A dins sa Síquia d’Enmig des Colombar petit, hi anàvem de dia, en venir ses primaveres, quan començava a encalentir-se el sol i amb sa fitora agafàvem les que volíem." ; de la conversa amb l'amo en Rafel Corró.
  • Nàccia (Naxi): així s'anomena tota casta de peix en estat juvenil i en el cas de l'anguila fa referència al que coneixem com "angula".

De les virtuts gastronòmiques de l'anguila i de la gran popularitat de què gaudeix a la comarca basta una mostra extreta d'una conversa amb buferers: S’anguila de s’Albufera és sa millor d’Espanya, no hi ha València ni Maó que valgui, i no tota és bona. Sa millor és sa des Patrimoni, sa des Colombar Petit i es Murterar, perquè s’anguila per ser bona s’ha de crivellar quan se fregeix, emperò s’espina ha de quedar sencera i quan te l’has menjada li has de poder donar s’espina en es moixet tota sencera, si no, no és anguila ni és res.”

 

 

Altres castes de peix

  • Cabotell (Gasterosteus aculeatus): "Es Cabotell té un bony a sa panxa, amb qualque espina damunt... igual que es moixó però amb diferent forma..." ; de la conversa amb l'amo en Rafel Corró, sa Pobla 1986.
  • Moixó (Gambusia affinis): "Es moixó el varen dur en barrals d'Alemania. Als planters de s'arròs hi havia de posar rejilles, perquè tot mos ho remolcaven. Sempre estan a punt de parir!"; de la conversa amb es Valencià, rompinyoner de Muro; així es va presentar : " Jo som un rompinyoner, tres graus menos que un pagès..."; " D'una altra conversa amb l'Amo en Rafel Corró, de Sa Pobla, l'any 1986 : " A n'es Moixó el va dur Don Pep Torrella, permí abans des Moviment, per ventura devers l'any 30 o 31."
  • Agut: "...llavonses n'hi havia un altre de peix d'escata, que era més prim i que li dèiem un agut, que era prim i llarg..." ; de la conversa amb l'amo en Rafel Corró. No he pogut identificar l'espècie.

Coleòpters

 

Escarabatera (Ditischus sp)

 


De les plenes dels torrents i de la mar, de les seques i de l'aigua

Plena: normalment es coneix així la que fa referència a les torrentades que provoquen inundacions.

Plena de mar: molt conegudes també pels seus efectes catastròfics antigament en el conreu de l'arròs. Una plena de mar grossa pot arribar més amunt que la Punta des Vent; la comporta de la Síquia de Son Senyor era de vaivé per evitar la intrusió d'aigua salabrosa cap als arrossars els dies de plena de mar, que coincideixen normalment amb baixes pressions atmosfèriques.

Seca de mar: amb les altes pressions es dóna l'efecte contrari, provocant baixades del nivell considerables.

Roig i Rojada: quan hi ha torrentada, normalment l'aigua baixa roja i es coneix amb aquests noms. Quan el roig arriba a Can Blau, s'escampa la notícia i és l'hora dels pescadors de cuc o cucada.

De la famosa Plena d'en Gelat de l'any 1852 en "Corró" ens diu "...y conten ets homos veys per cosa certa qu'es roig arribà fins a Ciutadella".

Aigua pollada: es diu de l'aigua quan comença a ser dolenta. Es torna d'un color lletós i tèrbol.


De la pesca

Pesca d'encesa: s'efectuava damunt un barquet i s'agafaven les anguiles o el peix d'escata amb fitora, La barca duia davant un fester o més recentment un Petromatx; un home manejava la barca i un altre la fitora.

Parança: construcció sòlida de ferro dividida en compartiments que agafava l'amplària del canal. Als dos extrems hi havia un compartiment tancat pels quatre costats amb una boquera a un d'ells. Els compartiments d'enmig tancaven el pas a l'anguila correguda. 

Arqueta o arquet: era una espècie de xarxa molt petita feta de llendera espessa, amb la malla molt fina. A cada cap duia una corda gruixada per poder-la rastrejar un home a cada part del canal.

Morenell de potada: morenell gros que duia un ferro a la part inferior per poder arrossegar i una tela d'uns tres metres de llargària fent una bossa.

 


Lèxic albuferer

Trespel: els marjalers i buferers anomenen així el nivell de la capa freàtica que, com se sap, és allà sovint molt alt.

 

Crossa: perxa llarga i resistent que serveix per impulsar els barquets d'Albufera i a la vegada actua de timó. La llargària sol sobrepassar els 3'5 m. i la millor fusta és la d'om, tot i que hem fet servir molt bé la de pi i la de poll.

 

Escurar: Es diu dels treballs de neteja de síquies i canals. A s'Albufera de cap a cap d'any hi havia una "brigada" d'escuradors que des dels malecons i molt sovint ficats dins el canal amb l'aigua al coll segaven amb falcelles de mànec llarg el canyet, la sesquera, la rèbola i tota herba que hi creixia; aquest bagatge es recollia amb ganxos de mànecs també molt llargs i s'acaramullava damunt els malecons.

 

Fester"Graellat de ferro portàtil, que fa concavitat per a portar teies enceses en la pesca nocturna..." així descriu el DCVB el fester que s'emprava en la pesca a l'encesa abans d'aparèixer els Petromatx i que encara recorden alguns vells.

 

Lliser Superfície d’aigües lliures, formant clapers més grans o més petits enmig de les immenses masses de canyet o sesquera; normalment d’escassa profunditat (màxim 30-40 cm) i que es diferencien de les basses per aquesta raó, ja que en aquestes la profunditat pot ser d’uns quants metres. El contrast entre aquestes taques d’aigües lliures amb la massa vegetal que les rodeja és molt gran i són, en gran part, restes d’antics estanys que dominaven el paisatge abans de 1863.

“LLISER: LLIS Suposa una base romànica LISIUS, d’origen incert, probablement mot de creació expressiva, suggerida per la fresa del lliscament per damunt d’una superfície llisa" ( COROMINES, J. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, pàg. 820, TOM V.)

 LLISCAR://2intr. Moure’s sobre la superfície d’un cos suaument i amb escassa fricció.//a. Per ext. Moure’s suaument i sense oscil·lacions, hi observam una semblança entre ambdós conceptes al referir-se al lliscament per sobre d’una superfície llisa. 1.( MN.ALCOVER, J.Mª. Diccionari Català, Valencià, Balear. Editorial Moll, Palma. 1988)

 El que és interessant quan a la possible etimologia, és la importància que els barquers donaven al fet de no fer gens de renou i “llenegar” per sobre l’aigua sense produir oscil·lacions, quan s’anava a pescar d’encesa o caçar, fins al punt que sorprenien als ugrons i corpatasses amb un cop de crossa. D’aquí que “moure’s suaument i sense oscil·lacions” sigui tan adient al cas que ens ocupa. Les síquies i canals, sempre eren escurades de cap a cap d’any, perquè no hi hagués cap canyet que pogués relliscar al fregar la barca, la qual cosa no s’havia de fer als llisers perquè sempre romanen nets de vegetació.



EL CANÇONER DE L'ALBUFERA

Pau Mateu Vives

Com bon coneixedor de s'Albufera, Pau Mateu ha sabut valorar el tresor que suposa el llegat de tradició oral transmesa de generació en generació, i fruit de la seva recerca és aquest recull del Cançoner de s'Albufera.

En aquest treball publicat a les I jornades cultura popular a les balears (Muro, 9 i 10 de gener de 1993), Pau Mateu presentà un recull extensíssim del Cançoner de s'Albufera, així com també unes pinzellades del lèxic propi de Marjal o Albufera. Sens dubte és el treball més rigurós i ben documentat fet fins al dia d'avui. En Pau me recorda que digui que fa falta actualitzar el material, que fa molts d'anys ja d'aquell treball, però jo li responc que precisament la seva importància rau en els anys on ell va fer el recull, quan encara es podien escoltar gloses i cançons de la gent que havia treballat a Marjal o a s'Albufera i que coneixia cada tonada per a cada feina. Com ell recorda en el treball, tinguerem el privilegi de compartir una trobada amb dones pobleres, antigues marjaleres, que coneixien un repertori sense fi.

És clar que s'ha de seguir amb la recerca, però cada cop és més difícil acudir a la memòria oral, i poc a poc la recerca es va desviant cap als arxius i biblioteques. De ben segur que encara queden cançons i gloses vinculades a la s'Albufera i sa Marjal en un sentit o l'altre.

Vull agraïr a Pau Mateu que m'hagi fet arribar aquest original del seu treball, que convertit en pdf trobaràs just aquí baix.

Descarga
Mateu Vives, P. "El cançoner de l'Albufera" A: I Jornades de cultura popular a les balears. Ajuntament de Muro, 1993.
Cançoner de l'albufera.Pau Mateu-convert
Documento Adobe Acrobat 420.7 KB

Sa feina des plantar arròs

n'és anar de cul enrere.

Des que n'han posada bandera 

es senyor no té repòs.

 

¡Arròs, arròs, Magdalena!

¡Magdalena, arròs, arròs!

Es peix que se fa més gros:

dins la mar la balena.

No comenceu a esquitar

que tota jo vaig remui,

mal es barco hagués fet ui

quan vengué es valencià

i es primer goix que plantà

no hauria de ver tret ull.

Entre les onze i migdia

la caldera explotà.

En Rafel Jaume quedà

sense calçons ni camia.



Cançó de sa Bufera

Fa un temps cercant, cercant vaig trobar aquesta "Cançó de sa Bufera" de la imatge superior.

És una variant de moltes recollides en el cançoner de Pau Mateu. Ens interessa aquí que d'una banda parla dels jornalers que fan feina a la canal i que la canal ja està acabada i d'altra, a l'estrofa final parla de les dones "...que són anades enguany a collir cotó..."

És curiós, perquè tot i que sabem ben bé que les dones treballaven tan durament com els homes en les tasques agrícoles de l'arròs o dins sa Marjal, no hem trobat referències clares de dones que treballassin en les obres de dessecació i potser sí que n'hi havia, en remull i treguent senalles de fang, com també ho feien els nins.

 

Aquesta cançó es troba a les memòries de les Missions de Recerca del cançoner popular de Catalunya. Recollida per Dolors Porta i Bauzà i Joan Tomàs.

L'edició és a cura de Josep Massot i Muntaner de 2007.

 

Dones a les obres de dessecació

Recentment publicada, Les cantadores de Maria de la Salut, de Bàrbara Duran Bordoy, recull també l'obra de les Missions de recerca del cançoner popular de Catalunya En aquest cas fou l'etnomusicòleg mallorquí Baltasar Samper i Marquès el que recorrent els pobles de Mallorca els anys vint del passat segle, feia aplec de la memòria col·lectiva servada en el cançoner popular.

I aquí tenim una altra cançoneta referida a s'Albufera i a les obres de dessecació. En aquest cas no hi ha dubte que les dones treballaven "setze són ses dones des Canal" probablement realitzant les tasques més dures. I reclamen els jornals!

Tornam a veure les referències a l'enginyer anglès, que probablement era Waring, director de les obres de dessecació, o potser faci referència a Bateman pare.

Les casetes a que fa referència segurament són els habitacles de fusta que es construiren devora s'oberta per aixopluc dels treballadors i que no devien ser d'allò més digne, i així ho hem trobat en qualque document.

La cantaire que facilita la cançó a Samper és Maria Estelrich, Picona, que va néixer a Santa Margalida i en casar-se se'n va anar a viure a Maria.

La cançó està recollida el 14 d'agost de 1924 i madó Picona tenia 73 anys; això vol dir que l'any 1866 en tenia quinze i és molt probable que de jove i vivint a Santa Margalida, abans de casar-se hagués fet feina a s'Albufera.  Segons diverses fonts i cròniques, del 1863 al 1873 els anglesos donaren feina a prop d'un miler de treballadors (fins a 1500 en alguns períodes) i treballadores en les colossals obres de dessecació.




RECULL LÈXIC DE MIQUEL ÀNGEL TORTELL

Descarga
Conreu de l'arròs i l'explotació de l'Albufera de Muro i Sa Pobla. Plecs de Ca s'Artiller IV. Gener 2018
Miquel Àngel Tortell ha fet un recull lèxic de la comarca (Muro i Sa Pobla), que transcendeix l'àmbit del cultiu de l'arròs i compren l'únivers albuferer, amb tota la seva riquesa i complexitat.
He d'agraïr la seva generositat per deixar-me penjar el llibre en pdf i així poder compartir-ho i difondre'l.
LÈXIC DE L'ARRÒS I S'ALBUFERA.pdf
Documento Adobe Acrobat 12.7 MB

... aquest recull lèxic s’allunya de l’accepció asèptica i freda del diccionari. Rescata de la memòria col·lectiva aquells mots i  expressions usades generalment a s’Albufera i sa Marjal en les seves diverses activitats; descriu el sentit que tenen per a la gent que conrava als horts, rotes o veles, que segava bova o hi plantava arròs, amb profusió de detalls i exemples recollits de veus pròpies de sa marjal.

El present treball es nodreix de les fonts orals, en base a entrevistes i beu del saber popular, que bateja llocs i dóna nom a cada planta, animal, eines i feines agrícoles, especialment, en el cas que ens ocupa del conreu de l’arròs. Per començar, la lliçó magistral de Mestre Esteve Vallespir, ens permet copsar en només dos fulls el més essencial del conreu de l’arròs, amb un vocabulari ric en expressions úniques i lligades a un minúscul territori.

Aquest minúscul territori, explotat i aprofitat secularment,  forçadament havia de generar un vocabulari propi i diferenciat. Per això moltes d’aquestes paraules evoquen als que les coneix vivències relacionades amb les distintes tasques agrícoles o d’aprofitaments d’un món molt particular i a la vegada són desconegudes per a la majoria de gent.

He pellucat un grapat de paraules del recull, que potser a gent externa no li diran res, però de ben segur evocaran vivències i sentiments en aquelles persones que d’una manera o d’altra treballaren a sa Marjal o a s’Albufera: com són  taulell, vela, lliser, buidador, estormia, rampaina, birbar, escurar, gavella, falcella, boquera, morenell, arqueta, parança, fester, crossa, guaix, mota, casconies – o corconies a Sa Pobla-,  roig o rotxada, quan ve el torrent ple... I ja sabem que quan es sent que hi ha roig al torrent és hora de preparar la cucada.

La gent pagesa coneixia totes les plantes del seu entorn, ja fossin males herbes, comestibles o matèria primera. Molts d’aquests noms probablement es trobin circumscrits en aquesta àrea geogràfica, com són : gatasses, orella de llebre, colassa, herbei de fil, coa de mart, rèbola, sussores, créixens i arpelles.

En el capítol dels peixos tenim també notables diferències respecte a la resta de l’Illa i la seva gastronomia en dóna fe: aquí és molt apreciat el llop i quan n’hi havia més l’orada de l’Estany dels Ponts, que no Lago Esperanza, el mújol i la llissa i per sobre tots els altres l’anguila, de la qual n’és mostra la seva riquesa en diversitat de noms: el ja desaparegut (o no l’hem vist més que en documents escrits de Pollagral o Polla Garau, una anguila  molt grossa –probablement un cabot molt gran - i tan apreciada que en els contractes d’arrendament de les possessions de Son Sant Martí o la Gran Albufera s’estipulava que s’havien d’entregar cada any un determinat nombre de pollagrals, sovint durant la corema. En Corró a la revista Sa Marjal ho il·lustra millor “ ¡Y cuidado" que segons un bufaré mos va assegurar per cosa certa,  una sola pollagral a dins una palangana blanca, basta per treure un fill de ses quintes";

La riquesa en noms de l’anguila ja ho diu tot: Borda o estiuenca, de llevat o llevada -que pastura de dia pel maig-  correguda - la que baixa a la mar i empren el viatge cap a les Antilles i la millor, segons els entesos- ,  el cabot  - que pot superar els 5 kilos-, el pellasso –que segons testimoni d’un pescador té es cap gros, es cos prim i la coa ampla com un ventall - i la nacsi si ens referim a l’angula.

I qui no s’hagi punxat amb una jonquera vera tampoc ha passejat gaire per dins s’Albufera i no diguem dels esmolats escaires de la sesquera. Amb el canyet omnipresent ja tenim la trilogia que conforma el bagatge, nom que defineix l’essència dels aprofitaments seculars de matèries primeres a s’Albufera, ja fos pels formiguers, per fer fems a les estables o posteriorment per nodrir la fàbrica de paper.

Per acabar vull aturar-me en tres noms d’aucells. Els seus noms, com molts d’altres que només es troben a les zones humides, no tenen res a veure amb els que trobem a les guies d’ornitologia. Per això mateix altra vegada la tasca de recollida oral a caçadors o pescadors és tan fonamental. Per un lloc tenim el Cegall de Mosson Guillem, que és un au molt característica dels salobrars i aigües poc profundes i molt cridaner, per això en altres indrets li diuen Avisador. D’altra tenim la Moixeta, coneguda en els llibres com a Arpella, i aquí el seu nom és clavat al seu comportament pre-nupcial. De cop, pels voltants de març, sents uns miulos que recorden un moixet i cercant cercant arribes a aixecar el cap al cel i veus molt amunt a la Moixeta que volta i volta emetent aquests miulos

I finalment no podem deixar d’esmentar la Queca - que no Bitó-  coneguda per la gent de la comarca com a Por de sa Bufera i és que el seu cant recorda un so greu com de bufar dins una botella, i és en els crepuscles quan més es sent. En castellà el seu nom de Avetoro ens diu que també s’assembla de lluny al bramul d’un brau.

 

Robant les paraules a Miquel Àngel, “preparau-vos per assaborir paraules i pronúncies que destaparan, de ben segur, una veritable festa dels sentits i de la memòria”.

Sa Pobla, 18 de gener de 2018.

(Extracte de la presentació que vaig fer del llibre de Miquel Àngel Tortell a Sa Pobla)


CANÇONETES TROBADES AQUÍ I ALLÀ


El magnífic CORPUS DE TOPONÍMIA DE MALLORCA (Josep Mascaró Passarius 1962-63, Gràfiques Miramar, Palma) conté una gran quantitat de cançonetes lligades a topónims, d'altres a feines o motius diversos.

 

Aquí en van unes quantes:

 

         “ En  esser a Ca Na Bassera

vos girareu de d’allà

 i veureu es Colombar,

Ca’n Vaume i S’Albufera

lo mateix que Ca’n Bossera

           que està confrontant amb mar” VOL.II 1237, 184

 

......................................................

 

“Ara som a n’es Gorg Blau

des terme de s’Albufera

¿No et recorda quin temps era

que jo era marinera

 i tu patró de la nau?” (VOL.III)

 

.......................................................... 

 

TONADA DE L’ESPADAR

“Mala vida s’espadar

Ja ho diu sa meva mareta

Tot el dia ha d’estar dreta

Amb s’espadella en sa mà.”

 

....................................................

 

“Es cànyom de Son Salat

Ha rebentat en calcigues,

Per ses rels té margalides 

I tot ha quedat mascarat”. (VOL-IV)



Ex-libris o segell de Lee La Trobe Bateman