CRÒNIQUES LITERÀRIES

OBRES RELACIONADES AMB S'ALBUFERA


Tot i no comptar amb una extensa biblioteca d'obres dedicades a s'Albufera o ambientades en ella, tenim així mateix algunes joies que volem compartir.

També aquest és un exercici de recerca que esperem doni fruits en forma de narrativa o assaig desconeguts pel qui maneja aquesta plataforma.

Una altra font literària té a veure amb els viatgers del XIX, que passaren per s’Albufera i deixaren en les seves obres les impressions sobre aquell espai en el que no era convenient demorar-s’hi massa.

D'altra banda tenim una bona mostra d’escrits de tota casta recollits en la premsa antiga i molt especialment en diverses revistes, entre d’elles la que més va treballar per difondre notícies i dades de s’Albufera, la revista Sa Marjal de Sa Pobla, de la que aquí intentarem reproduir tots aquells articles que més relació tenen amb s’Albufera.

 

Des d'aquí convidam a qui sàpiga de l'existència de publicacions que d'una o altra manera tinguin relació amb s'Albufera, a compartir la informació a través d’aquesta web.



Descarga
El parto del monte en las cercanías de la Albufera
Biblioteca March. Fundació Bartolomé March
el parto del monte.pdf
Documento Adobe Acrobat 855.7 KB

Volem destacar l'aportació que al debat sobre l'aprofitament dels recursos naturals de s'Albufera, tingué sens dubte aquesta publicació anònima satírica, crítica il·lustrada de les pràctiques feudals presents a s'Albufera fins a la segona meitat del XIX. Càustica ironia pels resultats reals - riduculus mus - de les aspiracions i expectatives creades en torn als decrets de les Corts de Cadis que abolien privilegis exclusius i privatius, de vassallatje i de jurisdicció.

La peça anònima no pot amagar una il·lustrada i brillant ploma molt crítica amb l'statu quo, al menys en aquesta la nostra illa i en un territori on sempre havien dominat i dominarien grans senyors.


Tardanies, Joan Rosselló de Son Fortesa

Joan Rosselló de Son Fortesa (1854-1935), publica un recull de narrativa curta el 1914, amb el nom de Tardanies, dels quals destaca entre tots Lluita de Braus,, una extraordinària narració, o novel·la curta, de no més d'una una trentena i escaig de pàgines. 

Allà en Pere Gamba hi fa de bover i el patró Boga i la seva filla Llissa hi tenen la pesquera. La tragèdia transcorre entre els "estanys...d'aigües immòbils i estantisses" i en un ambient "vessós..d'aire calent i gruixat, amb rastres de baf de cadàver".

La descripció dels paisatges ens demostra que Joan Rosselló de Son Fortesa coneixía bé aquells paratges (no de bades son pare havia tengut llogada s'Albufera) i la seva és una prosa que permet ensumar les olors i sentir aquella tebior del sol de matí.

A Tardanies un altre dels relats curts de l'aplec també s'entreten amb s'Albufera;  es tracta de La Badia Llevantina, on els personatges fan una excursió vorejant estanys i canals i tornam a veure una descripció molt viva de s'Albufera del seu temps, fa més d'un segle.

 

 


Pere Perelló Payeres. La presència anglesa a la Gran Albufera del Nord de Mallorca

L'obra de Pere Perelló ha estat per a mi un descobriment molt grat.

La seva tasca de recerca és inmensa i els resultats estan a la vista en aquest llibre encisador.

La narrativa i perspectives que aplica Pere per descobrir-nos els protagonistes del seu llibre i de la història de s'Albufera, combinen el rigor de la recerca amb la tècnica depurada de la seva escriptura. 

El treball d’en Pere hi afegeix al relat històric aquesta suggerent reconstrucció amb grans dosi d’imaginació i bellesa narrativa.

Pere Perelló ens ha oferit un ample ventall de personatges i d'històries que ens donen una projecció exponencial per a la recerca d'informació.

Feia molts anys que no teníem l'ocasió d'assaborir una lectura fresca i suggerent del relat històric de s'Albufera.

  


Revista Sa Marjal, 1909-1928

Amb la reimpressió facsímil de Sa Marjal, l’any 1990, l’Ajuntament de Sa Pobla va recuperar de l’hemeroteca un llegat molt valuós, la revista que recull els esdeveniments quotidians de la vida d’un poble.

 

Posar en mans de la gent una obra tan vasta i que romania només en arxius per a consulta d’investigadors, es una gesta que cal aplaudir i  felicitar.

 

Aquesta edició facsímil de Sa Marjal recull tots els toms i volums de l’any 1909 al 1928, “...crònica, no sempre imparcial, de devuit anys de vida poblera. És arxiu d’articles històrics, uns, quasi exemplars, altres no gaire fiables. I és cabdell de referències costumistes i anecdòtiques, assaigs sobre arqueologia i articles monogràfics i apunts biogràfics. Són pàgines i pàgines redactades en llenguatge planer i sucós, com retalls d’una conversa antiga, engrescadors i amiga”, com diu Alexandre Ballester en el pròleg.

 

Una part d’aquests articles històrics i monogràfics tracten de s’Albufera des de totes les vessants: història, toponímia, etnològica, naturalística i anecdòtica també. D'aquestes pàgines dedicades a s’Albufera, si que podem dir en general que són bastant fiables pel que fa als fets històrics i a les dades geogràfiques, toponímiques i naturalístiques.

 

 

En la subpàgina dedicada a Sa Marjal, trobaràs una reproducció dels articles més rellevants relacionats amb s’Albufera.

Així com poguem, anirem transcrivint cròniques i articles de Sa Marjal, i altres notes d'interès pel que fa a s'Albufera, que en el decurs dels devuit anys en què es mantingué l'edició de Sa Marjal, sortiren publicades a les seves pàgines. Ho trobareu a la subpàgina Revista Sa Marjal. Ho trobareu a la subpàgina següent.


Damià Duran Jaume, Producció i crisi arrossera de sa Pobla i Muro

En aquesta obra Damià Duran Jaume analitza amb detall i profusió d’informació documentada, el que fou un dels cultius més característics de la comarca albuferera, l’arròs.

Primerament fou un experiment empresarial iniciat el 1901 i en aquells moments i fins a 1908 s’Albufera fou explotada “com a latifundi i mitjançant planificació agronòmica”, tal com ho havien encetat 30 anys enrere els anglesos.

Per motius que ben bé s’expliquen en aquest llibre, es va abandonar l’explotació i el cultiu de l’arròs en gran escala el 1908. Es manegen distintes xifres de la superfície explotada, des de les 1042 ha previstes per al cultiu de l’arròs, a les 319 ha que podrien haver estat; i de les 842 persones a sou de l’empresa, a les 260 segons algunes fonts.

En qualsevol cas, aquesta fallida empresarial va ser l’oportunitat per als pagesos de sa Pobla i Muro, que amb l’experiència assolida provaren de fer-ho per compte propi, des de la mínima expressió de minifundisme (les veles), llogant les parcel·les als Torrella o comprant trossos de la perifèria de s’Albufera (a la part alta de la Síquia dels Polls). Des de 1908 a 1946 es calcula que es conraren unes 194 ha cada any. Després va començar la depressió del conreu de l'arròs.

En aquest llibre també aprenem del lèxic albuferer recollit pel seu autor: gavelles, guaixos, baleigs, pallús, manades, rampaina, aixadell, taulell, boquera...i ens podem fer una idea molt precisa de l’estructura i distribució de les veles i taulells, gràcies a la informació gràfica que ho il·lustra.


Josep Obrador Socies. MARGINALIA, Marjals de Huyalfas (Sa Pobla)

 

 A Sa Pobla l'origen, els orígens, sempre són a s’Albufera; i en aquesta obra, tot i no estar-hi dedicada, s’Albufera sempre hi és present de forma omnímode.

El resultat de l'esforç secular de tot un poble per aconseguir arrabassar terrenys als prats inundats fou sa Marjal o marginalia, en llatí vulgar com comenta el P. Obrador.

En aquesta obra trobam molta documentació que directa o indirectament ens dóna informació valuosa sobre aspectes relacionats amb s'Albufera i amb tota la cultura que l'envolta.

També i sobretot trobam molt referències a fets històrics: plets dels jurats de Sa Pobla per mantenir els drets de pasturatge a la zona comunal o patrimoni reial, el superxant, que tantes vegades trobam en documents històrics i que suposava el mode de vida i supervivència de molta de la gent que no disposava de terres pròpies; també coneixem aquí els fets de les germanies succeïdes en els camps de la Marjal.

També hi trobam el Mapa de les Marjals de Bonaventura Serra, del qual en feim una descripció en l'apartat de cartografia històrica, i un recull de fotografies, una de les quals, de J. Mascaró Passarius il·lustra a la perfecció la tan esmentada tasca de segar i transportar bagatge amb els barquets d'Albufera.

 



VIATGERS, CIENTÍFICS, ERUDITS...

El segle XIX principalment és el segle de la descoberta de les" Illes Oblidades", per part de viatgers estrangers que, o bé de passada, o bé perquè recalaren en aquest racó de la Mediterrània, deixaren reflectides les seves impressions a la seva obra, en molts casos diaris de viatge. Era el boom de la literatura de viatges.

El tercer terç del XIX és el que concentra major nombre d'obres publicades en aquest sentit i això coincidí amb el moment de les obres de dessecació de s'Albufera i en el de màxim esplendor de la New Majorca Land Company. Per això mateix no és estrany trobar referències directes o indirectes als anglesos de s'Albufera. En part devia ser obligat i desitjat visitar compatriotes en un lloc tan remot i retrobar-se per un moments amb els luxes de la refinada hospitalitat de Dona Beatriu.

Hi hagué altres visitants il·lustres que deixaren l'empremta del seu pas per s'Albufera en forma de treballs, escrits, fotografies o dibuixos, com són els casos de André Grasset de Saint Saveur (presumpte espia de Napoleon),  Pagenstecher, Wood, J. de Berard, P. d'Alcantara Peña...

Menció apart mereix l'Arxiduc Lluís Salvador, el qual encarna totes les categories esmentades, des de viatger a erudit i científic, escriptor o dibuixant. L'Arxiduc mantingué diversos contactes amb aquests anglesos i com no podia ser d'altra manera, deixà constància a la seva magna obra Die Balearen, de diversa informació sobre s'Albufera.


CHARLES WILLIAM WOOD


En sengles viatges a Mallorca, el primer a la tardor de 1886 i el segon a la primavera de 1887, Charles Wood, editor anglès i membre de la Reial Societat Geogràfica de Londres, visita Mallorca i deixà constància en el seu llibre Letters from Majorca, de les seves visites a distints indrets de l'illa i de la relació amb distintes persones, entre les quals hem de destacar evidentment, el matrimoni Bateman. Wood s'allotjaria a la casa que els Bateman tenien al Terreno.

En una recepció al Consolat anglès, Lee La Trobe Bateman convida a Wood a realitzar una visita a s'Albufera. 

Com es pot deduïr fàcilment de les seves paraules, Wood conegué el moment de màxim esplendor de la finca agrícola de s'Albufera i per això resulta un testimoni únic que retrata un moment molt poc documentat i esvaït.

A Alcúdia diu que fan fotografies, que després es reprodueixen en gravats. En aquesta edició hi ha un gravat de s'Albufera fet des del Camí d'emmig, amb la Siurana a l'esquerra i el Gran Canal a la dreta; al fons el Pont de sa Roca i darrera la silueta de la xemeneia de les instal·lacions hidràuliques per a la dessecació. ¡Quina sorpresa no seria trobar-nen més de fotografies fetes en aquella excursió!

"Yo me senté ante una ventana abierta, contemplando la hermosura del mundo, y escuchando el rumor lejano de las hojas, tan parecido al sonido del mar, mirando el reflejo de los árboles y los curvados juncos sobre el ancho canal que se perdía a lo lejos, hacía la izquierda, admirando el ancho y bien trazado camino que corría a su lado, con su larga hilera de graciosos árboles, que lo hacía semejante a la avenida de un parque.

Era un cuadro tan sorprendente, tan distinto a cualquier otro lugar de Mallorca, que retratarlo constituía una necesidad. Como de costumbre, le mando el resultado. Puede ver en último término el edificio donde está la maquinaria de la Albufera, con su gran noria, siempre en movimiento para regar."

CARTES DES DE MALLORCA

Es tracta d'un recull de cartes enviades des de Mallorca  a la seva germana Ellen Mary, i editades en format llibre del gènere epistolar, en el qual fa una descripció de les seves excursions per l'illa i dels succesos i personatges que té ocasió de conèixer.

 

Aquí reproduïm l'extracte dels passatges que tracten o tenen relació amb els Bateman i la seva visita a s'Albufera.

 

" Mr. y Mrs. Lee La Trobe Bateman vinieron desde El Terreno a tomar el té con nosotros y a pasar la tarde...Pasamos una tarde muy agradable con Mr. y Mrs. Bateman, y al reunírsenos el Cónsul, la colonia británica se encontró unida bajo el mismo techo."

"Cruzamos el pintoresco barrio de Santa Catalina, y rodeamos el Terreno, donde se levanta la encantadora casa de Mr. y Mrs. Lee Bateman, entre las frondas del Castillo de Bellver. Nada puede ser tan hermoso como esta vista de la tierra y el mar."

"Mr. Bateman vino desde el Terreno y unió sus súplicas a las mías. Le propuso a A. que fuera a El Terreno a que le cuidaran; allí el aire es fresco y las vistas muy hermosas..."

" Cuando, hacia las cuatro, me fuí al Consulado, - donde aquella tarde había recepción - el doctor todavía no había aparecido.

Las habitaciones estaban casi llenas de un público bien vestido. Por lo visto se habían congregado las personas de rango, y las que seguían la moda en Palma.../... No necesito decirle que aquel día Mrs. Bateman se hacía notar como la única dama inglesa de la reunión, y la única realmente bien vestida. Después de todo, no hay mujer en el mundo que sepa vesirse tan bien como una dama inglesa.

Mr. Bateman me había preguntado sobre la salud de A., y yo le conté que el doctor aún no había aparecido, informándole a la vez de la proposición de M. (el cònsul anglès que els havía convidat a la seva residència del Terreno) Por mi parte, le dije, creo que no puedo hacer tal cosa. Sería una invasión, y Bárbara se rebelaría... Está usted en lo cierto, -respondió Mr. Bateman-. Creo que sería una irrupción sobre el Consulado. Me marcho mañana a la Albufera a pasar allí cuatro días. Es una parte de la isla que usted no ha visto aún, y si me acompañara, sería para mi un gran placer. Entretanto, A. podría venirse aquí...y si A. no se siente bien del todo aún usted podría venirse con nosotros a El Terreno.

Fué sumamente amable, y como su invitación era auténtica, la convirtió en algo más aceptable aún. Le prometí acompañarle a la Albufera... Mañana, si se encuentra mejor y puede moverse se trasladará al Consulado, en tanto Mr. Bateman y yo iremos a la Albufera."

"Llegaron el día y la hora de mi cita con Mr. Bateman...Y, una vez más, me encontré en la única línea férrea que se ha construido en Mallorca. Es lenta, segura, y los accidentes son desconocidos en ella.

Hacía un calor espantoso, pero como Mr. Bateman hace este viaje una vez por semana, tiene siempre un departamento reservado, así que nuestro viaje fue todo lo agradable que las circunstancias lo permitían.

Llegamos a La Puebla, y en seguida fuimos hacia la casa de Mr. Bateman, situada en una de las calles de la pequeña ciudad. En tal ocasión, estuve sentado más cómodamente que nunca lo había estado, tanto en el señorial birlocho como en cualquier otro "karravaki" (carruatge) mallorquín.

La casa es pintoresca y hermosa. Mr. y Mrs. Lee Bateman la reformaron con suma y artística destreza. Al entrar, bajo una galería abovedada, nos encontramos con Rosa, a quien quiero que conozca. Su papel es aquí muy importante; es la cocinera y ama de llaves de Mr. Bateman. Lleva un nombre bonito, pero no es ni joven ni hermosa. Es rara, con períodos de excentricidad que crecen y menguan. Con la luna llena y la luna nueva, sus originalidades alcanzan su apogeo.

Pese a todo ello, pude comprobar que Rosa tenía excelentes cualidades. Se me dijo que era la fidelidad misma, y pude comprobar que era muy buena cocinera.

Al día siguiente salimos hacia la Albufera, una propiedad de seis o siete mil acres, pertenecientes a Mr. Bateman, prácticamente surgida de la ciénaga. Se drenó, se cultivó, y ahora es una finca fértil y hermosa.

Pasamos por Alcudia, y de nuevo me encantó su raro matiz ambarino, que le da un aspecto tan oriental. Hicimos fotografías, y como yo me había olvidado del tornillo, Mr. Bateman me ayudó, sosteniendo firmemente la máquina sobre el trípode.

Estuvimos caminando por las murallas exteriores, y no tuvimos que pedirle permiso a nadie; eran propiedad de Mr. Bateman, con poder absoluto para derribarlas o conservarlas, restaurarlas o hacer con ellas lo que se le antojara. Hubiera sido un crimen tocarlas. Son hermosas tal como están, con una belleza que he encontrado pocas veces en parecidas piedras..." (1)

" El coche había venido a recogernos. Volvimos la espalda a Alcudia, dirigiéndonos rápidamente hacia la Albufera.

Era una nueva experiencia, la única de esta clase que puede encontrarse en Mallorca. La Albufera no era antes más que un gran pantano, improductivo y sin cultivar. Ahora es un territorio fértil y próspero, que llega a dar hasta tres cosechas al año. Un completo y esmerado sistema de riego se ha llevado a cabo, se han construido excelentes caminos, hay canales que cruzan la finca, e inmensas máquinas trabajando. Y todo esto ha sido obra de la pericia y la energia de Mr. La Trobe Bateman, el padre de Mr. Lee Bateman, con quien estaba ahora recorriendo la Albufera.

Una de las primeras cosas que visitamos fue una casa, baja y larga, dedicada anteriormente a cosas muy distintas de aquellas para las cuales servía en la actualidad. Su gran jardín, espléndidamente cultivado, lleno de frutales y plantas, proveía la mesa de Mr. Bateman en el Terreno. Frente a la casa había un moral, cuya fruta, por desgracia estaba verde aún. Cientos de morales crecían frente a la casa, y su fruta, que se enviaba al mercado de Palma, era muy apreciada.

Entramos en la casa, y subimos al piso superior. Me encontré con algo muy extraño, ya que, en mis ocasionales visitas al sur de Francia, donde abundan tales criaturas, nunca había tenido la ocasión de encontrármelas.

El suelo estaba cubierto por lo que parecían millones de gusanos de seda, grandes, gordos y blancos. Algunos de ellos estaban comiendo hojas de morera, y otros ya estaban metidos en su capullo.

La mujer que nos acompañaba era muy chiquitina, tan morena como una gitana. Sus movimientos eran sumamente agudos, y parecía tan interesada por los gusanos de seda, como si también ella hubiera venido al mundo envuelta en un capullo.

Era un ser muy curioso y pintoresco, y hablaba sin tregua; pero su lenguaje era como un libro sellado para mi. Menos mal que Mr. Bateman la entendía, y podía hablar por los dos. Parecía terriblemente acongojada. Cuando descubrimos la causa de su disgusto también nos apenamos. Habían desaparecido muchos de los gusanos; seguramente una rata, o varias ratas, se los habían comido.

No me entristeció en absoluto dejar a los gusanos de seda a cargo de su guardiana. Su voz me perseguía; me persigue aún.

Era más agradable estar en el jardín - donde había un bancal de fresas, rojas y maduras, bajo las moreras - donde todos los frutos del sur florecían a su tiempo debido, y donde los grandes magnolios, bajo cuyo follaje nos resguardamos del sol de mediodía, ostentaban sus flores espléndidas, de gran tamaño, cuyo delicioso perfume llenaba el aire.

Era un día intensamente caluroso, sin el menor asomo de brisa, sin una nube en el cielo, que era una bóveda de  un azul intenso. Hacía más de tres meses que no llovía, y la tierra estaba muy recalentada por el sol.

Pasamos la mañana inspeccionando la finca, admirando la magnífica cosecha, oyendo el murmullo de los juncos, el croar de una multitud de ranas, cuyas voces no resultaban desagradables. En la finca había grandes cañas que crecen en los canales, en los diques y en cualquier sitio húmedo. Si se montaran las fábricas adecuadas, todas estas cañas podrían convertirse en papel, y constituir una considerable fuente de riqueza.

En estos diques y pantanos hay mucha caza, que es ocasión de un agradable deporte invernal..."

" A mediodía fuimos a las oficinas y despachos de la Albufera. Allí almorzamos, y conocí a un nuevo <cordon bleu>, un cocinero nato, que nos sirvió verdaderas delicadezas y suculencias tales como un guisado de anguilas que nadie podría mejorar. En los canales abundan las anguilas, y en cualquier época pueden pescarse gran cantidad de ellas.

Pasamos las dos horas más calurosas del día al abrigo de la fresca y pintoresca oficina. Las puertas y las ventanas estaban abiertas, dejando pasar una refrigerante brisa que abanicaba nuestras frentes, casi febriles. Era un delicioso descanso tras el almuerzo, el auténtico <dolce far niente> del soleado sur.

Pero solamente era yo quien se sentía perezoso. Mr. Bateman se sentó tras una mesa a escribir cartas, examinar planos, y a concretar detalles con sus gentes. Yo me senté ante una ventana abierta, contemplando la hermosura del mundo, y escuchando el rumor lejano de las hojas, tan parecido al sonido del mar, mirando el reflejo de los árboles y los curvados juncos sobre el ancho canal que se perdía a lo lejos, hacía la izquierda, admirando el ancho y bien trazado camino que corría a su lado, con su larga hilera de graciosos árboles, que lo hacía semejante a la avenida de un parque.

Era un cuadro tan sorprendente, tan distinto a cualquier otro lugar de Mallorca, que retratarlo constituía una necesidad. Como de costumbre, le mando el resultado. Puede ver en último término el edificio donde está la maquinaria de la Albufera, con su gran noria, siempre en movimiento para regar.

Luego pasamos junto a un grupo de hombres que se encontraban en el pequeño canal de la derecha. Estaban desnudos, metidos en el agua hasta la cintura, con una piel tan atezada como la de los hombres que viven mucho más allá del este de esta pequeña isla. Trabajaban en la limpieza del canal, y a juzgar por sus lentos avances, su tarea debía ser bastante dura. Siempre hay trabajo en la Albufera, y en cuanto se termina con un dique o con un canal, hay que empezar inmediatamente con otro.

Como verá, dirigir, controlar y supervisar una finca así, es un trabajo que llena la vida, algo incesante, y en que se necesita gran cantidad de buen juicio y discernimiento, aparte de que los mallorquines son un pueblo muy particular. Se requiere un gran tacto para tratar con ellos, una mano segura, una gran firmeza, y unos decididos propósitos. Y más que nada es necesario adquirir ante ellos la fama de ser infalible, ante la cual se inclinaran en una especie de respetuoso homenaje.

Aquella noche fui testigo de algo divertido y extraño en las oficinas de La Puebla.

Nuestro atareado día había acabado. Rosa, como si quisiera hacerse perdonar sus anteriores excentricidades, había puesto de relieve sus aptitudes culinarias, a las cuales habíamos hecho honor. Su amo la alabó como es debido.

Poco después de las nueve llegaros algunos hombres a pagar lo que debían para el riego; eran pequeños propietarios que cultivaban una reducida porción de tierra. Iban entrando de uno en uno. Dos o tres se quedaron en la parte trasera del edificio, pero la mayor parte permaneció en el patio o en las escaleras, esperando a que les llegara el turno.

Había sido un tanto dificil enseñarles a comportarse debidamente. Al principio no tenían ni la menor idea de que se debía honrar y respetar a quien era merecedor de ello. Hubieran entrado en la casa con el sombrero puesto, con sus pipas o sus cigarros en la boca, colocándose en un plano de igualdad, sentándose y ofreciéndole tabaco a uno. En tales casos, al hacer a un lado la doctrina de dar al César lo que es del César, se adquiere un tono de ofensiva igualdad.

Pero todo aquello pasó. Esta noche, sus modales eran tan irreprochables como originales sus vestidos. Para empezar, llevaban la camisa sobre los pantalones. Esta es la moda de aquí, y si alguno de ellos llevara la camisa como suele llevarse en un país cristiano, se consideraría que no iba decentemente vestido.

Cada hombre iba avanzando al tocarle el turno. Quienes llevaban sus sombreros puestos se los quitaban; pero a quienes llevaban puesto un pañuelo atado a la cabeza, no se les decía nada. Parece que es una señal de distinción, algo así como la coleta de un chino.

Sentado a una mesa había un empleado que recibía y contaba el dinero que se le entregaba. Otro empleado, detrás de otra, iba asentando las cantidades recibidas. Había quien lo pagaba todo en monedas de cobre, y no envidié las manos a través de las cuales habían pasado. Por lo general, la suma estaba metida en un pañuelo, que se desataba ante el empleado y se vertía sobre la mesa. A veces estaba atada en una esquina de la camisa; de seguro debía de ser de aquellos entre cuyas pertenencias no había pañuelos. Como consecuencia, algunas veces había que llevar al banco un saco de monedas de cobre tan grande como un saco de trigo.

Aquellos hombres tenían unas caras muy peculiares. Unos pocos iban bien parecidos, pero la mayoría eran repelentes; y después de todo ¿qué se podía esperar? ¿Cúal hubiera podido ser el resultado de un bajo nacimiento, un ambiente mísero, unas vidas duras, con escasa comida? Aquí un hombre de cincuenta años está encorvado y arrugado como uno de ochenta, y uno de setenta parece directamente salido del arca de Noé.

Entretanto, el sonido de una música, discordante, salvaje y lejana llegó hasta nosotros. La gente que había en la calle empezó a correr. ¿Qué podría ocurrir en aquella ciudad durmiente, sin vida apenas?

Mr. Bateman preguntó a los empleados. Contestaron que era un entierro. Aquella misma mañana había muerto de tisis un muchacho de veinte años y lo iban a enterrar. Es de costumbre en Mallorca enterrar a los muertos unas doce horas después de su fallecimiento. Muchas veces se hace de noche, colocando el ataúd en tierra, sencillamente, y al día siguiente se celebra la inhumación.

Salí a ver el paso del cortejo: Era algo muy extraño, salvaje y melancólico.

Algunos jóvenes, probablemente amigos del difunto, llevaban en hombros el ataúd. Ante el féretro iban los músicos tocando de la manera más discordante y horrible que imaginarse pueda. Era algo increible. El hecho era ya bastante triste en sí, pero ellos lo hacían insoportable. No puedo siquiera imaginar cómo lo resistían los familiares del difunto.

Cada pocas yardas se detenían; durante unos momentos reinaba un silencio total, tras el cual, la música  y el cortejo fúnebre seguían adelante con renovado vigor. Pararon largo rato ante la puerta de la casa donde el joven había vivido, diez minutos por lo menos, mientras los agudos chillidos de los músicos parecían poder conmover a las mismas piedras de la calle, y hacerlas chillar también.

Seguían al ataúd una gran multitud de enlutados, que andaban de dos en dos. Llevaban teas de madera de pino encendidas y esparcían por el suelo ramas de ciprés. El aire estaba repleto de llamas, de humo, y del sofocante olor de la madera ardiendo; el resplandor de las antorchas llenaba la calle de luces y sombras, que trepaban por las fachadas de las casas, lanzando destellos en las ventanas, mientras las encendidas teas iban marcando la ruta.

Parecía un cuadro encantado. Había en aquello algo de bárbaro, salvaje y primitivo; algo más pagano que cristiano. Las llamas distorsionaban los rostros de los que portaban las antorchas, jugando y danzando sobre ellos, convirtiéndoles en seres pertenecientes a un mundo desvanecido.

Jamás había visto una procesión más melancólica ni más extraña. No la seguí hasta el cementerio, me limité a contemplarla a su paso ante la oficina, mientras el último hombre entregaba el dinero que debía por el riego. Así es la vida. Para un hombre todo ha terminado, en tanto sus vecinos siguen ocupados en sus habituales tareas, luchando por seguir adelante. ¡Por dura que sea la lucha, nadie desea llegar al fin!

A la mañana siguiente, que es hoy, fui yo solo a Pollensa, uno de los más pintorescos pueblos de Mallorca. Mr. Bateman no podía acompañarme. Era nuestro último día aquí, y cada uno de nosotros siguió su camino."

 

 (1) Segons nota de l'editor: les murades d'Alcudia, com a Monument Històric Artístic no va pertàner mai a cap particular, encara que abans de l'època de l'aparició de la 1ª edició d'aquest llibre es va témer per la seva conservació, ja que el Ministeri de la Guerra les transferí a la Hisenda Pública perquè procedís a la seva venda, cosa que no va arribar a realitzar-se. 


L'ARXIDUC LLUÍS SALVADOR D'ÀUSTRIA


A la seva magna obra Die Balearen, l'Arxiduc fa menció en distints capítols de qüestions relacionades amb s'Albufera, des de les descripcions geogràfiques, inclosos diversos plànols, aspectes etnogràfics i fins i tot informació sobre exportacions a través dels moviments portuaris que poden donar llum a alguns dels interrogants que ens planteja la implantació de la New Majorca Land Company.

A continuació intentarem reproduir allò que té relació amb s'Albufera i que apareix als distints toms de què es compon el Die Balearen;  mirarem de contrastar i si pot ser comparar aquestes descripcions i dibuixos amb el que nosaltres coneixem de s'Albufera. A les pàgines 499 i 503 respectivament es reprodueixen 2 plànols, el primer dels quals és una còpia del mapa de l'Enginyer López i l'altre, datat el 1867 és molt interessant com a document històric per poder estudiar el seguiment en la transformació d'aquells espai. Ambdós plànols els hem afegit a l'apartat de HISTÒRIA>CARTOGRAFIA HISTÒRICA>MAPES, PLÀNOLS.


Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. TERCER VOLUM. MALLORCA (PART GENERAL)

Pàg. 38. " Els jornals a Mallorca no són en general molt alts; varien segons el sexe, el lloc, l'època de l'any i la classe de feina...Les condicions locals de sa Pobla i dels pobles del voltant sotmesos a les mateixes influències climàtiques i a les mateixes condicions del sòl fan que els jornals augmentin bastant. Aquí es paguen per les feines ordinàries 8 sous (1,40 francs); per la feina de trencar, és a dir, d'esquerdar el cànem, 15-18 sous (2,63-3,15 francs), i per llaurar a les marjals 12-15 sous (2,10-2,63 francs), i sempre mantenguts, és a dir, amb el menjar. Els que trenquen cànem i els que llauren a les marjals reben a més, a part del menjar, un quartó de vi cada dia."

 

Pp.42 a 47: Conjunt de taules a les  què es computen les deu possessions més grans de cada municipi, amb la indicació del nom i adreça del propietari. És un document molt interessant pel que fa a s'Albufera, ja que ens planteja un dubte en torn a la titularitat en la propietat de s'Albufera, que com a tal no apareix en el llistat. Si no anem malament l'edició original és de 1880 a Leipzig. Potser les dades corresponguin a 1876 o uns anys posteriors. En aquest cas ens sorpren que no aparegui enlloc la New Majorca Land Company com a propietària de la major part de les 2000 ha dessecades. En aquells anys encara no havia començat el plet per part de Joaquim Gual de Torrella en nom de la seva dona Mª de la Concepció Villalonga, propietària de la finca de Son Sant Martí. Nombrosos documents així ho avalen. Com és per tant que apareix la finca de Son Sant Martí amb 1092 ha, propietat d'hereus de Marià Villalonga, i no apareix cap menció a s'Albufera? Podria ser també que aquestes dades fossin anteriors a 1871, any en el qual se li atorga la propietat de les terres dessecades a la New Majorca Land Company?

La columna de la dreta correspon a la distància en km de la finca respecte a la població principal del districte. La columna a l'esquerra d'aquesta són les hectàrees de superfície de la finca i la de l'esquerra d'aquesta, la població de residència del propietari, 13 dels quals resideixen a Palma, 2 a Alcúdia, 4 a Sa Pobla, 4 a Muro, etc.


El dia 1 d'agost de 1863 es publica un edicte, per part del Govern que diuEmpezadas el dia 28 de abril último las Obras de desecación de la Albufera de Alcudia, y siendo necesario proceder a la espropiación de los terrenos necesarios al efecto; se publica a continuación la nómina de los propietarios de los prados inundados comprendidos en la zona y la demarcación de los mismos, á fin de que puedan los interesados hacer las reclamaciones que crean oportunas en el plazo improrrogable de 10 dias. Palma 1º agosto 1863.= El Marques de Ulagares.

Nómina de los propietarios de los prados inundados, comprendidos en la zona de espropiación.

Prados llamados del Rey.= S.M. La Reina (q.D.g.) y en su representación el Sr. Baile del Real Patrimonio.

Prados del predio Son San Juan.= Señor D. Francisco Sancho y Pujol, notario Vecino de Palma.

Prados de Son Serra.= Sr. D. Rafael Serra, vecino de Muro.

Prados de Son San Marti.= Sr. Don Mariano Villalonga y Togores, propietario, vecino de Palma.

Prados del Pla del Pinar.= Sr. D. Felipe I. De Agüera, vecino de Alcudia.

Prados del predio de la Albufera.= Señores D. Felipe I. De Agüera y D. Juan Nogués, este vecino de Palma.

Prados de Son Carbonell.= Sra. Doña Mariana de Asprer y en la actualidad don Mateo Omar vecino de Alaró.

Prados de Son Mieras.= Sras. De Amer y en su representación D. Claudio Marcel, vecino de Palma.

Prados de Son March.= Sr. D. Antonio Montis, Marques de la Bastida vecino de Palma.

Prados de Son Claret.= Sr. D. Joaquín Ramis, propietario vecino de Palma.

Prados de Son Morey.= Sra. Dª Margarita Frontera de Ferragut y en su representación su marido D. Mateo Ferragut, comerciante vecino de Palma.

 

En aquesta relació de propietaris tenim d'una banda la finca de Son Sant Martí, propietat de Marià Villalonga i de l'altra el Pla del Pinar i Predi de s'Albufera, també conegut com a Gran Albufera, propietat ambdúes de Felipe de Agüera. Això era l'any d'inici de les obres per part de la New Majorca Land Company, el 1863.



Les autèntiques Balears. VOLUM CINQUÈ. PRIMERA PART. MALLORCA III.

TOM V, pp. 473 a 505 " A mà esquerra, sobre els turons bastant allunyats, als quals els cims grisos de la serra serveixen de rerefons, s'eleva la casa més gran de la possessió de Son Cladera, propietat de la família Socies de Palma. A la dreta de la carretera hi ha extenses vinyes joves que li pertanyen. Des de l'altell situat més enllà de Son Cladera, que hom anomena simplement sa Rota, i sobretot des del punt que està tot just per damunt de la casa, que es diu es Mirador, hom gaudeix d'una esplèndida vista del pla. A mà esquerra es veu s'Obac, al darrera Formentor, dominat pels dos pujols que encasten la carretera d'Alcúdia. Més enllà s'albira l'ull de s'Albufera amb el canal gros, el distant Bec de Ferrutx i la plana coberta de pobles fins a Randa i el Puig d'Inca.../... Si hom deixa que la vista vagaregi per la planúria, descobreix els aiguamolls de s'Albufera i la vila solitària de Sa Pobla../... Deixant la planúria de s'Albufera a l'esquena i girant en direcció nord-oest, hom arriba a una vall bastant ampla, la bona terra de la qual esta plantada amb figueres i ocupada per algunes cases aïllades d'un sol aiguavés. Els pendissos d'aquesta vall estan formats a mà dreta pel grup aïllat de pujols de Sant Martí, format per diverses cúpules, el qual separa la vall, i per tant també la carretera, de l'aiguamoll de s'Albufera.../... En sortir de la vall, deixam a mà esquerra un camí que va a s'Albufera, per la vasta planúria de la qual la vista s'escampa sense obstacles."

"Alcúdia, la segona ciutat de Mallorca, llevat del nom de ciutat, ha conservat poc del seu antic esplendor.../...Però malgrat que la ciutat és poc atractiva i la malària, que des de la dessecació de s'Albufera ha disminuït molt, encara que no ha desaparegut del tot, constituint el principal obstable per al seu desenvolupament..."

"Però encara hi ha una altra porta, la porta Nova, que es va obrir l'any 1866 per millor comoditat de la població arran de les obres que es feien a s'Albufera. A poques passes fora d'aquesta porta està la bella casa del senyor Anguera, moderna i dotada d'un jardí al qual, com que està enmig de roques de marès, s'hi ha hagut de transportar la terra." (Felip d'Anguera fou un dels propietaris de s'Albufera just abans de l'arribada dels anglesos)

 " Davant l'indret on hi havia l'antiga Pollentia, s'estén cap al sud una extensa planúria perfecta, que voreja gran part de la badia d'Alcúdia i en direcció a l'est s'expandeix més enllà de Sa Pobla, mentre que al nord s'arramba al grup aïllat de turons del puig de Sant Martí i del puig de Son Fe. Aquesta planúria forma enmig un aiguamoll molt extens, el més gran de l'illa, anomenat s'Albufera Major, que només dunes d'arena, ara més altes ara més baixes, separen de la mar, deixant emperò a diversos indrets una continuïtat amb la la badia... S'Albufera pertanyia a diversos propietaris, principalment d'Alcúdia. Bouvij la considerava un dipòsit al·luvial que fa molt de temps formava una gran badia marina i després fou separada del mar per la formació d'un cordó de platja que les successives terres d'al·luvió varen omplir. La llacuna, que constava de diversos estanys rics en pesca habitats per una munió d'ocells aquàtics, en la qual confluïen un bon tros les aigües de torrent,  i concretament del torrent de Sant Miquel i de Rafal Garcés i que s'estenia sobre una superfície de més de 2000 hectàrees, era la causa que tot el territori que l'envoltava, concretament els municipis d'Alcúdia, Sa Pobla i Muro, fossin molt malsans. A hores d'ara, llevat d'unes poques romanalles ha estat dessecada per la societat anglesa Albufera Company, que va emprendre els treballs l'any 1863. Actualment, sota el comandament de l'excel·lent director Henry Warren (Waring), hom s'ocupa de conrear la terra obtinguda. Difícilment la societat recuperarà les seves despeses (ja apugen a 30.000.000 reals, quasi 8.000.000 francs), però ha prestat un enorme servei al país, havent vetllat per la salut i havent donat feina a una munió de treballadors. Quan es varen començar les obres de dessecació, totes les finques de s'Albufera estaven sempre o periódicament inundades. El primer pas que es va fer per dessecar-la fou construir un gran canal obert amb braços que es perllongaven fins a Muro i Sant Miquel, amb el propòsit de recollir les aigües dels torrents que baixaven dels turons de l'entorn i per gravitació conduïr-les a la mar. D'aquesta manera hom ha protegit les finques de les inundacions provocades pels torrents, que abans escampaven les seves aigües per tota la plana. S'han instal·lat quatre màquines de vapor per tal d'elevar l'aigua de les finques de la companyia als esmentats canals de gravitació. Totes aquestes màquines estan proveïdes de rodes hidràuliques, que amb els seus 20 cavalls de força aixequen 50-90 metres cúbics d'aigua per minut. Dues màquines d'aquestes, cadascuna de 20 cavalls de força, es troben a l'indret anomenat el pla des Pinar; les altres dues, una de 40 i l'altra de 20 cavalls de força, a la vora del canal gros, s'han instal·lat al lloc que hom anomena sa Roca; serveixen per dessecar, però al mateix temps també per regar. Tenen dues rodes hidràuliques, una de les quals s'usa per a la dessecació en cas de grans ruixats, mentre que l'altra té per objecte elevar l'aigua dolça que ve de la font de Sant Joan (Son Sant Joan) i conduir-la al canal gros (Canal de Reg), que serveix per regar totes les finques de s'Albufera. L'aigua dolça és transportada a la màquina a través de conduccions, que ja s'han construït en una llargària de 4000 metres. Les síquies tenen en total una llargària de més de 400 quilòmetres amb una amplària variable de 0,50-12 metres i una profunditat variable de 1-1,50 metres. Els canals de reg construïts fins ara són un canal gros de 16880 metres de llarg i diversos canals secundaris o canals de distribució amb una llargària conjunta de 51000 metres. Estan fets de paret d'obra. La sortida del canal gros al mar està assegurada mitjançant dos espigons de més de 100 metres de llarg cada un, fets de grans blocs de pedra. Fins ara ja s'han conreat més de 1400 hectàrees, en les quals es fa farratge, ordi, blat, cotó, mongetes i altres llegums diversos. També s'hi han sembrat grans plantacions d'arbres. A més hom ha fet més de 50 quilòmetres de camins, diversos ponts, magatzems per guardar-hi els cereals, cases per als ormeigs i habitatges per als funcionaris i treballadors. El director de les obres, Mr. Warren (Waring), vivia fins fa poc a sa Pobla, però actualment fa parada quasi sempre a Palma.

Des d'Alcúdia, primer a l'est de les ruïnes de Pollentia, però llavors al llarg de les dunes d'arena, un camí de carro bastant ample du fins al canal gros de s'Albufera. Anant-hi, hom travessa tot d'una al principi camps de conreu extensos, que estan dividits mitjançant síquies en feixes rectangulars llargues. Algunes s'han fet servir per a conreus força productius de cotó i blat de les Índies. El sòl és molt gris i argilós i requerix molt de reg, que es fa possible a través dels nombrosos canals. Llavors segueixen les avançades de dunes cobertes de matolls, amb predomini del bruc, mates de llentiscle i pins melis joves. Després d'haver deixat un camí a ma dreta que va a la casa del capatàs de s'Albufera i de la qual tendrem ocasió de tornar a parlar, al cap d'unes poques passes hom assoleix el grup de cases, on vivien els treballadors de s'Albufera quan es feren les grans obres. La majoria són barraques de fusta miserables, arrenglerades una al costat de l'altra a la vorera oriental de la carretera polsosa. Tot d'una darrera d'aquestes casetes estan les magnífiques construccions de s'Albufera, el poderós canal de desguàs, que llavors cap endarrera, com dèiem, es divideix en els canals de Muro i de Sant Miquel. Hi ha aquí tres canals, un del mig, gros, i dos canals de reg més petits als costats; estan separats un de l'altre mitjançant vigorosos dics, que es comuniquen a través de tres ponts. Els dos ponts dels canals laterals tenen quatre arcs, el del canal del mig en té cinc. El canal del mig, al llarg del qual hi ha una carretera, és molt ample i, a la seva desembocadura al mar, els dos dics laterals que l'encasten es perllonguen en els espigons ja esmentats. Pel que fa als dos canals laterals, que aproximadament tenen un quart d'amplada del canal del mig, el situat més al nord està ja molt ple d'arena, en canvi el de més al sud està dotat més cap a l'interior d'un segon pont igualment de quatre arcs, en el qual s'han instal·lat rescloses; aquestes tenen la finalitat de alleugerir l'activitat d'una de les màquines que es troben a la vora. Anant Albufera endins per damunt els dics que serveixen de carretera, hom domina tota l'extensió de les obres realitzades. Moltes terres dessecades són destinades al conreu i proveïdes d'un canal per regar-les, tal vegada en determinats llocs, com a conseqüència que el sòl encara contingui massa sal, les plantes, concretament el cotó amb què es feren molts intents, creixien raquítiques i en gran part morien. Amb el temps aquesta situació millorarà progressivament i les zones dessecades podrien fins i tot lliurar finques excel·lents, car són d'una terra fangosa molt grassa, que només requereix l'acció de l'aire durant més temps per perdre l'excés de sal. Des de s'Albufera, llevat del camí de carro esmentat abans, un altre camí du a la carretera passant per davant la casa del capatàs. Es bifurca de l'altre camí, un poc passades les casetes dels treballadors, i va directament cap a l'oest. Tot d'una al principi el camí queda encastat entre moreres filipines i travessa plantacions de cotó, que fins ara s'han desaconsellat a causa del sòl encara massa salí. Llavors hom ultrapassa un canal llarg bastant puixant que es dirigeix cap al nord i altres canals més petits. Un efecte fins i tot bonic fa la llunyana Alcúdia sobre la superfície plana, amb la garlanda dels cims de nobles formes i amb els estreps occidentals de la serra al rerefons. Després d'un breu recorregut apareix al peu d'una elevació suau, a poques passes al nord del camí, el petit i modest habitatge del capatàs. Després segueixen camps de blat de les Índies i hom creua un canal descobert ben emmurallat, que ve de sa Pobla i du fins aquí l'aigua necessària per regar les finques. El camí gira ara a mà esquerra i discorre per una clotada bastant llarga, on moltes vegades es posa al descobert la roca blanca de marès. A mà dreta es veu una casa de camp bastant gran, emblanquinada, propietat del director de s'Albufera; aleshores hom va a través d'un joliu bosquet de pins melis, que té la vegetació baixa molt sovint formada per esponeroses mates de llentiscle, però també per ullastres i alzines joves. Al bosquet segueixen camps de blat de les Índies envoltats de parets i a mida que hom abandona la superfície perfectament plana de l'aiguamoll, el sòl comença a pujar una mica. Aquí tornen a alternar altre cop petits redols de pins melis amb mates de llentiscle, garballons, incomptables estepes i nombrosos ullastres, que continuen estenent-se pels pendissos calcaris del grup aïllat de turons de Sant Martí, que se'ns presenta a mà dreta. Després d'haver passat entorn del peu d'aquesta avançada de turons i haver arribat en part també als seus pendissos més baixos, hom torna a trobar en els camps, on molts de trossos estan ocupats per jonqueres, altres conreus amb carabasses enormes. Les finques estan separades una de l'altra per síquies, però més enllà, on el sòl comença a ser pedregós, estan delimitades per parets seques fetes amb les mateixes pedres que s'han recollit de la finca. Unes poques passes i hom arriba a la carretera d'Alcúdia, que ja coneixem, justament a l'indret on abandona la plana per tal de tornar des d'aquesta plana, dividida pels puigs de Sant Martí i Son Fe, vers el nord-est cap a la vall que s'obre en direcció a Alcúdia."


Aquesta imatge és molt interessant per la perspectiva que se'ns presenta, poc utilitzada en les representacions de s'Albufera.

Alcúdia s'endevina al centre i a l'esquerra hi ha el Puig de Sant Martí; a l'extrem de la dreta la Talaia de la Victòria. Per aquest ordre i gràcies a Miquel Àngel Escanelles he pogut identificar els perfils més importantsde la serralada del fons i per tant, deixant a l'esquerra el Puig de Sant Martí, trobam la Serra del Cavall Bernat, la Talaia d'Albercuix, el Pal i el Puig d'en Vauma per acabar a la Talaia de la Victòria. S'ha de destacar també a la dreta la línia contínua de pinar de la zona dunar perfectament delimitada i que feia de frontera amb la zona dessecada. 

És un detall també destacable l'absència d'arbres a tota aquesta gran plana que s'obri davant, i això contrasta amb les fonts escrites de la mateixa època que ens parlen de grans plantacions de moreres i albers als malecons dels canals i als costats dels camins.

Parem atenció a la immensa esplanada que s'obri davant nostre i que fou el resultat de la dessecació total d'aquests indrets de la part d'Alcúdia; però millor en paraules de l'Arxiduc: " Un efecte fins i tot bonic fa la llunyana Alcúdia sobre la superfície plana, amb la garlanda dels cims de nobles formes i amb els estreps occidentals de la serra al rerefons".

Aquest indret ara es troba totalment cobert de complexos hotelers i apartaments o xalets. Les possibilitats de comparació que ofereix aquesta imatge són molt interessants des del punt de vista de les transformacions històriques d'aquest espai, de les quals la dessecació en fou la primera, però com es pot comprovar fàcilment no fou ni d'un tros lluny tan desastrosa ni definitiva com la urbanització total de l'espai.


Aquesta imatge és també un testimoni molt valuós per l'oportunitat que ens ofereix de comparar amb imatges actuals.

Podem observar perfectament dibuixada la part de s'Albufera i concretament el tros del Pla del Pinar. Tot i que la imatge no ens permet una aproximació ideal, podem entreveure el traçat lineal de síquies i canals artificials.

En tot aquest escenari, el que segurament ha canviat poc, i en tot cas a millor pel que fa a cobertura vegetal, és la península del Cap Pinar, amb la Talaia de la Victòria en primer terme.


Ara l'únic perfil que podem resseguir és el de les muntanyes de la península del Cap Pinar, amb la Talaia de la Victòria destacada emmig de tot.

La costa tota, tant a dreta com esquerra està urbanitzada i no queda ni resta del cordó dunar.

Ara, els estanys són parcs aqüàtics o polígons d'aigua rodejats de formigó i marès, i dominen els complexos hotelers com Bellevue, urbanización Lago Menor, Tucan, urbanización  Lago Esperanza, nom amb què s'ha batiat l'Estany dels Ponts i que s'imposa a la toponímia pròpia. En tots els intents de dessecació l'Estany dels Ponts va romandre sempre igual, només fou amb els reblits de cendres de la central de GESA antiga amb què minvà considerablement la seva superfície sepultada per milions de tones de cendres calentes. Avui es poden observar bé en el seu marge de ponent.


En aquest detall del mapa de López Montalvo (1853), podem observar els estanys existents abans de la dessecació, amb una part de l'Estany dels Ponts a l'esquerra, l'Estany major i l'Estany de Santa Anna.

També és perfectament identificable el Pla del Pinar, just acabat l'Estany dels Ponts i que ha desaparegut, tant el topònim com qualsevol rastre d'allò que ho conformava.


Aquest detall és d'un plànol de la  New Majorca Land Company. 

És una còpia de la datada a 20 de maig de 1867 i signada per J.F. Bateman i que era la utilitzada per l'Empresa per donar a conèixer els seus avenços en les obres de dessecació.

En ell es veu que les obres estaven molt adelantades. Tot i això, podem observar com encara hi ha presència molt notable dels estanys Major i de Santa Anna, així com l'estany del Buxillar, que comunicava l'Estany Major amb l'Estany dels Ponts.

Podem observar també que al final de l'Estany dels Ponts hi ha l'estació de bombeig amb la maquinària hidràulica que fins a temps nostres es coneixeria com a la Màquina Vella, així com el topònim del Pla del Pinar perfectament ubicat.

La línia vermella indica la propietat de la New Majorca Land Company.


Pàg. 521

" Sa Pobla, on els seus habitants exploten les fèrtils marjals i conreen també molt de cànem, va subministrar la major part dels obrers per als treballs de s'Albufera, gent robusta, acostumada al clima d'allà, que treballa dies seguits totalment nua dins les síquies, sense que això la perjudiqui. Aquesta gent no va contribuir poc a augmentar la prosperitat d'aquest poble."

Pàg. 523

A Muro " Els habitants s'ocupen aquí, com a sa Pobla, de conrear les terres de marjal; especialment important és el conreu del cànem i se'n poden veure munts sencers prop de la població."


Ex-libris o segell de Lee La Trobe Bateman